I si estem molt prop de la proclamació de la república federal espanyola 150 anys després? Per una vegada no siguem pessimistes. Una part de les esquerres han caigut en l’error de pensar que els grans canvis són impossibles, que una república és impossible. Va haver-hi un moment de canvi als anys setanta quan van ser hegemòniques les idees de llibertat fins a aquells moments només reclamades per heroiques resistències antifeixistes. I ara estem assistint a un altre canvi, el de la fi del règim de la restauració borbònica. Cal reconèixer que els borbons ens ho posen fàcil el rei emèrit i la família reial sencera estan fent palesa avui la frase de Charles-Maurice de Talleyrand “És costum real robar, però els borbons exageren” escrit abans de 1830. (dec la cita a Gerardo Pisarello: Dejar de ser súbditos. El fin de la restauración borbónica (Akal, 2021).
D’altra banda, l’actual rei està cada vegada més alineat amb l’extrema dreta, social, econòmica i política. Ja no dissimula, pot estar content en la presa de possessió del boig Javier Milei a l’Argentina i amb cara adusta en la presa de possessió de Pedro Sánchez. Borbonea, és a dir fa política reaccionària, com tots els borbons.

Cal ser republicà perquè com deia Tony Benn de l’ala esquerra del laborisme anglès: “Si fos al dentista i la persona encarregada de trepar-me la boca em digués que en realitat no és odontòleg, però que no em preocupés perquè el seu pare o avi sí que ho van ser, sens dubte marxaria immediatament”.
Foto: Gladys Martínez (@taimambi)
Continua havent-hi molta gent que creu que es poden reconduir les coses en despatxos, en la foscor i en molt poques mans. Fa molts anys que el CIS no pregunta sobre la qüestió republicana. Però les enquestes independents ens diuen que avui en un referèndum guanyaria la república. El CIS català, el CEO, ha preguntat recentment sobre el tema i un 70% de catalans es declaren republicans. Si hi hagués una majoria monàrquica sens dubte el CIS el preguntaria i el transmetrien urbi et orbi.
Però cal recordar que la història la fan les dones i els homes quan tenen idees, s’organitzen i lluiten per a aconseguir algun objectiu.
Els ciutadans havien viscut durant cinc anys en la coneguda com a Dictadura de Primo de Rivera. Poc podien sospitar el que ocorreria poc després. El dia 12 d’abril de 1931 va haver-hi unes eleccions municipals, en aquell moment la gent creia que efectivament estàvem davant unes eleccions locals. Es va fer de pressa i de pressa una coalició de les esquerres republicanes del moment. Segurament la matinada del 14 d’abril gairebé ningú esperava el que va passar. El clima efectivament hi era, però va haver-hi un desencadenant. Lluís Companys i Francesc Macià van proclamar la república des del balcó del Palau de la Generalitat. I va canviar la història de Catalunya i la d’Espanya. El rei es fugir amb la cua entre cames. Walter Benjamin va escriure: “mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement”, doncs això mateix.
Ara el clima també hi és, el desencadenant no el saben ni aquells que seran els protagonistes. És veritat que moltes vegades en la història hem vist com aquells que lluiten per un objectiu veuen com qui governa la nova situació són uns altres. Com diu l’historiador Andreu Mayayo “la raó i el coratge no sempre tenen recompensa”. També pot passar.
Quina forma prendrà el balcó en els pròxims mesos? De moment el balcó encara està buit i els finestrals tancats però una gran part del poble està expectant. En temps de sotsobre i incertesa cal pensar que el futur esperançador igual és molt a la vora. Ànims.
(He manllevat la idea del títol d’aquest article del magnífic llibre de Xavier Domènech: Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013).