En aquesta part del món que anomenem occident (la Unió Europea, el Canadà, els Estats Units, el Japó, Austràlia, Nova Zelanda i el Regne Unit), els mitjans informatius no ofereixen pràcticament res sobre la cimera dels BRICS a Kazan −mostra evident de la censura informativa sobretot pel que es refereix a la Federació Russa, quan no mentides, faules i fakes a piles en els detalls entre la guerra de l’OTAN i Rússia a Ucraïna−. No obstant això, la cimera té tal repercussió mundial que no poden tapiar les orelles dels pocs més de 1.000 milions de persones que componem aquest Occident, anomenat primer món de manera eufemística. I les notícies es colen per centenars d’intersticis.
Primer, què són els BRICS? A aquestes hores, una bona part de les possibles oïdes receptives tindran una idea molt aproximada sobre això. BRICS és un acrònim de les inicials dels països que, fa un parell d’anys, van començar a posar en el tapet mundial una idea òbvia però transcendental: un altre món és possible al marge de l’occidental. Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica es van reunir a fi de formar un grup de països en rèplica paral·lela al G-7 occidental. A aquests països se’ls han unit Iran, Etiòpia, Unió dels Emirats Àrabs i Egipte. Nou països que sumen 3.600 milions d’habitants, el 45% de la població mundial, que disposen de més de la meitat de reserves i producció de petroli i gas a més que les seves economies suposen el 38% del PIB mundial, un total de 30 bilions de dòlars. Sense comptar que abasten 25,5 milions de Km², el 17% del total de les terres emergides del planeta.
És el Sud global que vol sortir de l’asfíxia econòmica i vital que, durant vuit dècades, l’anomenat occident, liderat, és clar, pels Estats Units, els ha proporcionat.
A la dada, en aquesta cimera participen 32 països a un alt nivell de representació, 24 d’ells al de cap d’estat; els BRICS tenen peticions d’una altra vintena de països per a entrar en el club. Països com Turquia, Bielorússia, Malàisia, Colòmbia, Cuba, l’Azerbaidjan, Tailàndia, Armènia, Veneçuela, Bolívia, Vietnam… a més d’altres pendents d’acceptar o demanar l’entrada com Mèxic, Aràbia, Nigèria, Indonèsia… En total, si arribés el moment d’entrar tots ells al grup, serien altres 1.100 milions de persones incrementant als 3.600 milions anteriors.
Per a un imperi que ha viscut durant més d’un segle (1914-2024) constatant que el món es movia al so que tocava i que, ara, el planeta tremola sota els seus peus −parlem dels Estats Units−, la unió de tots aquests països, gegants diversos d’ells, enarborant l’ensenya de paritat, defensant el fet d’un món multipolar −a més del Sud− que no un món on es digui i faci el que els Estats Units vol que es faci o digui, interpreta que és, pot ser, el principi de la fi. De la seva final, clar, de la seva hegemonia mundial en els tres nivells: el geoestratègic, l’econòmic i el militar.
Que està molt pròxim el dia en què la Xina superarà als Estats Units en aquests tres aspectes és una cosa que ningú posa en discussió. Això sí, amb una condició: que el desenvolupament de la humanitat continuï sense cataclismes que posin en perill la pròpia supervivència del planeta. I només poden passar per un desastre climàtic que col·loqui al planeta en una situació irreversible o, i això és més probable, una guerra nuclear.
El problema no és saber si arribarà aquest dia, o no. El problema és constatar com reaccionarà els Estats Units quan el vegi com a definitiu. Reaccionarà sota la màxima de morir matant? Fins ara, el que es pot deduir de la prepotència americana és que hi ha moltes possibilitats de respondre que sí, que els Estats Units, i amb ell els saltamartins que componen l’OTAN europea i la del Pacífic −la que volen formar amb Austràlia, Nova Zelanda, Corea del Sud, el Japó, Filipines o Taiwan−, cas de veure’s desbordats, protagonitzaria la tercera guerra mundial, guerra que seria definitiva per a l’espècie humana.
Deixem de costat aquesta digressió, alguna cosa que no està molt lluny d’una temuda possibilitat i que, en part, és l’origen de dues guerres presents, les dues amb el mateix protagonista real, el que marca les pautes, els tempos i l’extensió. País que no és un altre que els Estats Units mitjançant els seus putxinel·lis, Israel d’una banda i l’OTAN per l’altre. Anem a altres perquès de la creació d’aquesta unió de països al marge d’Occident i de l’ONU, per primera vegada en la Història.
Amb la creació d’aquest enorme i potent bloc al marge de l’anomenat primer món o Occident, s’està intentant subvertir l’ordre econòmic mundial on el dòlar era, és encara si bé per poc temps, la moneda patró de manera absoluta.
Breument, què significa i ha significat el que el dòlar sigui la moneda patró a nivell mundial? A l’ésser la moneda amb la qual es transacciona, els Estats Units pot engegar la màquina de fabricar bitllets amb total impunitat i despreocupació ja que la seva moneda serà la que li acceptin en qualsevol lloc per a vendes i compres.
Expliquem aquest tema.
A la fi de 1944, al final de la guerra mundial, els Estats Units era l’únic país que no estava desfet per la contesa. Tota Europa, evidentment la resta de continents, estava destrossada pels efectes demolidors d’una guerra total a nivell planetari. Per tant, estava en condicions d’imposar les seves pautes, fins i tot a països com la Unió Soviètica o la naixent Xina. Sota el paraigua vigilant d’un país que, des d’aquest moment, exerciria de gendarme mundial, i que va imposar la normativa coneguda com de Bretton Woods per a establir un nou model econòmic mundial. La idea era crear un sistema monetari internacional que fos estable. L’objectiu menys transparent, més fosc, era el que l’economia nord-americana fos la gran beneficiada d’aquests acords.
Quaranta-quatre països van signar les bases per les quals el dòlar americà fos la moneda referent internacional. Es van crear l’FMI i el Banc Mundial amb l’objectiu teòric d’ajudar als països en vies de desenvolupament. La realitat va ser molt allunyada d’aquest lloable objectiu ja que van forjar dependències d’aquests països de tota mena a causa dels deutes contrets. Com a aval d’aquests acords es va fixar el patró oro que recolzés l’emissió de diners. És a dir, només es podria emetre la quantitat de bitllets que poguessin recolzar els dipòsits d’or en aquest país.
Encara que això no es va respectar de manera radical, la normativa va continuar funcionant d’aquesta manera fins a 1971. Aquest any, Nixon li va posar fi a la conversió del dòlar en or. Això volia dir que la maquineta de fer bitllets podria funcionar com l’anunci de les piles: <<Y duran, y duran, y duran>>. Que, en el nostre cas, es podria traduir <<Més i més i més bitllets>>. Al treball ingent de la maquineta no el frenava ningú, malgrat fabricar bitllets fins a caure d’un ruc i que l’or de Fort Knox no pogués avalar aquesta muntanya de dòlars, com era el dòlar, precisament, la moneda patró i continuaria sent per a les transaccions vitals en el món, per exemple, la compra de petroli o de gas, l’economia dels Estats Units no es ressentiria. Si en un moment donat gastaven més que ingressaven, amb donar-li a la manovella i fabricar bitllets que, després, tothom estaria ansiós de tenir-los, bastaria.
Durant aquestes vuit dècades l’amo de la moneda, això és, els Estats Units, ha pogut dictar lleis, emetre condemnes, dictar sancions al seu gust, de manera unilateral moltes vegades. Un exemple d’elles és l’infame embargament a Cuba durant més de seixanta anys.
Explicat això, s’entendrà més fàcil un dels objectius dels BRICS. Potser el que més mal pot fer-li al gendarme actual mundial. Reconvertir la situació de la moneda patró. Forçar al fet que els pagaments de productes vitals a nivell mundial es paguin en una altra moneda que no sigui el dòlar. I com els BRICS, a més de tenir moltes altres matèries primeres −i de manera aclaparadora sobre Occident−, disposen de la meitat de la producció mundial de petroli i de gas, poden fer-ho, poden forçar. L’aparició de nova moneda de canvi està en l’aler. Pot ser el iuan, el ruble o, també, pot ser l’intercanvi de matèries mitjançant el pagament en la moneda de cada país. En qualsevol cas, desplaçant radicalment al dòlar.
Un dòlar que, si això passa, ja no podria néixer mitjançant la maquineta, alegrement. I, si això es dugués a terme, que s’emportarà, el daltabaix financer dels Estats Units estaria molt a la vora.
Per a més inri, la filosofia d’aquest grup de països surt a la llum amb la idea que obeeix a un món multipolar paritari en els temes de drets i deures, països de dos continents i mig corresponents al món en vies de desenvolupament o al món subdesenvolupat: Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, amb la intenció de tenir un pes efectiu al de qualsevol, fins i tot si aquest qualsevol és els Estats Units, Europa, el Canadà o el Japó. Idea atractiva per altra per a països que han estat, la majoria d’ells i ininterrompudament, subjugats, sota la tirania d’Occident bé per la via de colònia física o virtual.
D’aquí la gran atracció que té el grup, el gran canvi que s’està forjant a Kazan, el suport indirecte a Rússia per part de la meitat mundial i, per l’altra part, la còlera, l’empipament, el disgust de qui és gran emperador de l’orbe, de moment, i dels seus acòlits europeus. Conseqüència d’això és l’escassa, per dir algun adjectiu, informació sobre l’esdeveniment en els mitjans europeus, d’igual forma en els d’aquí. Si, per alguna casualitat, s’informés adequadament, es comuniqués al ciutadà europeu els suports de mitja humanitat a les iniciatives russes, totes les faules i falsedats amb base a la guerra a Ucraïna, la propaganda bèl·lica de l’OTAN, les mitges veritats, les mentides completes, s’ensorrarien com a fruita madura o com a fitxes de dominó.
Ens intenten vendre la solitud de Rússia, personalitzant en Putin aquesta solitud i resulta que, ara mateix, un bloc que representa a més de mitja humanitat, bloc que està representant a prop de 4.500 milions d’habitants del planeta Terra, signen acords, convergeixen en postures sobre la guerra a Ucraïna, el genocidi en Palestina i el Líban, parlen d’igual a igual, pacten noves formes de coexistència, subscriuen acords perquè el món es deslliuri del patró dòlar, beneficiós solo per al cap actual, respecten de manera considerable al dinamitzador del bloc que no és un altre que la Federació Russa. Està caient a trossos, i a trossos grans, les argúcies, invencions, falsedats que l’OTAN, l’única organització militar que és ofensiva −i el que ho dubti no té més que mirar el seu historial−, i els Estats Units, el país distorsionador del planeta −i el que el dubti no té més que repassar les dues-centes cinquanta guerres en les quals ha estat involucrat de primera mà al llarg dels seus tres segles d’existència− han fabricat durant vuitanta anys de la seva existència.
Això no significa que Putin, a nivell personal, sigui un sant. No serà ni millor o pitjor que Biden, Trump, Hamala, Bush, Truman, Von der Leyen, Borrell, Stoltenberg, o punts i punts dels dirigents actuals del planeta. Però, aquesta certesa no pot tapar, ocultar, falsejar moltes realitats, entre elles les de dues guerres, Ucraïna i el genocidi palestí, amén d’altres cinquanta existents, bona part en el continent africà. I, casualitat!, en la majoria d’aquests conflictes la mà que bressola, o ha bressolat, el bressol, és la mateixa: els Estats Units. Això últim ens hagués de fer reflexionar, contrastar una mica més i, després, raonar.
Les últimes informacions sobre la cimera de Kazan confirmen que són, ja, 27 països els que volen entrar al selecte club de països emergents del Sud global i conformar, en un futur molt pròxim, els BRICS ampliats. Països tots que, fins ara, eren considerats per l’Occident unipolar liderat per l’emperador amb caràcter general, i molt despectivament, com a tercermundistes, com a molt, en vies de desenvolupament. Una vegada desperts, saben que el futur els pertany en la mateixa mesura que els que exploten, i han explotat, els seus recursos i el defensaran de manera irrenunciable. Saben, també, que conformen, avui, més del 55% de la població terrestre, emmagatzemen un 80% de gas i petroli, el 70% de materials i minerals bàsics per al desenvolupament planetari i abasten, aproximadament, un 30% de la superfície emergida del planeta.
Els seus representants, a Kazan i liderats per la Xina i la Federació Russa, no han tingut dificultats a consensuar un document on insten, Rússia inclosa, a plantejar, el més breu possible, negociacions per a aconseguir la pau a Ucraïna sota el marc de la Nacions Unides, avalant integritat territorial, però amb el respecte a les minories i a les decisions d’aquestes. En el mateix document exigeixen a Israel parar el genocidi en Palestina i Líban, així com a Occident instant el reconeixement dels dos estats i que freni el seu suport a l’estat d’Israel. Igualment, opten a estudiar el nou marc internacional que trenqui el monopoli del dòlar i afavoreixi un intercanvi favorable per al Sud Global i no sols per a Occident, especialment per als Estats Units.
I tot això, amb Europa a la lluna!
