Els darrers anys s’ha parlat molt de salut mental, especialment pel que fa a la dels joves. I, com sol passar, se n’ha parlat sovint de manera superficial, donant per suposades moltes coses i sense qüestionar en cap moment què entenem realment per “salut”. Deixeu-me posar-ho en dubte: estar angoixat i trist perquè es viu en una situació socioeconòmica sense sortida no és necessàriament un problema de salut mental. Potser, en tot cas, els qui pateixen una alteració en la percepció de la realitat són aquells que, tot i viure exactament la mateixa situació, continuen endavant sense queixar-se, esperant que l’esforç els faci rics o que una providència divina els rescati. Des del meu punt de vista, això sí que és una distorsió preocupant. I permeteu-me ser polèmic: cal haver disciplinat molt una societat perquè prefereixi treballar quaranta hores setmanals durant quaranta anys abans que morir. Però bé, això és un apunt personal.
Tornant al tema, cal anar amb compte a l’hora de donar per certes les coses tal com ens són presentades. Es diu que falten milers de professionals a la sanitat pública per atendre la creixent demanda d’assistència en salut mental. Però, realment, tantes persones necessiten ajuda psicològica o psiquiàtrica? I si és així, com hem arribat fins aquí? Es podria haver evitat? La crisi de salut mental no ha començat amb la pandèmia. Fa anys que el suïcidi és la primera causa de mort entre els joves, i que els adolescents s’autolesionen.
Fa més de dos mil cinc-cents anys, a l’antiga Grècia, va néixer la filosofia com una manera de cercar la millor forma de viure i ser feliç, preguntant-se quins són els valors i comportaments que condueixen a una vida bona. A l’entrada del temple d’Apol·lo a Delfos s’hi podia llegir “Coneix-te a tu mateix”, que és precisament allò que moltes persones acaben fent després d’anys de teràpia. I sovint s’adonen que, si s’haguessin entès abans, molts dels seus problemes no haurien arribat mai a ser considerats problemes de salut mental.
Comprendre’s a un mateix és el primer pas per entendre el món. És la base per construir una nova manera d’estar-hi, desmuntant creences que ens fan mal: la por al fracàs, la necessitat de ser un home viril i exitós com els dels anuncis, l’obsessió per la riquesa, l’angoixa de no encaixar en els cànons estètics, o no entendre que hi ha moltes maneres legítimes de viure les relacions personals.
La filosofia té una dimensió transformadora gairebé oblidada, però real. Molts homes, per exemple, en adoptar les teories feministes, ens hem alliberat de complexos i conductes que ens causaven molt de mal i podien derivar en depressions o ansietat. El procés no és fàcil ni indolor —la veritat sovint incomoda—, però és necessari. Ara bé, la filosofia no és un mitjà per assolir un objectiu com el benestar personal, això pertany més al món del coaching i l’autoajuda banal. La filosofia, si és autèntica, només pot ser un fi en si mateixa. Però això no impedeix que, en el seu camí, generi beneficis terapèutics a mitjà i llarg termini.
En aquest sentit, la filosofia pot arribar més lluny que la psicologia clínica, que sovint tracta els problemes des d’una perspectiva individual, buscant l’adaptació del pacient al seu entorn. Rares vegades la teràpia desenvolupa una mirada crítica sobre la societat, i fins i tot podríem dir —en un sentit foucaultià— que disciplina el pacient, especialment quan els conflictes que expressa són de naturalesa filosòfica.
El que ens passa no depèn només de la nostra biografia o infantesa. No vivim aïllats, sinó dins d’un context històric, social i cultural que ens travessa. I per això crec que disposar d’eines per pensar i clarificar la nostra vida hauria de ser un dret. Totes les persones hauríem d’adquirir aquestes eines al llarg de l’educació obligatòria.
Pel·lícules, sèries, cançons, amistats i famílies ens transmeten missatges molt diversos sobre què és important: tenir moltes parelles, ser ric, ser famós… I nosaltres, sovint sense un pensament crític ni una guia sòlida, acabem construint una filosofia personal feta de valors contradictoris amb la nostra realitat, que ens generen malestar, inseguretats i problemes de salut mental.
Si, en lloc de reduir la filosofia a assignatures marginals o suprimir-la, la incorporéssim des de petits i durant tota l’educació obligatòria, molts problemes es podrien prevenir. Tindríem més eines per construir una vida amb sentit i per qüestionar allò que ho impedeix —com l’actual sistema socioeconòmic.
Per acabar, voldria fer una analogia, com faria Plató: si volguéssim reduir els problemes cardiovasculars de la població, podríem formar més cardiòlegs. Però potser seria més intel·ligent garantir l’accés universal a l’activitat física i a professionals de l’exercici, per prevenir abans d’arribar al quiròfan. Igualment, la filosofia no ha de substituir la psicologia clínica, però sí complementar-la. Junts poden oferir una resposta molt més profunda i transformadora als patiments humans.
