Algú em va dir ahir que estàvem canviant el món. No crec que siga cert, perquè afortunadament ja vam aprendre allò de eppur si mouve! Tot està en moviment i així seguirà, amb nosaltres o sense. No obstant això, la nostra existència té un valor extraordinari, és el valor que es desprén de la responsabilitat de viure.
Aquesta responsabilitat davant la vida és, per a mi, l’argument més clarificador a l’hora de comprendre els episodis més dramàtics de la nostra història; la revelació de la generositat de les persones que ens envolten, l’evidència que som capaces d’imaginar, organitzar-nos, actuar i respondre a les necessitats i esdeveniments que succeeixen en la nostra vida, amb independència de com d’inesperades, sorprenents o catastròfiques puguen aquestes resultar. La generositat i la cooperació, les relacions, les xarxes i l’amor, són l’aliment que nodreix, que mou i que assegura que podrem fer-ho.
Parlar de l’amor pot resultar inesperat i inconvenient, una cosa pròpia de l’esfera intima, alguna cosa que, millor, no incorporar com a variable en l’esfera pública, en les nostres organitzacions.
Soc rebel i desobedient. Així doncs, vull reivindicar l’amor. L’amor que ens mostra a aqueixa part de la humanitat que no està entregada a la competència, la cobdícia i l’extractivisme. L’esfera intima no ha de ser desconsiderada si volem canviar el món, ja que en ella sol concretar-se la responsabilitat de viure. Es tracta, doncs, no de l’amorós des de la visió romàntica limitadora, sinó des de la visió emancipadora, comunitària i revolucionària d’acceptar que la pròpia vida està lligada a la de les altres (a la de tots els éssers vius) amb els qui som interdependents i ecodependents; saber que tot és possible si anem juntes i que no és cert, que és mentida, que la competitivitat, l’odi, la violència, la rivalitat, l’individualisme, el guany, el lucre, la mercantilització i el preu són arguments per a viure. En paraules d’Alain Badiou, l’amor està amenaçat per la societat contemporània i, llavors, ha de ser reivindicat per a defensar-ho.
En una visita a Roma vaig descobrir una inscripció en el brancal d’una porta d’un antic institut astronòmic on es poden llegir les últimes paraules de la divina comèdia de Dante “és l’amor, que mou el sol i totes les altres estreles”. Així és i així ha de ser, la força de l’amor no domesticat, aquell que fa que les persones s’ajunten, amb la seua força subversiva, que s’articulen entre els afectes i la responsabilitat de viure.
No parle d’un amor de dos, que també, sinó de l’amor cívic, el del lliurament al bon viure propi i al dels altres; parle del poder dinàmic i transformador de l’afecte col·lectiu, d’aquell que arriba de persones desconegudes, de l’amor de les i els ciutadans cap al seu barri, cap al seu poble, cap a la seua comunitat; de l’amor a la naturalesa i a tot allò que sosté i cuida la vida, l’amor cap a tot allò que és important.
Tots aquests i altres amors es realitzen quan es construeix comunitat, quan es coopera i es descobreix la solidaritat com a gaudi, és allò que combustiona i crea, que convoca la bellesa i el benestar, l’art i la cultura, la pau, allò que ens permet superar la por i acceptar les incerteses com a part del camí. Ara que tot sembla abocar-nos al desastre, és l’amor i la responsabilitat per viure, l’arma i l’esperança, la cançó i el camí que ens permet ser col·lectivament, sense ingenuïtat, actuant, accionant, incidint, com a part del món que desitgem i construïm. Al llarg de la història de la humanitat, en tots els temps, a cada hora, som la societat civil organitzada, que, decididament i amorosament, assumim la responsabilitat de viure i conviure un món millor.
Article publicat originalment a la pàgina web de la Fundació Horta Sud, en el marc de la campanya Mirades Associatives: mig segle d’aprenentatges compartits.
