Xavier Granell Oteiza. Doctorant en història.
Podríem considerar un tòpic argumental l’enumeració d’elogis i lloances que acostumen a encetar els escrits sobre la trajectòria individual d’alguna figura històrica, per regla general masculina, i la posterior instigació a reconstruir la memòria pública entorn, precisament, de la personalitat en qüestió. Si bé aquest tòpic de vegades va acompanyat de raó, les següents línies, tot i estar dedicades a la biografia i a l’obra de Fernando Garrido Tortosa (1821-1883), tenen poc a veure amb aquesta pràctica. Parlaré bàsicament d’una trajectòria particular integrada dins d’un moviment revolucionari que anomenem republicanisme. Destacaré, a més, de quina manera va tractar de guanyar-se la vida aquest republicà i alguns dels aspectes més distingits del seu activisme radical.
Fernando Garrido va nàixer a Cartagena en el si d’una família de tradició liberal vinculada a la marina. Es va traslladar a Cadis durant la segona meitat de la dècada de 1830 i ràpidament s’involucraria políticament amb els sectors socialistes seguidors de les idees del francès Charles Fourier. Allí, i a diferència de la primera generació de fourieristes, el jove Garrido mantindria contactes amb les organitzacions locals democràtiques que van emergir al voltant de 1840 amb col·laboracions en la premsa republicana de l’època. També a Cadis, Garrido s’iniciaria en l’art de la pintura sota les instruccions de Luis Sevil. Familiaritzat amb la pintura de retrats, aquest ofici l’acompanyarà fins el final dels seus dies i serà una de les seues principals fonts d’ingressos. L’ofici patern serà el llegat més destacat –potser l’únic– de Garrido cap a un dels seus fills: Leandro Ramón. Nascut a Baiona fruit de la relació amb l’anglesa Elizabeth Allsop –qui provenia d’una família vinculada amb el radicalisme anglès i la literatura romàntica (son pare, Thomas Allsop, era conegut com el deixeble favorit de Samuel Taylor Coleridge)–, Leandro Ramón Garrido (1868-1909) va formar-se a Anglaterra, Espanya i França. Interessat per les temàtiques costumistes, la seua obra pictòrica es va caracteritzar per la plasmació d’escenes íntimes i les tonalitats ombrívoles (vegeu Woman in a Kitchen, The Lady with the Gloves, The New Born i The Lure of Sirens).
A mitjan dels anys 1840, Fernando Garrido es traslladarà a Madrid, on entrarà en contacte amb socialistes destacats com Sixto Cámara, Federico C. Beltrán o Juan Sala. Amb ells, va difondre les idees socialistes a partir de diversos periòdics que serien constantment censurats pel govern de Narváez. La militància en la societat secreta democràtica i socialista Los Hijos del Pueblo va provocar l’entrada en presó de Garrido l’any 1850. Després d’onze mesos, va ser alliberat amb la condició de sortir del país. Exiliat a Londres, coneixeria a prohoms del radicalisme europeu com Giuseppe Mazzini, Albert Darasz, Arnold Ruge i Ledru-Rollin, amb els quals s’incorporaria al Comitè Central Democràtic Europeu encapçalat per l’italià. S’iniciava així una dinàmica d’exili i activisme transnacional que va acompanyar al de Cartagena de per vida: Nàpols, Lisboa, Porto, Brussel·les, Londres o París seran alguns dels destins on residirà i, en alguns ells, es relacionarà, treballarà i conspirarà amb republicans i radicals de diferents racons (de Giuseppe Garibaldi a Louis Blanc i de Mikhaïl Bakunin a Victor Hugo).
Amb la Revolució de 1868, Fernando Garrido passaria a formar part del recentment fundat Partit Republicà Democràtic Federal, a més de participar en les protestes contra el reclutament militar obligatori (les quintes) que es produirien amb la primera guerra d’independència cubana (1868-1878) i ser elegit diputat en dos ocasions. Durant l’experiència de la primera República democràtica (1873-1874), les tasques del pintor i activista republicà variarien. Va ser designat funcionari colonial a les Filipines, concretament intendent general d’Hisenda. A l’arxipèlag del pacífic estaria fins el cop d’Estat del General Pavia el gener de 1874 i la instauració d’una República autoritària. L’exili, el pinzell i les conspiracions tornarien a definir la vida de Garrido durant la segona meitat de la dècada de 1870, on passaria de Portugal a França i s’incorporaria a les xarxes insurreccionals formades per exiliats republicans espanyols a París. El seu retorn a la península es produirà l’any 1879. Fins la seua mort a Còrdova en 1883, es mantindrà immers en els debats federals i advocant per la unió republicana.
Un tret definitori de l’activisme de Fernando Garrido al llarg de tota la seua vida va ser la propaganda a partir de l’escriptura. La producció i circulació de textos des d’on difondre l’ideari republicà era una pràctica habitual i recurrent entre els grups radicals. De fet, la llibertat de premsa va ser una de les reivindicacions centrals dels sectors democràtics, alhora que les seus dels periòdics eren espais de reunió i trobada. Però en el cas de Garrido va ser, també, una forma de guanyar-se la vida. Escriuria volants, articles de premsa, catecismes, cartes privades i públiques, obres de teatre, novel·les, contes, notes biogràfiques i llibres d’història, molts llibres d’història. Així mateix, la seua producció històrica i la quantitat d’informació que va ser capaç de recopilar a les seues publicacions sobre associacionisme, formació de cooperatives, reaccions populars en contextos bèl·lics o la pròpia narrativa històrica dels moviments republicans, han situat aquesta ingent obra com una font de gran interès per als historiadors contemporanis. Per publicar tant durant tant de temps, Garrido va necessitar vincles editorials estables, com va ser el de l’editor barceloní Salvador Manero. Sota el segell editorial Manero publicarien membres de les files republicanes com Ceferí Tresserra, Roque Barcia o el propi Garrido, però també part de la literatura escrita en català entre les dècades de 1860 i 1880. La relació entre Salvador Manero i Fernando Garrido sembla que no es limitava al compromís polític compartit i als acords contractuals: Carmen Garrido, una de les filles de Fernando Garrido, es va casar amb l’editor.
Així, a través de la ploma o de la mobilització política, Garrido clamà per la sobirania popular i contra la monarquia (absoluta o constitucional); per la llibertat de pensament i contra les persecucions religioses; per les cooperatives de producció, distribució i consum i contra la tirania del capital; per la república federal espanyola, ibèrica i europea com a la millor manera d’articular diferències; pels drets naturals heretats de la Revolució Francesa com a fonament innegociable de tot ordre democràtic i contra la sospita, desconfiança i repressió constant de l’individu per part de l’Estat liberal; per la redistribució de la terra i contra les desamortitzacions liberals, i per l’associacionisme obrer i democràtic dels artesans radicalitzats i contra l’economia política capitalista. Val a dir, per concloure, que democràcia, el socialisme i l’aspiració a construir una república federal no eren idees abstractes de ments brillants, sinó pràctiques que han definit la nostra contemporaneïtat a partir de l’associacionisme quotidià d’homes i dones comuns.