«El segle XX no es pot entendre sense la generositat dels comunistes». Aquesta afirmació encapçala l’entrevista a El País, del 4 de setembre de 2003, a Jorge Semprún, escriptor i ministre de Cultura amb Felipe González. «El Partit Comunista va ser l’única força organitzada que va lluitar, de manera real i eficaç, contra la dictadura des de 1939 fins que Franco va morir». Ell ho sap bé: va ser dirigent del PCE i en va ser expulsat als anys seixanta. «L’ideal comunista va ser real, i sense la generositat i l’abnegació dels comunistes que van lluitar per canviar el món no es pot entendre la història del segle XX».
He volgut recordar-ho, recentment, en la projecció de la pel·lícula PASIONARIA, d’Amparo Climent. També en recuperar aquesta pancarta «Dolores a Madrid», que evoca imatges entranyables. Entre elles, la de Luis-Lucio Lobato, informant-nos del gran èxit del primer míting comunista a la ciutat de Terrassa, aquell 29 de maig de 1976, que jo també em vaig perdre. Ara es compleixen 50 anys. Lucio Lobato era l’encarregat de llegir la premsa a la 6a galeria de Carabanchel. Franco havia mort i havia estat enterrat sota pal·li, però les llibertats democràtiques encara trigarien a arribar: els assassinats, la tortura i la violència policial i dels grups feixistes van marcar amb sang aquells anys.
Convé recordar-ho, ara que les extremes dretes exhibeixen múscul al carrer i es conjuren, a les tribunes de les institucions i d’altres instàncies innominables, entestades a liquidar el Govern i, de passada, el sistema (sens dubte millorable) de llibertats democràtiques. L’onada reaccionària presumeix d’impunitat. Surfeja als grans mitjans i als altaveus ben greixats d’un patriotisme digital, portant estendards de Franco i consignes inconstitucionals. La presó de Carabanchel ja no existeix, i la justícia de l’Audiència Nacional es nega a aplicar la Llei de Memòria Democràtica en la senyalització de la seu de la Puerta del Sol com a lloc de tortures durant el franquisme.
Lucio Lobato va ingressar al PCE l’any 1937; tenia 17 anys. Va complir llargues condemnes als penals d’Alcalá de Henares, Ocaña i Burgos. El seu nom era un dels habituals de la Pirenaica. Va sortir de la presó el juliol de 1976, després de 26 anys de reclusió. Vaig tenir la sort i el privilegi d’acompanyar-lo en un míting de l’any 1977. Primera campanya electoral.
Luis-Lucio Lobato patia afonia crònica. Conseqüència de les tortures de la policia, que el va obligar, amb un bastó, a empassar-se fulls volants durant un interrogatori. Però va escriure un text imprescindible per conèixer el perfil de la dictadura feixista que va governar aquest país durant gairebé 40 anys. La més llarga i cruel d’Europa. JM Martín Medem, periodista i escriptor, hi va afegir: «Tenim aquí el relat colpidor i emocionant dels maltractats pel terror de la dictadura que van fer de la presó la resistència de la dignitat». Convé preservar-la, transmetre-la a les noves generacions i militar en la disciplina generosa i no sectària de l’esperança. Ens hi va la vida.
Publicat a Libreopinante.