Aquest llibre no és de ficció, tan real com la vida, serveix com a segona part de El agua. Cuando por santa Bárbara truena. En ell, s’interrelaciona l’aigua amb una forma d’estructura agroramadera a Espanya que ha canviat radicalment en els darrers 30 o 40 anys. Un canvi demostrat a partir d’alguna cosa tan incontestable com són les darreres dades de l’INE. Canvis profunds? Sense cap dubte. Sostenibles? Tampoc no hi ha dubte quan es diu que no.El llibre s’ha dividit en sis grans capítols. El primer aborda xifres i lletres sobre l’aigua dolça a nivell planetari i, també, més properament, al nostre país. Un segon apartat planteja conflictes actuals i futurs sobre la disponibilitat d’aigua al planeta. Un exemple de darrera hora el tenim a les aigües de l’Indus, entre el Pakistan i l’Índia.El tercer capítol és extens i crucial. Ens endinsa en el món connectat entre l’aigua i la terra: s’estudia el fenomen al marc de la província més estressada hídricament de l’Estat espanyol: Almeria. Una cosa que, igualment, es podria haver aplicat a una trentena de províncies de fins a una desena de comunitats autònomes. Es recorre el balanç hídric, negatiu i insostenible a llarg termini, entre d’altres, de les seves 50.000 hectàrees de plàstics. Un balanç que recau, fatalment, sobre els seus aqüífers espoliats.La quarta part tracta, àmpliament, sobre el títol del llibre. S’examinen les conseqüències de les dades de l’INE en el sector primari corresponents a l’any 2020, les últimes publicades. Expliquen, sense cap ombra de dubte, els canvis que ha viscut el sector les darreres dècades. Simplificant: al segle XIX i part del XX, el sector era latifundista i estava en mans de terratinents físics. Posteriorment, durant unes poques dècades, la terra, almenys en part, va tornar a mans de qui la treballava. Després de l’èxode ploraner del món rural, en un procés que es va accelerar a finals de segle, la terra s’ha tornat a concentrar en poques mans. Ja sigui per venda o per lloguer. I, a més, una bona part d’aquesta terra ha passat a mans desproveïdes de sentiment, mans que només busquen benefici, mans jurídiques d’empreses multinacionals, grans empreses, fons de capital i fons voltor.
Com en les millors famílies, no hi ha cinquè dolent. El següent capítol tracta sobre la PAC, la Política Agrària Comuna. Al marge dels seus objectius, es dissecciona el camí que segueixen els diners que reparteix. Sempre a partir de dades oficials; en aquest cas, les de l’any 2023. S’hi analitza el destí de quatre-centes entitats. Les vint primeres s’acompanyen de dades internes molt expressives; en les 380 següents es fa el mateix, tot i que amb menys profunditat. Els lectors, revisant aquestes dades, no tindran dificultat a percebre que, com a Hamlet, alguna cosa fa pudor a Dinamarca. Alguna cosa, en aquest cas molta, no encaixa en el repartiment dels 7.000 milions d’euros de la PAC a Espanya.El llibre finalitza amb una col·lecció de mapes que reflecteixen, qualitativament i quantitativament, la realitat del sector agroramader, producte a producte essencial, a Espanya. Tot això, juntament amb les pàgines de conclusions que tot llibre que aspiri a ser constructiu ha d’incloure.
Aquest és el contingut del llibre, i convido totes les persones que vulguin disposar d’un document de contrast sobre el tema a adquirir-lo o llegir-lo. L’escassetat de llibres que s’atreveixin a abordar aquest assumpte essencial és elevada i, com passa en tants altres àmbits, la realitat es disfressa a través de la informació oficial.
Com a síntesi del llibre, de la relació entre aigua i sector primari i del canvi operat en la seva estructura, exposo un exemple amb què em vaig topar durant el meu viatge a Almeria per recollir dades per al primer esborrany.
Morás, un petit poble de la comarca de Tabernas, al costat del desert homònim, durant dècades s’ha alimentat de diversos milers d’oliveres centenàries, proporcionant una base d’economia sostenible i conreades per desenes d’agricultors de manera extensiva, amb el suport del brollador del Ganat, conducte del gran aqüífer Sorbas-Campo de Dalías. Avui, les fonts, la surgència i el riu Aguas estan secs, i l’aqüífer es dessagna. Avui, cinc mil hectàrees al campo de Dalías estan cobertes per 6,5 milions d’oliveres en règim intensiu i regades per degoteig. Propietat de dues grans empreses: GESPATER i Castillos de Tabernas. Aquesta “fàbrica” d’olives consumeix 20 milions de m³ d’aigua a l’any. Una quantitat inassumible de forma sostenible. Quatre o cinc vegades més del que el riu Aguas podria aportar i el seu aqüífer regenerar.
Els agricultors de la zona m’explicaren que aquestes oliveres tenen una vida útil de 25 o 30 anys. Un cop superat aquest període, deixaran de ser rendibles i, probablement, s’abandonaran o es farà realitat allò de “A otra cosa, mariposa”.
D’on surt aquesta quantitat descomunal d’aigua insostenible? De l’aqüífer de Sorbas, és clar. Una denúncia del grup ecologista GEM va ser tramitada i jutjada durant diversos anys fins a convertir-se en una multa ferma de mig milió d’euros. Tant se val: prefereixen pagar la multa abans que assumir el cost de comprar aigua “legal”. A més, no se’ls podria vendre, de forma legal, una quantitat tan gran d’aigua.
És una petita història que revela i resumeix els dos pilars centrals d’aquest treball: l’aigua, bé vital i el seu espoli incontrolat; i el sector agroramader, massa sovint espoliador d’aquest bé; i la concentració de la terra en mans de persones jurídiques que només busquen un benefici a curt termini.
