Hi ha massa gent, que critica que es faça vaga. La dreta ja se sap, no aconsegueix beneficis sinó pot saltar-se la legislació laboral. Uns altres critiquen que les vagues no serveixen de res. Hi ha alguns d’aquests que són d’esquerres. A veure, les vagues són l’instrument per a millorar les condicions de vida dels treballadors, del poble.
Francesc Layret advocat, republicà, anticlerical i revolucionari en el judici de Barcelona, de l’any 1918, defensa els treballadors ferroviaris de la vaga de 1917 on diu:
El dret de vaga havia estat mal definit com el dret que té tot home a deixar de treballar. La definició no és admissible perquè la vaga no té com a finalitat deixar de treballar, sinó que és un mitjà per aconseguir treballar en condicions humanes i de dignitat. (…) la vaga es presenta sempre com un acte col·lectiu, no com un fi, sinó com un mitjà, com una arma per a defensar els interessos dels treballadors.
En el cas que ens ocupa, quin sentit té, reivindicar millors salaris (que cal continuar fent) quan el cost de l’habitatge acapara la major part del salari.
Fer una vaga general ens recorda que la jornada de les huit hores diàries es va aconseguir en la famosa Vaga de la Canadenca, una colossal vaga de l’any 1919 convocada per la CNT.
I també ens recorda que un país funciona perquè hi ha milions de persones que treballen. Sense els treballadors un país no pot funcionar, sense els empresaris i financers, un país fins i tot funcionària millor. No exagere. Quan el confinament del Covid, entre els serveis essencials no hi havia ni els consells d’administració, ni els rendistes, ni els CEO, ni els banquers.
Té també una vaga general una repercussió i és reivindicar l’orgull de classe i per tant reforçar una alacaiguda consciència de classe. Sense consciència de classe no hi ha possibilitat d’organització i per tant de canvi social.
Aquesta vaga de l’11 de novembre de 2026 significa una fita en la història. Es posa sobre la taula el problema brutal de l’habitatge. Amb aquesta vaga s’ha aconseguit l’hegemonia en la idea que el problema de l’habitatge no és un problema d’uns pocs, sinó el problema més important del país. Ha costat molts anys i moltes lluites, però fins i tot la dreta ara ha d’acceptar que aquest és un problema important.
La qüestió de fons és que la solució al problema ha de passar necessàriament per qüestionar els límits que el sistema capitalista posa a l’acció dels governs. Només un exemple, ni el govern més progressista de la història ha aconseguit que els pisos de la SAREB passen a les CCAA o els ajuntaments. És a dir, uns pisos pagats a preu d’or per a salvar a uns bancs privats (TOTS) que van gestionar molt mal el seu negoci, l’Estat no ha pogut decidir que es dediquen a habitatge social, perquè aquests mateixos bancs ho impedeixen. Ho fan via la coacció i les portes giratòries. Una vergonya.
Cal atrevir-se a qüestionar el capitalisme i tornar a polítiques socialistes de veritat. És a dir, aquelles polítiques que s’enfronten a la patronal i als bancs en benefici de la classe treballadora. L’amenaça que, si ens cabregem molt, podem parar el país de manera permanent, és el que pot permetre polítiques més contundents.
L’any 1936 el govern de la Generalitat de Catalunya va promulgar un decret signat pel president Lluís Companys on es reduïen els lloguers un 50%. Els ancestres ens assenyalen el camí.
Com diu la capçalera d’aquesta revista Memòria del Futur és un instrument per a la reflexió i l’agitació política republicana. Doncs això, avancem!
