Corre la idea (certa, no pose dubtes a això) de que cal abandonar les xarxes socials com X, que són propietat d’empresaris multimilionaris feixistes, i buscar alternatives digitals. Hi ha molts noms de xarxes alternatives sobre la taula, i abandonar les xarxes que permeten els discursos feixistes és una opció prou comentada en mitjans digitals progressistes i d’esquerres.
No és que em semble malament. Em sembla bé. No estar en espais que legitimen l’odi i el nazisme, o neguen l’escalfament global és una de les formes més efectives de contrarestar eixos missatges tan nefastos per al progrés social.
El que pense és que al relat li falta una cosa, fonamental. No oblidem que les xarxes en sí són un element d’alienació i individualització de discursos. Hi ha eïnes digitals que podrien colectivitzar-nos millor, si. Però cap d’elles es mostra hegemònica en un context de lliure mercat ple de trampes amb granges de bots que ataquen convenientment amb perfils falsos aquelles informacions que no els convenen. Un estudi fet per diverses universitats a l’estat espanyol mostra com cap de les onades feixistes de bulos en xarxes que han estudiat ha sigut fruit d’una participació espontània de la comunitat virtual. Totes elles naixen en el mateix moment d’una col·lecció de perfils falsos i automatitzats per actuar amb un fi. Artificial, manipulat. Però que provoca una corrent d’opinió i alimenta la idea de que cada vegada son més les persones fatxes i intolerants.
Que li falta doncs al discurs? És senzill: recuperar la idea de que calen ara més que mai espais físics per trobar-se amb altres persones reals de carn i ossos. Conviure, en vida social, més enllà de fer unes canyes, en espais col·lectius, amb certa organització. Les falles, un campament, un local associatiu, un club esportiu, un centre excursionista, una colla de dolçaina, un grup d’esplai, un casal de joves.
Per cert, espais físics sobretot com un grup d’esplai o un casal de joves. Sobretot estos, perquè encaminen a la democràcia que exerciran i defensaran les ciutadanes els propers 50 anys. Front a la vida social virtual exercida des del sofà, llocs de debat presencials, grups de persones que es troben i es sustenten unes a altres. Amistats que es forjen de forma cívica i comunitària, amb la idea de que en un món on prima el mercat front a les necessitats col·lectives, nosaltres preferim ser abans persona que avatar. Abans persona, que cosa.
