Fa temps que tinc en estima decreixent la meva valoració sobre la condició humana. És a dir, sobre el conjunt de característiques que ens identifiquen com a espècie en el conjunt d’éssers vius d’aquest planeta.
No pretenc donar cap lliçó sobre antropologia ni em considero un misantrop. Seria absurd renegar de la meva pròpia condició, però reconec que, per a conèixer-me millor a mi mateix, haig de partir de la base que soc un ésser humà i, per tant, comparteixo amb la resta de l’espècie un rang de característiques que poc o res puc modificar. Així doncs, coneixent als meus iguals, em conec millor a mi mateix.
Així ho he fet i el resultat és descoratjador.
És evident que, en algun moment de la nostra evolució, la nostra espècie es va convertir en l’ésser viu més perillós del planeta. A poc a poc, al principi amb titubejos i retrocessos, vam anar ampliant la nostra capacitat de depredar el nostre entorn. El descobriment del foc, ens va permetre posseir una tecnologia que cap altra criatura pot dominar. A partir d’aquí, ja res va poder detenir-nos. Aquest ús del foc i la nostra capacitat per a alimentar-nos de qualsevol ésser viu de la terra, va permetre la nostra expansió i domini planetari. I així arribem als nostres dies en què ja, multiplicats per milers de milions, hem aconseguit alterar profundament la realitat física no sols dels éssers vius, sinó també de qualsevol recurs material del nostre entorn. Mai ens han importat les conseqüències ni per a la Naturalesa ni per a la nostra espècie.
Davant això hi ha qui diu que, per a compensar aquesta maldat intrínseca en la nostra espècie, incloem en la nostra evolució un mecanisme corrector que anomenem civilització. Bon intent, però en realitat el que ocorre és que la civilització és un instrument imprescindible per a incrementar aquesta capacitat depredadora que sempre hem tingut i de la qual sempre ens hem sentit orgullosos.
També hi ha qui diu que l’ésser humà no és essencialment malvat, sinó que altres coses com la societat, el sistema econòmic, la religió, etc. són els que ens porta a aquesta maldat col·lectiva. No som dolents, ens diuen. Ens fan dolents. Ja. A més de que tot això que ens perverteix no deixen de ser instruments socials creats per nosaltres mateixos, està el fet, demostrat històrica i genèticament, que el mecanisme de la selecció natural de la nostra espècie ens ha portat al fet que els més aptes, els dolents, hem acabat amb els menys aptes, gent de major bondat que nosaltres. Continuen apareixent alguns, però ens ocupem eficaçment a desfer-nos d’ells. Veritat noies?
I la DANA? Busco en aquest episodi alguna escletxa per a l’esperança. Un pretext per a desmuntar les afirmacions que he fet més amunt. Solidaritat, responsabilitat, unitat, honradesa, valor, sacrifici, empatia. etc. I n’hi ha, sens dubte, però són com llàgrimes en la pluja, s’esvaeixen davant una riuada col·lectiva de rancor, culpabilització, irresponsabilitat, egoisme, cobdícia, oportunisme, covardia, negacionisme. Tant de bo anéssim com Sodoma i Gomorra i uns pocs justos poguessin salvar-nos a tots, però els textos sagrats ja sabem que són mentides que creiem per a creure’ns millors del que som.
No hi ha molta esperança. Ningú està disposat a perdre en aquest episodi. Seria anar contra les lleis de la nostra naturalesa. Estem on estem, per a bé o per a mal, precisament perquè som com som. Sempre em ve a la ment la rondalla de l’escorpí i la granota. L’escorpí va matar a la granota perquè això estava en la seva naturalesa, encara que li costés també la vida a ell. No seria just dir que els humans som com els escorpins, pobres bestioles, som molt pitjors, no sols matarem a les nostres granotes i ens suïcidarem en fer-ho. Destruirem tot el que ens envolta tret que alguna cosa, tal vegada una llarga sèrie de DANAs ens deté.
