Per a entendre el succeït el diumenge, cal que establim alguns principis previs.
Primer principi. Espanya és un regne de les autonomies, la majoria de les quals compta amb una població que no creu en la necessitat d’aquestes autonomies. Això dona per a un altre article, però és un fet innegable.
Segon principi. En el model del regne d’Espanya, les eleccions serveixen per a establir els factors aritmètics que permeten formar govern i governar. Aquest és l’element polític de força. Sumar o no sumar. La resta és irrellevant.
Tercer principi. La qualitat de la classe política és percebuda de distinta manera pel votant d’esquerres que la mesura en termes de característiques de les persones, pel de la dreta que el mesura en termes d’eficàcia per a obtindre objectius. Dues frases defineixen això “Votar tapant-me el nas” i “És el nostre fill de puta”
El primer principi es compleix a la perfecció. Les eleccions formen part d’una estratègia estatal que s’està desenvolupant passant per damunt de les necessitats reals de les comunitats afectades. Vota per a tirar a Sánchez, crida la dreta. Vota per a frenar a Vox, vocifera l’esquerra. És evident que la campanya ha mancat de qualsevol dels elements que haurien de definir-la: programes, candidats, necessitats, solucions, etc. No importava. Tirar a Sánchez o frenar a Vox. La resta ha sigut vestir el ninot, des de les raons per a la convocatòria fins a les anàlisis del resultat final.
L’aplicació del segon principi ens diu que res ha canviat. Els factors aritmètics es mantenen de tal forma que el resultat final és sensiblement igual a la situació anterior. El PP necessita a VOX. Més que abans? No. Exactament igual. PP més Vox igual o major de 33 escons. Està l’esquerra en posició de bloquejar investidura, pressupostos, legislació…? No. Ja que PSOE mes ESQUERRA és menor de 33. I es va acabar.
Altres dades aritmètiques. La dreta guanya 32.000 vots, l’esquerra en perd 89.000, l’abstenció creix en 83.000 vots. L’univers electoral és pràcticament igual en els anys 2025 i 2023. Dades. Això significa que la dreta ha recopilat votacions marginals de l’any 2023 i que l’esquerra ha sigut castigada per l’abstenció.
Això ens porta al tercer principi. Un de cada tres votants d’esquerra, es va quedar a casa. Els votants de dretes han tancat files. Això està perfectament entès en les quarters generals postfranquistes. Les duríssimes campanyes de desprestigi dels polítics tenen per objecte desanimar al votant d’esquerra. No obstant això, els votants de dretes no penalitzen la incompetència, la podridura o la falsedat dels seus polítics. Perquè són els seus incompetents, els seus podrits i els seus mentiders. Però aconsegueixen l’objectiu que no governen els ateus, antiespanyols, feministes i terroristes.
Així que no canvia res en l’essencial.
Però parlem del significat. Aquestes eleccions són un tractat de política que val or pur. Anem a pams.
Vox. Ha validat la seua estratègia de no participar en els governs. No se si es mantindrà així. En qualsevol cas, ja avisa que vol cobrar-se peces. Per a això es va disfressar de senyoret Abascal. La qüestió és que les peces que es cobrarà o seran secretes com a València, o seran del gust del PP.
El PP podrà pagar el que li demanen, no és que siguen menys postfranquistes que Vox, és que fins ara han vingut dissimulant. Així, que mentre no els demanen les conselleries “centrals” en les quals es decideixen els negocis, es poden quedar amb el colorit dels bous, les polítiques negacionistes i masclistes. No són un problema.
A nivell estatal el primer objectiu està reeixit. Cop dur al fetge de Sánchez. I de pas a Yolanda Díaz. Es posaran pesadíssims amb aquests resultats, però no gaire més del que estaven fins ara. Ara bé, a vegades en política, no convé guanyar molt en el primer assalt.
L’esquerra UxEx. Quantes x últimament en la política espanyola. Ha validat la conveniència d’acudir units a les eleccions. No per a aconseguir un resultat polític significatiu, mes allà de la galtada a Díaz, sinó per a consolidar estructures d’organització, molt necessitades de subministrament.
I el PSOE.
A vegades la lletra amb sang entra. Com deien els meus professors fa moltes dècades. Un carxot a temps, salva vides. En aquest cas, una bona hòstia en tota la cara. Veurem si s’aprèn. Tot s’ha fet malament. Des de l’elecció del candidat, no imputable a Ferraz, que va perdre les primàries dues vegades, sinó als propis militants extremenys que van oblidar que en una comunitat que no creu en les autonomies, la qual cosa passa a Madrid, no es queda a Madrid. Van pensar que contra Sánchez els aniria millor i resulta que el fetge maltractat era el d’ells. Tampoc és tan important un bon candidat pot millorar alguna cosa el resultat, però no gaire.
Tampoc ha ajudat la campanya. Sánchez està fiant tot al “El PP és corrupte” i “Que venen els fatxes”, però com hem vist això no desperta passions en molts votants socialistes. Pot ser que a alguns els induïsca a votar, però veiem que no ha sigut així. En aquest sentit m’ha semblat molt més intel·ligent el moviment tàctic de Pilar Alegría a Aragó oferint un acord pressupostari a Azcón i deixant-lo sense argument que justificara la convocatòria. Veurem si té continuïtat en la campanya.
Crec que el que caracteritza a les persones que se senten d’esquerres és la ferma convicció en la necessitat de canviar les coses. Progressistes, ens diuen ara. És a dir, ens agrada progressar, no conservar. No obstant això, ens hem convertit en focus de resistència. Tots són plataformes “En defensa…” Bé, amics i amigues, resistint no es canvia res. Cap moviment de resistència ha aconseguit fer avançar la societat. Només quan la resistència és capaç de convertir-se en ofensiva, quan aconsegueix el poder polític, és quan el món canvia. Què cal canviar? Ah, quina bona pregunta, això també dona per a un altre article.
Així que convindria anar deixant-nos de: “Ells són més corruptes i masclistes i menys competents que nosaltres” o “Enfront del feixisme, ni un pas arrere”. I passem al: “Fora corruptes, masclistes o incompetents de les nostres llistes” i “A per ells que són pocs i covards”. Tot dit en la seua justa mesura i amb la temprança que exigeixen els temps, ja m’entenen vostès.
Així que aquestes eleccions extremenyes que no canvien res, han de ser estudiades a fons, cal extraure les lliçons que ens donen i entendre la profunditat del seu significat. Res, però Tot.
