Fa molts anys Karl Marx va escriure que la religió era l’opi del poble. Segons ell es tractava que l’església ajudava a alienar a la gent dels verdaders problemes que tenien. Anys més tard alguna gent van pensar que el nou opi del poble era el futbol i les drogues. Deien que el futbol era l’instrument de la dictadura per amagar els problemes reals de la gent en la manca de llibertat i de justícia. Però poc a poc en contacte amb el poder en comptes de canviar el poder –com es obvi- van canviar ells i van començar a dir que era bo que el futbol ens alienés a tots. De les drogues es va arribar a dir que la virtualitat creada per les drogues i els viatges era tant realitat o més que la realitat mateixa (Luis Racionero).
Un cop arribada al final de la historia ara ens diuen de les gran virtuts que té Internet que si naps que si cols. Tot mentida. Mentre les persones estan mirant una pantalla deixen de veure i viure la realitat, mentre Ells actuen en la realitat i controlen amb Internet que ningú s’hi oposi, a que ningú pensi en oposar-se a res. Ara es fan manifestacions virtuals, vagues virtuals, protestes virtuals, boicots virtuals, tot menys canviar les coses. El que deu riure el Vil Gueits!
De totes aquestes frases que han fet fortuna la que ens recordem menys és la inicial, l’opi del poble, son dels fonamentalismes. És a dir totes aquelles idees o dogmes que alteren la nostra consciència. Doncs bé, ara s’ha aconseguit que els psicofàrmacs siguin els medicaments més usats de la nostra farmàcia i això sí, finançats amb diners públics. El somni d’aquells que creuen que ha arribat la fi de la historia, aquella societat on encara que injusta ningú gosarà criticar, ni encara pensar en criticar-la. Ha arribat. Tindran el cap enterbolit per l’opi o per Internet. És igual.
