La democràcia espanyola ha arrelat sobre les fosses comunes de les persones republicanes assassinades (López, 2021). Quaranta anys de franquisme van ser molts, i l’implacable exercici d’amnèsia i oblit que els va travessar va complir la seva funció. Va posar les bases per construir una democràcia trencada de passat, que perdés el fil roig de la lluita popular per l’emancipació.
La cura per a una societat que ha patit repressió i mort és una justícia que desveli la veritat i ofereixi reparació. S’ho mereixen els republicans i republicanes que van patir presó i calamitat, i les persones que van morir executades darrere tàpies o en descampats i van jeure o jeuen en cunetes per defensar la democràcia. S’ho mereix la militància antifranquista que va lluitar per derrocar la dictadura de Franco.
I s’ho mereixen especialment les dones antifranquistes. Malgrat que el seu llegat de resistència hagi estat moltes vegades invisibilitzat, es pot reconèixer la seva presència en el rostre del feminisme que avui lluita als carrers defensant drets.
El rol de les dones a l’Espanya franquista
No va ser fàcil sobreviure a les noves circumstàncies. Davant dels avenços socials i democràtics de la II República a l’Estat espanyol, la dreta feixista va reaccionar. Es va presentar com l’opció que posaria la República al seu lloc. Ho va fer amb un cop d’estat i una guerra civil. Els poders econòmics i fàctics —amb l’Església al capdavant— li havien donat llum verda. Va aparèixer el franquisme.
El règim de Franco reservava a les dones un únic espai: la llar. En la nova moral nacionalcatòlica, representada per la Sección Femenina, ser mestressa de casa era la millor i única opció. D’aquesta manera, es mantenia les dones submises i es disciplinava les republicanes rebels situades al bàndol perdedor.
Contra elles es va desplegar una violència física i política enorme: rapats, ingesta d’oli de ricí, violència sexual, afusellaments, exili, presó. Conxita Mir[1] afirma que «ni la guerra ni la revolució van ser un assumpte exclusiu dels homes». Al voltant d’un deu per cent de les persones que van patir violència política i la justícia militar franquista a Catalunya van ser dones.
El franquisme va acabar amb la democràcia i va posar punt final als avenços feministes de la República. Va signar un acord amb la Santa Seu que va institucionalitzar la influència de l’Església. Es va restablir el Codi Civil de 1889, que fixava en vint-i-cinc anys la majoria d’edat de les dones i prohibia el matrimoni civil, la contracepció i el divorci. També impedia treballar sense el consentiment del marit, posseir passaport, tenir un compte bancari, administrar béns, signar contractes, disposar d’ingressos… I homes i dones van perdre el dret de vot.
Però, sempre que hi ha repressió, apareix la resistència. Una de les formes organitzatives en què es va materialitzar l’oposició de les dones al franquisme va ser amb les anomenades «dones de pres». Una acció basada inicialment en les cures a presos i preses —menjar, sabó, tabac, roba…— que va possibilitar espais de trobada, solidaritat i resistència entre dones, i que va derivar en acció política.
Irene Abad i Sandra Blasco[2] teoritzen sobre «els mecanismes repressors del franquisme [que] van generar una sèrie de situacions, espais o contextos —en l’univers penitenciari, específicament— que van potenciar la politització i l’acció de les dones». La situació tenia una dimensió política, ja que a les portes de les presons es barrejaven dones amb trajectòria política i dones sense. Les dones polítiques de dins compartien els seus coneixements sobre com moure’s en la burocràcia franquista, vital en aquell moment.
Van sembrar solidaritat dignificant el paper d’aquestes dones, que aleshores estava molt estigmatitzat. Les que abans ocultaven la seva condició per vergonya i por i ho vivien en solitud, van passar a autodenominar-se «dones de pres». La solidaritat i la resistència van passar a ser col·lectives.
Primer la revolució…
Però el desenvolupament de les reivindicacions específiques de les dones no va ser una tasca fàcil a causa de la idiosincràsia i el masclisme encobert als partits d’esquerra. «Primer la revolució; després vindran els drets de les dones», deien els partits comunistes durant l’antifranquisme. S’hi amagava una història d’incomprensió envers el feminisme i una acceptació del patriarcat. Les que apostaven per avançar en reivindicacions des de la seva opressió i posició específica com a dones patien rebuig i burla. Eren temps durs, poc donats a subtileses.
La tensió entre marxisme i feminisme no es va limitar al camp de les reivindicacions polítiques. Un altre problema seriós, en el si de les organitzacions del moviment obrer i dels moviments socials, era el sexisme. Sempre va ser present el menysteniment en el treball i la divisió sexual de l’activitat política. Molts prioritzaven el paper de les dones en la reproducció social i en les cures. Tot això va derivar amb el temps en un divorci entre una part del moviment feminista i els partits polítics.
Tanmateix, l’evolució natural de la militància de les dones dins els partits va portar a la creació d’espais propis, com el Movimiento Democrático de Mujeres —UDM— el 1965. Un moviment de masses que unia la lluita contra la dictadura amb l’alliberament de les dones. Llocs on també apareixien contradiccions: hi havia militants que defensaven una lluita clarament feminista i d’altres que prioritzaven enfocar els esforços en la militància directa contra el franquisme. Aquestes últimes veien les organitzacions de dones principalment com un instrument per accelerar el final de la dictadura.
Als inicis dels setanta, el feminisme va créixer dins i fora dels partits d’esquerra, amb diferents expressions organitzatives. Es va expandir com una taca d’oli a universitats, sindicats i barris. A partir de 1976 va començar a organitzar-se com un moviment social totalment autònom. El divorci entre el moviment feminista i els partits polítics estava consumat.
Democràcia i crisi: victòria i derrota?
El final de la dictadura i l’inici de la transició van suposar un gran triomf, però també un esquinçament per als partits i la militància transformadora i comunista. Les organitzacions que havien suportat el pes de la lluita antifranquista es van enfrontar a problemes crucials. S’havia conquerit la democràcia, però com continuar avançant?
El PCE, que va ser el partit fonamental de l’antifranquisme, havia dissenyat una estratègia d’oposició política mitjançant la mobilització social. La seva militància va jugar un paper essencial en l’articulació i creixement dels principals moviments socials, com l’obrer i l’estudiantil. Com diuen Carme Molinero i Pere Ysàs[3], «el mèrit del PCE va ser metabolitzar les experiències obreres, elaborar una proposta i tornar-la a la classe treballadora». Però: «Des de la dècada dels vuitanta, i de manera decisiva als noranta, els partits comunistes no van ser capaços de superar els grans reptes als quals s’enfrontaven les societats europees de finals del segle XX».
D’una banda, les estructures de les organitzacions polítiques ja no s’adaptaven prou a les necessitats del moment. De l’altra, l’escassa representació parlamentària que van aconseguir els partits a l’esquerra del PSOE —i fonamentalment el PCE— va impedir que poguessin garantir polítiques institucionals de canvi real.
Era complicat trobar el camí quan s’havia constatat que la ruptura a través de la confrontació social s’allunyava. Les vagues generals i mobilitzacions convocades a l’inici de la transició no van aconseguir el seguiment ni la força suficient per assolir l’objectiu buscat: col·lapsar el sistema franquista. Marcar el ritme per construir una democràcia transformadora es va convertir en una tasca inabastable.
Les crisis internes dels partits van determinar aquesta dificultat. En la militància antifranquista i en la societat va aparèixer un gran cansament, desencís i desmobilització. Era complicat adaptar-se als canvis, al que era necessari en el nou marc. Difícil, perquè les estructures existents de l’esquerra havien estat dissenyades per a la lluita antifranquista. Així, alguns partits es van transformar o desaparèixer; d’altres es van dividir, entrant en un procés d’autodestrucció.
Paral·lelament, les noves figures polítiques emergents van saber sintonitzar amb les ànsies de canvi social mesurat i van potenciar una certa amnèsia. «Vote centro» i «Por el cambio», els eslògans de la UCD i del PSOE, van connectar amb la massa electoral. Segurament encara hi persistia la por que durant anys havia inoculat el sistema a la societat. I era una eina excel·lent de creació d’opinió i un fre per a la transformació. Més encara quan l’aposta dels mitjans de comunicació era aquell canvi limitat.
La lluita per la memòria estava ferida. Les noves figures polítiques van exercir un cert adanisme i van sembrar alguna alarma sobre el perill de recordar. No calia tensar gaire la corda, semblaven dir. La Llei d’amnistia de 1977 va ser el primer pas. El 1981, el 23F va fer la resta. El fil roig es va enfonsar a la terra. L’oblit va trobar persones disposades a acollir-lo.
Volem recollir i allargar el fil roig de la nostra Història. Esponjar el camí perquè broti de nou de la terra. I que es produeixi el reconeixement a les persones que van resistir el feixisme i van construir la democràcia. En uns temps en què calia tenir generositat i coratge. Però sobretot un gran cor. Com el que ens mostren les dones antifranquistes. Sempre els estarem agraïdes. A elles, les que, com cantava la Mercedes Sosa, van venir a oferir el seu cor.
Extracte del pròleg del llibre Testimonios de resistencia. Las mujeres en el franquismo y la transición en Zaragoza.
[1] Mir Curcó, Conxita. Mujeres, género y violencia en la guerra civil y la dictadura de Franco. A: Conxita Mir i Ángela Cenarro (eds.), La presencia de las mujeres en la represión franquista, València, Tirant Humanidades, 2021, p. 17.
[2] Abad Buil, Irene i Blasco Lisa, Sandra. De la liberación de la mujer al movimiento feminista: compromiso de acción “desde abajo” en la Zaragoza del tardofranquismo. A: Sergio Calvo, Cristian Ferrer i Iván Romero (coords.), Lucha y movilización en la Zaragoza del franquismo 1958-1978, Saragossa, Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2023, p. 140.
[3] Molinero, Carme i Ysàs, Pere. De la Hegemonía a la autodestrucción. El PCE en España (1956-1982). Crítica, 2017, pp. 9, 400.
