Per Laura Bellver Gandia.
Historiadora i professora de secundària.
Coautora de Venim de lluny. Història del feminisme al País Valencià. Sembra llibres. València, 2022.
«Tot açò és tan clar i flagrant que és impossible que no desperte un esperit de justícia i equitat. I en ell espere i crec, encara que jo ja no ho veuré.» Amb aquestes paraules acaba Alejandra Soler Gilabert les seues memòries, La vida es un río caudaloso con peligrosos rápidos. Al final de todo… sigo comunista (Universitat de València, 2009). És un relat d’una prosa encisadora on narra una vida tumultuosa i unes conviccions que defendrà fins al final de la seua vida. El títol il·lustra tant les turbulències de la seua història com la fermesa de les seues idees.
El 8 de juliol de 1913 naix a València Alejandra Soler, filla única i de pares separats. Son pare, republicà i ateu, no volia que tinguera una educació religiosa i la matricula en la Institución para la Enseñanza de la Mujer, un col·legi que es trobava en el passeig de l’Albereda, regit per les idees educatives de la Institución Libre de Enseñanza. Al Batxillerat, a l’Institut Lluís Vives, comença la seua militància: entra en la Federación Universitaria Escolar (FUE), un moviment estudiantil que defensava l’accés universal a l’educació i la seua modernització. Viu amb entusiasme la proclamació de la Segona República, el 13 d’abril de 1931, i és una de les primeres atletes que corre amb pantalons curts a Mestalla.
El 1932 comença a estudiar Història a la Universitat de València. Es llicencia el 1936, avançant-se un curs, i inicia una tesi doctoral que la guerra civil interromp. El curs 1937-1938 és professora a l’Institut de Terrassa. El 1935 havia ingressat en el Partit Comunista arran de la repressió de la revolució d’Astúries, i el 1936 fa mítings per al Front Popular. Aquell any es casa civilment, empesa per la guerra, amb «l’home de la seua vida», Arnaldo Azzati. Però el 1939 comença «el seu dramàtic exili», que durarà 33 anys.
Després d’un internament a França, accepten anar a l’URSS, que necessitava una professora i un periodista. Hi arriben el 4 de juny de 1939, i Alejandra ensenya llengua, literatura, història i geografia a la Casa de Xiquets Espanyols núm. 12 de Moscou. Durant la Segona Guerra Mundial viu la batalla d’Stalingrad i salva catorze alumnes evacuant-los en tren als Urals. Allí passen fred i racionament fins al 1944. Aprén rus i, el 1945, entra a l’Escola Superior de Diplomàcia, on arribarà a ser titular de la Càtedra de Llengües Romàniques. Aquell any viu a Moscou la celebració de la victòria de la segona guerra mundial.
Els anys de l’estalinisme són per a ella temps d’inquietuds i dubtes. Treballant per al Ministeri d’Afers Estrangers soviètic, aconsegueix que son pare la visite, i li promet que demanarà tornar a Espanya; les sis primeres sol·licituds són denegades. La Primavera de Praga és un moment crític: s’oposa a la intervenció armada i perd moltes amistats entre els comunistes exiliats. En els anys seixanta és condecorada al Kremlin amb una ordre i dues medalles. També es torna a casar amb Arnaldo, per temor que el matrimoni civil s’haguera anul·lat.
El 1970 per fi els permeten tornar i el 8 de febrer de 1971 arriben a Madrid, on els reben les seues amistats, però on la policia els interroga durant dies. Al Ministeri d’Educació, en veure el seu expedient, decideixen que «no hi havia lloc en l’ensenyament per a una roja com ella». El 1977 es traslladen a València on, en plena transició, convulsa i violenta, es bolca en el Partit Comunista: divulga la Constitució de 1978 amb xerrades i mítings i esdevé secretària política de la Zona Centre.
La mort d’Arnaldo, el 17 de juliol de 1986, l’enfonsa durant uns anys. Tanmateix als noranta reprén l’activitat, «per a anar aconseguint passet a passet un avanç en la consecució de la llibertat i la justícia social». El 2012 és coneguda com «la iaia de la Primavera Valenciana».
El 9 d’octubre de 2016, amb 103 anys, és la primera dona que rep l’Alta Distinció de la Generalitat, i afirma: «Tenemos que darlo todo, el mundo tiene que ser mejor». Ella, fins a la seua mort, l’1 de març de 2017, no va perdre mai l’esperança d’aconseguir un món més lliure, més equitatiu i més just i sobretot, un món on totes les persones tingueren accés a l’educació.
