De l’àmplia bibliografia sobre la Segona República faltaven estudis sobre el paper de la judicatura. Aquest buit ha començat a omplir-se amb els treballs de Rubén Pérez Trujillano a Jueces contra la República. El poder judicial frente a las reformas republicanas (Dykinson, Madrid, 2024) i Ruido de togas. Justicia política y polarización social durante la República (1931-1936) (València, Tirant lo Blanch, 2024). Dues aportacions erudites, amb molta feina d’investigació i conclusions molt clares sobre la implicació de la judicatura en el sabotatge de la República i en la seva relació amb els colpistes. L’autor ho explicita: «El soroll de togues i el soroll de sabres van coincidir, es van superposar, es van tocar».
Jueces contra la República s’estructura en quatre capítols: sobre la laïcitat; l’autonomia regional (l’Estatut de Catalunya) i la reforma agrària; sobre les llibertats individuals, i el quart sobre la perillositat social i la seva aplicació a la Llei de ganduls i malfactors. Ruido de togas se centra en l’estudi de la diferent vara de mesurar de la judicatura davant les crisis que va viure la República: duresa contra el laïcisme, els moviments anarquistes, les ocupacions camperoles, la revolució d’Astúries i la rebel·lió catalana de 1934, i tebiesa i comprensió davant el cop d’Estat de Sanjurjo el 1932 o davant el terrorisme feixista.
La República de 1931 va arribar per la pressió popular, però també per l’esgotament del règim monàrquic, molt tocat després de la fi de la Restauració (1874-1923) i la complicitat directa del monarca amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1931). Algunes de les forces polítiques que van apostar per la República ho van fer per por de la força del moviment obrer i de la possibilitat d’una revolució. Per això, malgrat la seva feblesa social i electoral, els partits republicans burgesos i petitburgesos, en aliança amb els socialistes, van ser incapaços de fer una neteja de l’aparell de l’Estat heretat de la monarquia. Això va ser evident en la judicatura. No hi va haver una depuració autèntica: només es van decretar 93 jubilacions forçoses; altres autors les xifren entre 114 i 125, un 11% o 12%, una nimietat, i tampoc no van prosperar les baixes incentivades. Els canvis socials no cauen del cel. Allò vell sempre es resisteix i fa tot el possible per evitar allò nou. Les lleis republicanes havien de ser interpretades pels jutges de l’antic règim. No podia funcionar.
Laïcisme o moral cristiana
Des del primer moment van fer tot el possible per sabotejar-les. Van convertir en pràctica habitual la frase «vostè faci la llei, que jo faré les sentències a la meva manera». La Constitució republicana va ser aprovada el desembre de 1931 i el Codi Penal de 1870 va estar vigent fins a l’octubre de 1932. Malgrat que la República proclamés la seva laïcitat i separés formalment l’Estat de l’Església deixant de finançar-la, es va prohibir l’ensenyament a les ordres religioses, fins i tot es va dissoldre el 1932 la Companyia de Jesús, la majoria dels jutges van continuar assimilant la moral catòlica com a moral pública i mostrant la connivència del poder judicial en defensa dels interessos eclesiàstics. L’adulteri va continuar sent condemnat. Es van instruir processos per escarni contra el dogma catòlic. Es va perseguir la publicació de textos que posessin en qüestió la religió catòlica, per exemple, contra l’autor d’una novel·la titulada Eso de las hostias. En moltes ocasions els jutges informaven de les seves actuacions o fins i tot consultaven amb les autoritats eclesiàstiques sobre sumaris que els poguessin afectar. Es van utilitzar tota mena d’argúcies per elevar les condemnes o les sancions econòmiques en tot allò que tingués a veure amb l’Església, fins i tot invocant sentències del Tribunal Suprem anteriors a la proclamació de la República. I, evidentment, hi va haver un tracte de favor quan els acusats eren membres del clergat. La independència judicial queia sempre a favor d’un bàndol.
Aquesta va ser la mateixa línia que van seguir davant les tímides mesures del govern sobre una de les qüestions fonamentals de l’època: el problema del camp. Escriu l’autor: «A Andalusia, la judicatura va ser decisiva perquè el problema agrari, en la seva modalitat de vaga de rendes, quedés intacte, cosa que va agreujar les friccions de classe i va mantenir en el centre del conflicte social i polític la disputa, ja radicalitzada, al voltant de la reforma agrària». També va ser un dels motius de frustració d’àmplies capes de camperols que esperaven de la República mesures efectives de reforma agrària.
Drets o nacionalisme espanyol
Té un interès singular l’estudi sobre la relació entre els drets nacionals a Catalunya i la qüestió agrària. Diferents sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal de Garanties Constitucionals van limitar l’autonomia catalana, ja que per damunt hi havia la unitat i la indivisibilitat, perquè respecte de l’organització política i institucional «no correspon a Catalunya perquè comparteixi la sobirania política de l’Estat espanyol, sinó perquè posseeix, en virtut de concessió d’aquest, elements de poder polític no sobirà». En realitat, l’autonomia es limitava a una concessió de l’Estat unitari. El nacionalisme espanyol impregnava la majoria del cos judicial i no van dubtar a reflectir-ho en les seves sentències. Més encara, eren públics els vincles entre la judicatura i l’extrema dreta; no pocs d’ells van ser organitzadors de la Falange a Catalunya.
Per defensar els drets dels grans propietaris, els jutges es van avançar a la interpretació de la normativa agrària aprovada pel govern republicà. Quan el 1934 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Contractes de Conreu, que permetia als rabassaires, mitjançant el pagament d’una indemnització, convertir-se en propietaris de la terra que conreaven, aquesta llei va ser anul·lada pel Tribunal de Garanties Constitucionals. Es mostrava sense embuts la relació entre el poder judicial i els interessos dels grans propietaris.
Francisco-Javier Elola, que era magistrat del Tribunal Suprem, reconeixia que «els jutges tendeixen, evidentment, al conservadorisme; són eminentment conservadors, per no dir retrògrads». I afegia que «La magistratura està acostumada a fonamentar el seu criteri, a establir principis amb fórmules cabalístiques, i algunes vegades arbitràries, desnaturalitzant absolutament el sentit de les Constitucions i el sentit de la democràcia». Els franquistes el van afusellar en acabar la Guerra Civil.
Repressió del moviment obrer
A través de la informació i l’anàlisi dels textos legislatius i judicials dels treballs de Rubén Pérez Trujillano es constata la feblesa i les limitacions de les llibertats republicanes i la poca decisió per enfrontar-se a la colla de la judicatura. L’obra aborda els punts més controvertits, especialment les seves continuïtats amb el règim monàrquic durant el primer bienni i el seu significatiu gir autoritari durant el segon. La feblesa de la República per netejar les restes de l’Antic Règim va deixar vigents, entre d’altres, la llei d’impremta del 26 de juliol de 1883, la de reunions del 15 de juny de 1880 (el seu art. 5.5 emparava la prohibició preventiva de tots els actes polítics anunciats en què fos previsible l’alteració de l’ordre públic o la comissió de delictes) i la d’associacions del 30 de juny de 1887. Els jutges les van aprofitar per atacar els mitjans d’expressió i les activitats de les organitzacions obreres. Tot va ser molt ràpid a la República i no eren poques ni petites les tasques pendents; per això, el reformisme, la lentitud en els canvis no podia ser la resposta davant els problemes i els enemics del nou règim. En els dos primers anys es van començar a posar en marxa diverses mesures legislatives, boicotejades per la judicatura, com s’ha explicat. El 1933, les dretes van guanyar les eleccions i van fer un tomb antirepublicà.
Es va fer especialment visible després de la impressionant vaga camperola del juny de 1934 i de la rebel·lió catalana i la revolució asturiana de l’octubre de 1934. La justícia de classe, com a expressió dels interessos dels capitalistes i propietaris, es va convertir en el fil conductor de l’activitat judicial contra els moviments socials. Segons el Ministeri de Justícia, el moviment revolucionari va produir «un augment tan considerable de la població reclusa, a tot el territori de la República, que ha esgotat els recursos ordinaris consignats en Pressupostos per a material de Presons de tota mena».
Molts dirigents camperols o obrers van ser detinguts pels seus discursos en assemblees i mítings i passaven setmanes o mesos en presó provisional. Els visques a l’«anarquia» o a la «revolució social» eren considerats desordres públics, amb condemnes de dos mesos i un dia d’arrest major, accessòries i costes. Els conflictes al carrer permetien obrir sumaris per desordres públics a la jurisdicció ordinària i, si hi havia insult a la policia, amb suma facilitat passava a la jurisdicció militar. Els manifestos que defensaven la rebel·lió eren interpretats com a «excitacions al proletariat», en una clara visió classista. Evidentment, les crides dretanes a l’exèrcit o a la Guàrdia Civil eren ignorades. La llibertat d’expressió de la premsa obrera va ser abolida a la pràctica. La llei de l’11 d’octubre de 1934 (reformada per la del 20 de juny de 1935) va tipificar el delicte d’apologia del moviment revolucionari. Els autors i editors de publicacions favorables a la insurrecció d’Astúries o a la revolució proletària en general es van exposar a penes superiors a dos anys. Aquesta mateixa llei va instaurar la pena de mort per a determinats delictes polítics i socials. Les campanyes proamnistia dels detinguts per les vagues camperoles o les revoltes d’octubre de 1934 van ser perseguides durament mitjançant aquesta llei.
Aquest gir antirepublicà, en realitat preparatori d’un moviment profeixista com l’italià, també va significar ampliar el ventall dels enemics. Si durant els primers anys es perseguia els comunistes i especialment els anarquistes, moltes vegades etiquetant-los com a «terroristes», «extremistes polítics» o «perill social», remetent-se a la legislació contra la Primera Internacional de 1871, els socialistes, o fins i tot sectors del republicanisme petitburgès, van ser equiparats als sectors revolucionaris. Mentre es perseguia amb acarnissament els demòcrates i els revolucionaris, s’utilitzaven circumstàncies atenuants en el cas del líder feixista Onésimo Redondo, acusat d’incitació a l’assassinat dels membres del Govern, o s’anul·lava la causa seguida contra José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange.
Aquests dos llibres aporten dades i informació noves i molt necessàries per comprendre el conjunt de la conjura antirepublicana dels aparells de l’Estat. Ens plantegen diversos problemes que no són del passat sinó molt presents. No es pot canviar un règim polític mantenint els suports bàsics de l’anterior règim. Si hi ha continuïtat, es manté bona part del passat, amb tot el que això significa. Ho hem expressat a través dels exemples de la República, però també forma part del balanç de la transició després del franquisme. Es va heretar una monarquia i bona part de l’edifici institucional del franquisme, com el de la judicatura. Fins i tot durant la rebel·lió catalana del 2017 es defensava «passar de la llei a la llei», com si fos possible la il·lusió de construir una república catalana en paral·lel a la monarquia. És una lliçó per al futur: un canvi real, republicà i social, haurà de posar potes enlaire tot l’entramat institucional de l’Estat monàrquic.
Sense control social
I això ens porta a Karl Liebknecht, el revolucionari alemany que va popularitzar l’expressió «justícia de classe» i la conferència que va pronunciar a Stuttgart el 1907, que és molt recomanable llegir. «He de començar sent una mica sec. Quan es parla de justícia de classe, s’ha de parlar abans que res de l’Estat. Nosaltres, els marxistes, no entenem per antonomàsia sota el concepte d’Estat una organització d’humans que estan junts per la seva filiació, nacionalitat o residència comunitària. L’Estat, segons la nostra concepció, pressuposa, abans que res, el fet que dins de l’organització humana existeixen diferents estrats amb interessos diferents. En el concepte d’Estat ja va implícit el concepte d’Estat de classe».
Assenyala com la judicatura s’eleva per damunt dels altres poders per fer la seva pròpia interpretació de les lleis. Diu Liebknecht: «Per al poder judicial independent es tracta completament d’una altra cosa. En ell l’Estat s’eleva per damunt d’ell mateix (cap enfora) en un sentit determinat. És la funció més sublim de l’Estat, perquè el mateix Estat se sotmet a ell, i, per dir-ho amb propietat, també el seu poder legislatiu, aquell poder creat per ell. […] En determinades dimensions, el jutge es troba per damunt de l’Estat. […] I, de fet, els jutges sempre han determinat el contingut de les lleis, principalment i pràcticament mitjançant la interpretació, en l’acte d’aplicació de les lleis, i d’aquesta manera aconsegueixen, en general, formar contínuament i generar les condicions formals sobre les quals viu el poble. En aquest sentit, els jutges exerceixen una mena de funció legislativa, com també exerceix la Policia en el territori de les seves competències».
PD. Estimat lector: tot el que has llegit fins ara es refereix a un passat ja llunyà, però gairebé tot et sonarà molt proper, al que fan i desfan els jutges actuals. Als anys 30 volien acabar amb la República; ara pretenen acabar amb un govern elegit a les urnes i determinar un gir més dretà de la mateixa monarquia. Les reflexions sobre el passat poden servir per tenir una mirada més clara sobre el present.
Article cedit per deferència de la revista Sinpermiso.info
