La Cogullada, petites històries: Caserna? No, Gràcies!

8/10/2024

El 19 d’octubre de 1984 l’Ajuntament de Terrassa va convocar i celebrar un Ple urgent i extraordinari per adquirir uns terrenys al Fons de Garantia. Al mateix temps calia aprovar i cedir més de vuit mil metres quadrats a l’inici de la Rambla del Pare Alegre per ser destinats a la ubicació i construcció d’una caserna de la Policia Nacional.

Aviat farà 40 anys d’aquesta petita història. Pels camins de les lluites socials tenim un bon grapat de demandes i batalles legítimes, ben raonades i en defensa del bé comú, que no sempre s’han guanyat. L’emergència climàtica, o “aturem les guerres”, constitueixen un bon exemple. Manca una agenda de llarg recorregut, una mobilització social crítica i una voluntat política per tal de no immunitzar-nos davant de la barbàrie i les greu hipoteques generacionals. Ja ens ho va advertir Albert Camus respecte a la Guerra d’Espanya 1936/1939: “la gent de la meva generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotats”· M’anticipo: aquesta és una història amb final feliç. Amb noves fites i derrotes pendents. Anem a pams.

Alguns antecedents. Qui escriu aquestes notes encara recorda les sessions dobles del cine Doré (a la rotonda de la carretera de Martorell i Rambla), la música de ball que ens arribava des de les Piscines (Edisson), el xivarri del camp de futbol Los Kubalas (cruïlla de la carreteres d’Olesa i Martorell a tocar de la Masia de Ca n’Aurell), i el boscos de Vista Alegre, com espais de transició i d’esbarjo de la nostra infantesa a La Cogullada. Des de la pujada del carrer Mozart, sense sortida a la carretera, ens enfilàvem a les branques de les figueres, contemplàvem el perfil de la Mola i de la ciutat, i fèiem cabanyes a l’estiu amb canyes i matolls.

La Riuada del 62 va marcar un abans i un després. Transició a la vida adulta sense pal·liatius: de l’escola al treball, tenia 13 anys. Els moviments veïnals dels anys setanta van dibuixar un nou paisatge urbà, i a començaments dels anys vuitanta, concretament el dia 11 de setembre de 1982, vam inaugurar la peça més estimada del barri: l’escola. “L’escola El Vallès és un centre de titularitat pública que està en funcionament des del 1982 com a resultat d’una reivindicació social de les famílies del barri de La  Cogullada”, es pot llegir amb orgull a la seva pàgina Web. Justament en uns terrenys que havien estat permutats anteriorment per la mobilització i negociació de l’AAVV de La Cogullada per tal de facilitar la ubicació de l’escola i els habitatges socials en els terrenys de Can Niquet, tal com s’expressa al comunicat del 3 de setembre de la Junta [esta Asociación de vecinos recuerda que los terrenos donde se pretende construir el cuartel de la Policía Nacional fueron permutados en su día por los de la actual Escuela El Vallès y calificados como zona edificable (…) para atender otras necesidades del barrio: equipamientos sociales, culturales, sanitarios, deportivos, etc.] Unes negociacions, acompanyades d’un llistat de reivindicacions i mobilitzacions que van canviar el perfil del barri: Escola, habitatge social, el futur emplaçament de Foment, l’equipament socioesportiu de La Cogullada, entre d’altres intervencions urbanístiques. Les peces començaven a encaixar.

Justificació, si cal. Revisant els arxius de la Consol Hernández i de l’Associació de Veïns de La Cogullada dels anys 80, dipositats ara a l’Arxiu de Terrassa, em vaig trobar aquesta carpeta: Dossier sobre la proposta de la instal·lació d’una caserna de la policia Nacional al barri de la Cogullada. He cregut oportú recuperar algunes de les accions i reflexions que es van produir en aquells temps, a on tot estava per fer i tot era possible, com ens recordava el nostre poeta Miquel Martí i Pol. Ara, creuant les pàgines del calendari de l’any 2023, La Cogullada, com d’altres barris de la ciutat, s’ha transformat i ha canviat. Podem comptar amb els dits d’una mà les famílies originàries dels anys 40, algunes d’elles preserven la memòria del barri, tal com era, records i imatges, fotos en paper, i una nebulosa fisonomia particular: carrers sense asfaltar, les rieres amb aigües de colors, les fonts, les botigues i els bars del barri, els dinars i les revetlles i festes majors al carrer, gent migrada del sud i de Galícia, principalment. Ara són altres temps, les imatges són digitals, principalment del parc de la Cogullada, lloc de cita del món animal (més gossos que criatures com diuen les estadístiques); la nova població migrant també és més jove i plural; les comunicacions es fan per les xarxes socials; gairebé no tenim comerços de proximitat, i per comprar el pa i per trobar un quiosc de diaris s’ha de fer una llarga excursió. Manquen espais per les relacions personals i per l’intercanvi generacional. Hi tornaré a l’epíleg d’aquesta crònica sentimental.

Tornem al començament, la mobilització social. El mes de juliol de 1984 es va constituir la taula ciutadana d’oposició a la ubicació de la caserna de la Policia Nacional, “els grisos”, com es coneixia en aquells temps. Formaven part la Federació d’Associacions de Veïns de Terrassa (i en primer lloc la AAVV de La Cogullada), diferents partits polítics, col·lectius ecologistes, el moviment per la pau i desarmament, i altres entitats de la ciutat. Van fer públic un comunicat a on es deia entre altres coses “aquest model policial lluny de solucionar les causes reals d’inseguretat ciutadana [pretext de les drogues i la delinqüència] augmenta el control de la ciutadania i especialment del jovent”. El mes de setembre es van programar diferents accions i manifestacions.

La Junta de l’Associació de veïns de La Cogullada va fer un comunicat de premsa el dia 3 de setembre i va convocar una Assemblea del barri pel dissabte dia 8. L’assemblea general va donar ple suport a la posició de la Junta: oposició activa a la proposta de l’alcalde de Terrassa “Creiem que cap barri de Terrassa, i tampoc La Cogullada disposen d’espai suficient per assumir una instal·lació d’aquest tipus, ans al contrari, tenim enormes deficiències respecte a equipaments socials i espais verds”. Es decideix, igualment, promoure una campanya de sensibilització de l’opinió pública, amb pancartes, recollida de signatures i concentracions davant de l’Ajuntament. 

Debat i aprovació al Ple municipal del 19 d’octubre. Els diaris i publicacions locals van dedicar vàries pàgines al tema que va protagonitzar aquest Ple municipal extraordinari. Es diu que es van aprovar dos dictàmens presentats per l’equip de Govern (PSC). El primer per acceptar una oferta del Fons de Garantia per l’adquisició de la totalitat dels terrenys propietat de l’entitat a Terrassa. [Aquest primer punt inclou un lot divers a on figuren uns terrenys a Torresana, uns terrenys a Sant Pere Nord, i a La Cogullada, entre d’altres]. El segon explicitava la cessió d’un dels terrenys per la construcció d’una caserna de la Policia Nacional. Es tractava d’un espai de vuit mil metres quadrats, delimitats per la Rambla del Pare Alegre i l’avinguda Joaquim de Sagrera. Segons es diu a la crònica del DT del dia següent: “El PSUC es va oposar radicalment a la ubicació de la caserna a Terrassa, i també CiU va votar en contra, particularment pel fet que l’Ajuntament hagués de pagar els costos d’aquests terrenys”. (Socialistes (PSC) i Alianza Popular (AP) van defensar afirmativament el projecte. Cal fer un cop d’ull a les hemeroteques “Domènec Martínez, PSUC, va estar vehement davant del seu públic –els veïns- i contundent, oferint raonaments coherents”.

Com conservo el text de la meva intervenció (que adjunto al final d’aquest article) he volgut reproduir alguns paràgrafs d’aquell debat, articulat en tres preguntes:

“Primera. Necessita Terrassa una Caserna de la Policia Nacional, i particularment una Caserna de Policia de Reserves Especials? És evident que Terrassa necessita moltes coses: més equipaments, més zones verdes. Terrassa necessita una acció municipal més activa en favor de la reindustrialització, aturar els acomiadaments massius, ajudar a la petita i mitjana empresa i als treballadors en atur. Una acció per salvaguardar l’entorn natural tan malmès…, i  moltes coses més. Terrassa no té cap necessitat de prioritzar una despesa de 70 milions per construir una Caserna. Així doncs, per què? La resposta és una: ho volen a Madrid. Ens trobem davant d’una imposició centralista i d’una política, la del Sr. Barrionuevo, ajudat pel Sr. Cardenal, Governador civil de Barcelona, que segurament mereixerà l’entusiasme del Grup d’Alianza Popular, i com no, també de Convergència i Unió, tan proclius al victimisme davant de Madrid. (…)

El Grup Municipal Comunista del PSUC, vol manifestar per tant, que aquesta decisió –si s’aprova- significaria una clara vulneració del principi d’autonomia municipal.  Perquè si bé és cert que compartim la necessitat d’una major protecció ciutadana, la nostra concepció en aquesta matèria és radicalment oposada a la de grans concentracions i  militarització dels cossos de policia. El PSUC, i ho volem reiterar una vegada més, és plenament conscient que cal adequar la política de prevenció i de seguretat ciutadana amb recursos i mitjans necessaris per tal de garantir aquesta funció d’acord amb els principis constitucionals i democràtics. (…)

Per això volem insistir en que aquesta decisió ve condicionada des de Madrid i també des del centralisme de Barcelona. Traslladant les Companyies de Reserves Especials estacionades a la Plaça d’Espanya cap el cinturó metropolità. És aquesta una forma d’entendre la Gran Barcelona i un rentat de cara pensant amb els Jocs Olímpics del 1992?

Segona. Per què al barri de La Cogullada? No volem reiterar arguments que ja han estat expressats públicament aquests dies. A La Cogullada s’han fet coses en positiu els darrers anys, però, absolutament insuficients per treure aquest barri de la seva situació de marginació.

Per aquesta raó volem afegir quelcom més que un dubte. No hi ha hagut en aquesta decisió un cert clientelisme? Si el Sr. Alcalde ha dit que Sant Pere necessita els terrenys per a equipaments, i el mateix ha dit de Can Jofresa –nosaltres afegim que tots els barris de Terrassa, inclòs el centre, tenen altres tipus de prioritats-, què no dir de La Cogullada? Un barri delimitat per autopistes, fracturat per diverses barreres, com la del transvasament de les Riera del Palau, un barri sense espais verds, sense espais oberts. Quin sentit té retallar gairebé 10.000 metros quadrats de la seva superfície, quan les necessitats són tantes i evidents?

Per què a La Cogullada, doncs? Per què és un barri petit, limitat, degradat urbanísticament, amb un cost social o electoral reduït?

La tercera qüestió no és menys important. Què passa amb l’opinió del veïnat, dels ciutadans? S’ha parlat reiteradament des del grup municipal socialista de la participació ciutadana, com un objectiu sincer. Doncs bé, senyors regidors: 17 Associacions de veïns ja han dit la seva: NO VOLEM LA CASERNA A TERRASSA. Els veïns de La Cogullada ho han dit  molt clar al Sr. Alcalde: NO VOLEM LA CASERNA A LA COGULLADA. Els milers de signatures recollides en són una prova més.

Ha dit el Sr. Alcalde, que no hi ha més sortides, que aquesta és la única sortida viable. Nosaltres, des del grup municipal del PSUC, diem que no. Que la responsabilitat del Sr. Alcalde i de tot el consistori és la de respondre davant dels seus electors i davant de la ciutadania. (…) L’actitud coherent que hauria d’adoptar l’equip de govern seria la de dir no al Govern a Madrid, malgrat que siguin del seu propi partit. Amb una actitud clara i ferma de la màxima autoritat municipal.

En qualsevol cas, el grup municipal del PSUC, reitera una vegada més que la ubicació de la possible caserna i altres serveis, com l’anunciada presó als terrenys de Viladecavalls, són decisions que cal prendre mancomunadament. Això vol dir, un projecte comarcal que contempli de manera racional la instal·lació i els llocs adequats per aquest serveis específics.

Per aquestes raons exposades el Grup Municipal del PSUC, votarà en contra d’aquest dictamen.”

Els grups municipals del PSC i AP van votar afirmativament. El PSUC i CiU, amb argumentacions diferents van votar en contra. “El PSUC se opuso radicalmente a la ubicación del cuartel en Terrassa, mientras CiU mostro su negativa a que el Ayuntamiento tuviera que pagar el coste de los terrenos”.

Segons es pot llegir a la crònica del DT (20 d’octubre de 1984).

“El primer diumenge del mes de novembre de 1984, i per tercera vegada consecutiva, els veïns de La Cogullada van tallar el tràfic i van fer una manifestació al llarg de la carretera de Martorell, en oposició a la caserna de la PN (…) Malgrat la pluja el veïnat es van concentrar durant més d’una hora a la cruïlla del carrer Mossèn Moncau, Edisson, i també a la avinguda Joaquim de Sagrera, marxant posteriorment fins al carrers Arquímedes i Galileu”, es van emplaçar pel proper diumenge dia 9, es pot llegir a les cròniques de la premsa local.

Efectivament el mes de novembre va ser molt intens: a proposta de l’associació de Veïns de La Cogullada, la FAV, va donar suport a les noves accions de protesta, demanant als grups municipals que es convoqui un referèndum. També s’acorda la celebració d’una gran matinal, amb una festa infantil i altres accions reivindicatives, als terrenys a on es vol ubicar la caserna, pel dia 25 de novembre. El Comitè per la Pau i el Desarmament de Terrassa també fa una crida per sensibilitzar i mobilitzar el veïnat de la ciutat. El PSUC demana als socialistes que considerin aquesta decisió sobre la caserna.

Finalment es convoca una manifestació pel dia 30, des de la plaça del Progrés fins a l’Ajuntament, i la recollida de signatures: “La Asociación de vecinos de La Cogullada ha reaccionado pronunciándose en contra de la construcción del cuartel de la Policía Nacional en terrenos del barrio. La Asociación recuerda las necesidades de la zona. La Cogullada se pronuncia a favor de encontrar un emplazamiento más adecuado y se apunta como alternativa: los terrenos de la Mancomunidad Terrassa-Sabadell, u otros similares”. La caserna no es va arribar a construir.

Epíleg

En aquell entorn hi ha ara un hotel i alguna promesa pendent: el famós Arboretum, i altres equipaments com el Palau de Justícia, l’edifici dels jutjats i els pàrquings adjacents. També nous problemes associats a la nova configuració del barri: els vials per vehicles motoritzats (noves fractures i barreres) dels laterals de la Riera del Palau; l’entrada al barri pel carrer Mozart des de la carretera de Martorell, convertida en via ràpida, com hem denunciat reiteradament; la desaparició del comerç de proximitat: cap quiosc o cap forn (ara per comprar pa s’ha d’anar a una benzinera); o l’espectacle del cablejat de les companyies de telefonia que han colonitzat les modestes façanes amb total impunitat i consentiment de l’administració local, el nostre Ajuntament. Però de tot això ja parlarem un altre dia.

Ara, a finals de l’any 2023, cal recordar que les conquestes socials no van caure del cel. Les mobilitzacions i les lluites socials no sempre es guanyen. Però aquesta petita victòria cal rescabalar-la de l’oblit i ser transferida a les noves generacions. Aquesta crònica veïnal coincideix amb la placa que figura ara al Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica el Vapor Aymerich, Amat i Jover, un patrimoni col·lectiu salvat de l’enderrocament especulatiu dels anys 70. Potser, si algun dia arribem a veure el famós Arboretum, els veïns i veïnes del barri hauríem de reivindicar una placa que recordi que allà estava previst un altre emplaçament. Sense memòria no és possible enfortir la democràcia. Són petites petjades que cal transferir, com va fer «La Lola Puertolas C» en el seu treball «Història crítica de la Cogullada», del gener del 2009. Convé que aquest fil de la memòria col·lectiva persisteixi, amb altres històries comuns i quotidianes del barri, per una Terrassa millor i una ciutat amb futur per tothom.

Organitzem la solidaritat. Col·labora per ajudar a les persones afectades per la DANA

L’HORTA SUD NECESSITA AJUDA. La Fundació Horta Sud ha llançat una iniciativa crucial per a donar...

Votar mai ha sigut tan fàcil. Notes de societat 5

Aprofitant que no estem immersos en cap procés electoral que jo recorde, i podem reflexionar amb...

Sitges 2024: The Substance

Aquest any Martí Palau ha estat acreditat oficialment al Festival de Sitges com a crític de...

Arriazu: la vaca voladora que confirma a Darwin

El meu avi matern, alcalde a l'abril del trenta nou d'un llogaret en la serra de Gúdar, era un...
Aquesta web utilitza galetes pel seu correcte funcionament. En fer clic en el botó Acceptar, estàs donant el teu consentiment per usar les esmentades galetes i acceptes la nostra política de galetes i el processament de les teves dades per aquests propòsits.    Configurar i més informació
Privacidad