Iniciem un nou curs reivindicant la memòria com a imperatiu democràtic. Ens va la vida en això. La del present imperfecte i la del futur contra l’oblit. Estem al setembre i la transmissió de la memòria s’ha convertit en un acte de resistència, també la lectura d’un llibre, com diria Ray Bradbury, l’autor de Fahrenheit 451.
Paulina Òdena García, nascuda a Barcelona en 1911, es va comprometre en la defensa del Govern legítim de la II República. Va morir a Granada. La que va cantar Rafael Alberti en la Balada del que nunca fue a Granada. “¿Qué gente enemiga puebla sus adarves? ¿Quién los claros ecos libres de su aire?”.
Era el dia 14 de setembre de 1936. Vestia de miliciana, lluint la insígnia de l’aviació republicana, i exercia la seua condició de dirigent comunista i de la JSU en el cotxe en el qual es dirigia al capdavant. També exhibint la seua condició de corresponsal de “Mundo Obrero” i les inicials d’U.H.P. “Uníos hermanos proletarios”. Tenia 25 anys.
Diuen les cròniques que es va llevar la vida a l’altura del pantà de Cubillas, prop de Granada. Es va disparar un tir quan en errar en un encreuament es van veure rodejats per l’enemic, un grup de falangistes i feixistes. Granada, la del poeta universal assassinat en Viznar unes setmanes abans, ja anticipava la política de terror i terra cremada que practicaven les tropes franquistes, els “moros que va portar Franco”, la legió Còndor de Hitler i les tropes motoritzades de Mussolini. Un preludi de la II Guerra Munidal.
Esta modesta crònica es publica quan es complixen 88 anys. I hem de recordar-ho, dret i deure de memòria. Per a garantir que arribe a les noves generacions. Un xicotet homenatge a les dones que ens han precedit en el combat per la defensa de les llibertats, els drets per la igualtat, i dels valors republicans contra l’opressió i el feixisme, que ja feia estralls a Europa.
Lina Òdena, malgrat la seua joventut, va tindre espai per a una vida intensa i desenrvolupar un ferm compromís per un món millor. Eren els anys 30. Autodidacta i emancipada molt jove, treballant i afiliada a la UGT, ingressa al PCE al maig de 1931, tenia 20 anys, i la destinen a treballar en la Joventut Comunista de Catalunya. Coneixia l’impacte i il·lusió que va generar la Revolució d’Octubre, i va ser seleccionada per a l’escola del Partit a l’URSS, on segurament va tindre ocasió de seguir l’activitat d’Aleksandra Kol·lontai defenent els drets polítics i socials de la dona.
A l’agost de 1934, Lina Òdena exercirà com a Secretària del Comité Nacional de les “Dones Antifeixistes d’Espanya”. Implicant-se activament en les lluites socials d’octubre de 1934. Va fer campanya al costat de Dolores Ibàrruri, La Pasionaria, en les eleccions generals del febrer de 1936 que va guanyar el Front Popular. Lina Òdena va exercir la seua militància política en un temps gens fàcil per a les dones, tampoc en els partits d’esquerres. Els testimoniatges i la coincidència amb figures com Clara Campoamor, Federica Montseny, Victoria Kent, Zenobia Camprubí, o Maria Teresa León, per citar algunes entre moltes altres, així ho ratifiquen.
Però la seua mort la va convertir en una heroïna i una figura icònica amb projecció internacional. Impacta encara hui la seua imatge a l’MNAC, Museu Nacional d’Art de Catalunya, una pintura que firma J. Pons, i que va ser exhibida per primera vegada al Pavelló de la República, en l’Exposició Universal de París de l’any 1937. Es tracta d’un retrat a l’oli de Lina Òdena, vestint el seu mono de miliciana, i empunyant una pistola. Es va exhibir a París al costat d’obres tan rellevants com el Guernica de Picasso, Els segadors de Miró, La Montserrat de Juli González o La Font de Mercuri d’Alexander Calder.
Després de dècades en què esta obra va romandre oculta o mig desapareguda, se la va poder veure en alguna exposició dels anys 80. L’any 2021 va ser exhibida per primera vegada, i ara de manera permanent, a les sales d’art modern amb motiu de la reordenació i ampliació dels espais dedicats a la Guerra de 1936 a 1939, on es troba actualment. No se la perden!
De tot això i molt més vam aprendre en una jornada conduïda per Maria Freixanet, directora del Curs de Lectures de Teoria Política Feminista: Feminisme en els temps de la República i la Guerra, en la sessió presencial que va tindre lloc el dia 6 de març en l’Espai Francesca Bonnemaison, de Barcelona, amb la participació de dues dones de la nostra associació (ACPEPF): Isabel Alonso i Consol Hernández.
Qui firma estes notes va tindre la fortuna de seguir en viu i en directe esta sessió d’història i de compromís que encara ens emociona. Tal com em va succeir allà pels anys 60, quan vaig conéixer per primera vegada el nom de Lina Òdena. Jo era el responsable de la Joventut Comunista de Terrassa.
El seu nom, el de Lina, era transmés a les filles de molts comunistes. Així ho recordava fa un any Lina Panyella, la filla d’un guerriller, Joan Panyella, també comunista i dirigent de la JSUC, que va morir amb 26 anys prop de Besalú, metrallat per la Guàrdia Civil un 22 de juny de 1953,
Domènec Martínez García (Junta Directiva ACPEPF)
Article publicat originalmente a https://nascutel49.com/2024/09/13/lina-odena-25-anos-una-huella-imborrable/ el 13 de setembre de 2024.
