Quin és el teu nom i a què et dediques?
Em dic Cristina Fallarás Sánchez i soc periodista, escriptora i activista.
Ens pots explicar una mica la teva trajectòria laboral i militant?
Crec que la meva trajectòria laboral és una cosa i la meva trajectòria militant n’és una altra. És a dir, la militància no és una qüestió laboral. La militància mai no és lucrativa i, per tant, no és laboral, perquè només és treball allò pel qual et paguen. I crec que, a més, ho hem de tenir molt clar: allò pel qual no ens paguen no podem anomenar-ho treball, perquè no ho és.
Aleshores, la meva trajectòria militant… Jo vaig començar militant als barris de Barcelona, en el moviment de comunicació veïnal. Vaig començar muntant diaris obrers, gratuïts, de barri, el 1989. Tenia 19 o 20 anys, crec. Era molt joveneta, però vaig començar a Nou Barris, una zona obrera força dura aleshores, on es va rodar la pel·lícula “El 47”. Vaig començar allà, muntant premsa veïnal.
Vaig estar deu anys fent premsa obrera gratuïta, per a persones les problemàtiques de les quals no sortien als mitjans tradicionals. Els fèiem diaris perquè la seva realitat hi quedés reflectida. D’allà vaig passar a militar en la memòria històrica.
A partir d’aquí, tota la meva militància ha estat des del “jo”, des del relat. Vaig passar al moviment antidesnonaments. Vaig exposar la història de la meva família i també la del meu propi desnonament. Vaig publicar dos llibres: en el cas de la memòria històrica, Honrarás a tu padre y a tu madre; i sobre els desnonaments, A la puta calle. En tots dos hi relatava la meva història personal i, a més, participava en tot l’entramat, però sobretot instava les persones que vivien aquelles situacions a relatar-se en públic per eliminar la culpa i la vergonya.
Crec que la gran militància que he fet, ara sobretot enfocada en la violència sexual, es podria resumir com una lluita per la ruptura del silenci i el relat des del jo. És a dir, és imprescindible per transformar la societat que primer ens relatem a nosaltres mateixes. Si tu no et relates, no podràs modificar la societat.
Tot això ve del dia que em vaig preguntar: com pot ser que a Espanya hi hagi uns 120.000 desapareguts i desaparegudes de la Guerra Civil i del franquisme i que no els estiguem traient de les cunetes? Com pot ser que la població no agaféssim pics i pales i sortíssim? I em vaig adonar que era perquè no ens havíem explicat la nostra pròpia història. No pots militar en la història d’altres si no has resolt la teva.
Vaig fer el mateix amb els desnonaments, i estic fent el mateix amb la violència sexual. Més enllà de relatar-me jo, vaig passar a muntar el moviment #Cuéntalo, perquè altres persones es relatessin. Va ser una barbaritat: es van relatar diversos milions de dones de 60 països diferents.
He fet el pas de recopilar jo els testimonis. Em vaig adonar que hi ha un tipus de relat que no practiquem perquè la societat ens castiga per fer-ho. En la primera transició, per exemple, els rojos i roges que havien lluitat contra Franco o les famílies dels quals van ser represaliades, no es relataven perquè encara tenien por.
Amb la violència sexual passa una cosa semblant: no ens relatem perquè tenim por, però també perquè sentim culpa i vergonya. Aleshores, a més de ser jo mateixa qui es relata per donar exemple —per dir “no passa res, explica-ho”—, vaig començar a dir: relatar-se és un acte polític. Participes d’una memòria col·lectiva, i aquesta memòria transforma la història. És importantíssim.
Però també vaig entendre que hi ha dones que no poden fer-ho. Perquè la societat, la seva parella, la seva família, el seu entorn laboral… les castigarien. Aleshores vaig pensar: que m’ho enviïn a mi. Jo ho desidentifico, ho codifico, ho anonimitzo i ho llenço. D’aquesta manera, la memòria col·lectiva no s’atura pel fet que no puguem posar-hi nom.
Només es relataven aquelles que s’hi podien atrevir. Aquesta idea de “posar-hi el cos”, que al feminisme fem servir molt, és boníssima. Però sempre cal partir de la base que hi ha dones que no poden posar-hi el cos ni la identitat. Ara em dedico a recopilar aquests relats.
Vols parlar de la teva vida laboral?
Treballo com a periodista des del 1988. Porto gairebé 40 anys de vida laboral periodística. He fet de tot: reportera de carrer, directora de diari, guionista, cap de redacció, sotsdirectora… tot. Fins que va sortir la primera sentència de La Manada.
En aquell moment era tertuliana política a la televisió. Estava en directe quan es va fer pública la sentència. De sobte, el meu cos i el meu cap van reaccionar, i em vaig adonar que ja no podria fer informació mai més. És a dir, que els canals d’informació que la societat necessita ja no els estàvem donant des dels mitjans tradicionals. Calia inventar nous canals de comunicació horitzontals, no jeràrquics. I així vaig llançar el moviment #Cuéntalo.
Des d’aleshores, només faig opinió.
Paral·lelament, sóc escriptora. He publicat 14 llibres: un de testimonial i la resta, en la seva majoria novel·les, encara que també hi ha dos assaigs i un llibre de poesia. Publico des de principis dels 2000. He fet algun guió per a documental de cinema, i faig teatre polític. Tinc una associació, Acción Comadres, que fa teatre d’acció política des del testimoni, des del jo. No és professional, però hi treballo amb professionals.
També em dedico professionalment a fer conferències, tant a Espanya com internacionalment, sobre literatura del jo, l’impacte del feixisme sobre les memòries i l’acció radical dels homes heterosexuals blancs sobre els cossos de la resta del món.
Què estàs fent ara mateix en la teva posició actual?
Estic fent una cosa molt difícil: assumir la meva pròpia transformació i bolcar-la en la meva literatura.
Des del 2018 recopilo testimonis de dones i insto que es relatin en casos de violència masclista, especialment sexual. Jo vaig patir violència sexual des de la infància fins fa relativament poc, i violència masclista tota la vida. Treballar amb els relats d’altres m’ha modificat tant que m’he adonat que havia viscut tota la vida des de la ràbia.
Havia construït el meu ésser professional —tant en el periodisme com en la literatura— des de la ràbia. I usar la ràbia per crear no està malament. Però fa poc em vaig adonar de fins a quin punt les dones m’han canviat. Les dones, en relatar-se, m’han transformat.
L’altre dia em vaig asseure a escriure un llibre sobre la meva vida als anys 90 i sobre totes les vegades que em van violar, que són centenars. Ho explico així: quan pateixes violència sexual en la infància, desenvolupes múltiples conseqüències: trastorns alimentaris, intents de suïcidi, autolesions, trastorns de l’espectre bipolar, trastorn límit de la personalitat, addiccions…
En el meu cas, alcohol, tranquil·litzants, cocaïna, speed… En el meu temps eren amfetamines i alcohol. Això et deixava inconscient, i aleshores et violaven. Quan passes mitja vida inconscient, és impossible saber quantes vegades t’han violat. Però més de cent, segur. Molt més.
Això converteix el teu cos en un lloc la ràbia del qual necessites canalitzar, o et mates. Jo la vaig canalitzar a través de la literatura i de l’activisme.
I ara, després de tot això, m’adono que ja no tinc ràbia. Em vaig asseure a escriure i vaig notar que la ràbia ja no hi era. I aleshores, la meva manera d’escriure, d’expressar-me, ja no servia. Perquè si tota la meva expressió naixia de canalitzar la ràbia, i aquesta ja no hi és, he de modificar la meva manera d’escriure.
Estic en aquest procés, que és estrany, però molt interessant: veure com aquesta nova situació transforma allò que més estimo i que millor sé fer: escriure.
Com t’agradaria veure’t d’aquí a uns anys? Quina és la teva projecció de futur?
És graciós, perquè quan treballes… A veure, jo estic en teràpia des de fa anys. Hauríem d’estar totes en teràpia des de fa anys. De fet, ens l’hauria de pagar l’Estat, a tota persona d’aquesta societat que no sigui un home heterosexual blanc. Després ja veurem amb ells, que potser els fa més falta, però no lluitarem contra l’onada.
He arribat a un moment de la meva vida en què no ho sé, però tinc una certa pau.
Tendeixo a imaginar-me escrivint en una casa allunyada de la ciutat, amb un gos, en silenci. Aquesta seria la meva idea de la meravella. Malauradament, he estat pobra tota la vida. Bé, no tota: vaig tenir una època bastant rica, quan era directiva en els diaris, que afortunadament va passar. Prefereixo ser pobra.
Fantasiejo amb una comunitat de dones. No és que m’hi vegi, però m’agradaria viure en una comunitat no mixta, de dones i potser també de marietes, en un entorn natural, allunyades del soroll, i també del que portarà la tecnologia.
Últimament m’he sentit força gran manejant tecnologia. Soc molt bona a les xarxes; per això he llançat moviments potents. Però el que ve ara no el podrem gestionar. Amb els coneixements que tinc —que no són pocs—, m’adono que no serem amos del fruit del que estem construint.
Hi haurà una fractura democràtica, una fractura comunicacional, una fractura en la idea de representació de la identitat. I això em fa desitjar ser vella. Vull despenjar-me del present. Viure, per fi, una vida que no tingui a veure amb la immediatesa.
Quan ets periodista i activista, estàs molt ficada en el present constant. Desprendre’s d’això, en un entorn de dones cultes, en pau, en una mena d’ecofeminisme ancorat en el temps… em sembla una idea meravellosa.
Vols afegir alguna cosa més?
Sí. M’agradaria fer una crida a l’activisme. Vivim en una societat centrada en la producció, el lucre i la construcció individual.
L’activisme com a forma de vida és fonamental. Ja guanyaràs diners, ja produiràs. Però l’acció comuna per millorar les condicions de la resta d’éssers humans amb qui compartim espai és importantíssima. M’és igual quin tipus d’activisme: per les arrels dels arbres, pel teu poble, per les ungles dels peus o contra la violència masclista. L’activisme és una forma de viure.
Crec, a més, que el feminisme actual ha obert una via importantíssima i serà l’única manera de lluitar contra un neofeixisme tecnològic contra el qual no tindrem eines.
Crec en el que és petit. Una amiga meva, Marina Fortuño —que va ser professora meva—, una periodista extraordinària de Saragossa, parla d’“ocupar-se del que és menut”: això que sembla un detall, però que, si el cuides, es multiplica.
Si cadascú cuida un detall, es multiplica la cura. Sempre hem parlat de grans activismes: contra la guerra, el pacifisme, l’ecologia… I aquestes grans causes no només se’ns han fet massa grans, sinó que moltes vegades reprodueixen estructures jeràrquiques repugnants, com els partits polítics.
A mi les grans ONG em semblen entitats perillosíssimes. La seva construcció jeràrquica i econòmica les converteix en grans corrons de producció capitalista.
Si aconseguim ocupar-nos del que és menut —una planta, els teixits nobles, les cures, les companyes, l’amor, l’entorn proper—, crec que ens podem salvar. Almenys, crear petits entorns de cura i dignitat
