A França tenen un ministeri dedicat a la “vida associativa”. A la seua pàgina web podem trobar estes declaracions del Secretari d’Estat Gabriel Attal: “Les nostres associacions són un tresor: sense elles, la nostra República no tindria la mateixa cara. Fomentar els valors de l’ajuda mútua, la solidaritat i la fraternitat, ens permet una economia més humana, una societat més unida i són una escola de ciutadania i democràcia per a molts joves. Hem de donar suport a estes estructures en la transformació del seu model econòmic per ajudar-les a desenvolupar millor les seues missions i construir una societat de compromís”.
A l’estat espanyol, són milers les associacions que estan prestant un servei a la societat. Persones compromeses que mobilitzen recursos i dediquen hores per atendre les demandes i necessitats de la ciutadania. En tots els sectors, col·lectius, edats o camps d’actuació hi ha associacions treballant per millorar els nostres territoris. No obstant, les nostres institucions no són conscients de la necessitat del moviment associatiu per construir una societat on es prioritzen el bé comú i els valors col·lectius front a l’individualisme. Tot i que un 38% de la ciutadania forma part d’alguna associació (baròmetre del CIS de novembre de 2017). En estes entitats sense ànim de lucre recauen gran part de les cures a les persones o l’activitat sociocultural dels nostres municipis. Són les encarregades de l’atenció a la diversitat, integració, infància, persones majors o de les activitats socioculturals, esportives, festives o musicals dels nostres municipis.
Les associacions no són una despesa per a l’administració, i no, no viuen de les subvencions, més bé tot el contrari: són una inversió i multipliquen cada euro públic que reben per tres, generen milers de llocs de treball i retornen a l’administració gran part del que reben a través dels impostos[1]. Segons Ruiz Olabuénaga (1999), l’aportació de les entitats sense ànim de lucre suposa el 4’5% del PIB espanyol i arriba a aconseguir el 5’9% en el supòsit de què imputem el “treball” aportat pel voluntariat. Tornem a França. El ministeri ha elaborat un full de ruta conjuntament amb les associacions que pretén aconseguir un pacte de confiança sòlid entre associacions, poders públics i empreses, però també iniciar una reflexió profunda sobre la filantropia francesa en una societat on el compromís encara ha de consolidar-se. El pacte (co)construït amb les associacions, es fonamenta en tres pilars: suport estructural a les associacions, desenvolupament del compromís individual i col·lectiu al llarg de la vida i fer del desenvolupament associatiu una qüestió que implique a tot el món.
Seria una molt bona notícia que l’administració mirara a França i que destinara els mateixos recursos per donar suport a un bé essencial com són les associacions. Que les nostres institucions públiques compliren la voluntat de la Llei Orgànica 1/2002, que regula el dret d’associació i estableix que s’ha de garantir la participació de les associacions en la vida social i política, des d’un esperit de llibertat i pluralisme, reconeixent, alhora, la importància de les funcions que compleixen com agents socials del canvi i transformació social, d’acord amb el principi de subsidiarietat. En l’escenari polític actual, és urgent actuar per democratitzar l’accés als recursos, capitalitzant la seua distribució, connectant-los amb les demandes socials, establint un diàleg permanent amb la societat civil.
Tant de bo tinguérem un Ministeri de la vida associativa, mentrestant ja va sent hora que les institucions, funcionaris i polítics confien en les associacions com ho fa l’Estat francés.
[1] Fundació Horta Sud- estudios de evaluación de impacto: https://fundaciohortasud.org/biblioteca-fundacio-horta-sud/