Una part de la responsabilitat en l’inici del fracàs de les polítiques de joventut a Espanya recau en l’alcalde de Madrid Enrique Tierno Galván, tan injustament recordat. Mentre alguns pretenien fer polítiques de joventut transversals, i més endavant integrals, amb molt d’esforç i tenacitat, d’altres llançaven valors que, des d’un punt de vista intel·lectual, són responsables d’un fracàs que arriba fins al 15M. En la fase inicial dels governs municipals democràtics i d’esquerres, l’Ajuntament de Madrid va acabar amb el feble teixit associatiu d’esquerres. Tierno Galván és un dels fraus de més envergadura de l’esquerra espanyola. Va començar fraudulentament amb la seva pròpia biografia, ja que es va inventar una família inexistent, però el mal més profund el va cometre en donar suport i/o impulsar “La Movida”. Va ser el primer exemple de polítiques culturals postmodernes a gran escala a Espanya.
Durant els anys del franquisme i de la mal anomenada transició cap a la democràcia, es va anar reconstruint, amb moltes dificultats, o bé construint de nou, el teixit associatiu. Quan la democràcia arriba als ajuntaments el 1979, s’esperava que els governs municipals d’esquerres apostessin decididament per les associacions, tot proporcionant locals i mitjans professionals i econòmics a una tasca que fins aleshores es feia en condicions precàries i amb molt de voluntarisme. Per sorpresa de tothom, Tierno Galván gira l’esquena a tota aquesta gent –el millor de l’esquerra madrilenya– i opta per “La Movida”.
La Movida combina diversos factors. Segurament l’únic d’aspecte positiu és el descobriment del carrer com a espai lúdic: el carrer com a festa. El problema és que aquest aspecte positiu s’hauria pogut aconseguir igualment sense liquidar la tradició de l’esquerra. Però La Movida significà apostar per un discurs antipolític, pel passotisme, pel desinterès de regust franquista envers allò col·lectiu. Va suposar un atac brutal contra l’ètica civil republicana del Madrid del “no passaran”, del Madrid heroic, que emocionava el món sencer. Es tractava d’acabar amb el Madrid que aturà el cop d’estat franquista a les portes de la ciutat universitària, amb un poble armat contra l’exèrcit africanista. Però també es tractava d’esborrar la lluita antifranquista més recent. Això interessava tant als vestigis del franquisme, encara molt presents a la capital, com a Tierno, per dues raons. La primera, de caire personal, per evitar que es conegués la seva trajectòria i biografia reals, i la segona, per desmobilitzar Madrid. Premissa indispensable per a governants amb poca sensibilitat democràtica.
Però sens dubte el moment més penós per a les idees i els valors republicans fou quan Tierno va llançar la consigna més immoral que mai hagi pronunciat un polític (òbviament excloent els Acebes, Rajoys i Aznars, és clar). En un concert de rock finançat per l’ajuntament, Tierno va prendre la paraula. Era habitual aleshores que, davant del desencant profund dels joves envers la política, les institucions organitzessin concerts per tal que els seus responsables poguessin adreçar-s’hi, ja que no ho podien fer en cap altre espai ni ocasió. De fet, així fou fins al 15M. En aquell concert, el 1984, Tierno va dir als joves: “El que no esté colocado, que se coloque y al loro”.
Què hauria passat si els milers de persones del moviment obrer, del moviment veïnal, dels col·legis professionals o d’altres àmbits de la vida associativa madrilenya, en comptes de lluitar per la democràcia i la llibertat d’Espanya, s’haguessin col·locat? Quin missatge es transmetia als joves en aquells moments en què les drogues feien estralls a Madrid?
No va ser una excepció madrilenya, fou un fenomen general: organitzar grans concerts on els polítics intentaven parlar abans que comencés la música. La veritat és que des de les institucions es va intentar combatre la cultura transformadora obrera i popular amb alienació i movida.
I si Isabel Díaz Ayuso fos la conseqüència d’aquella pols?
