Immediatament després de la crisi de 2008 la resposta social i posteriorment política va quallar en la forma de moviments socials amb una marcada radicalitat democràtica i de rebuig a la gestió de l’austeritat (Ocuppy Wall Street, indignats i 15M, Plaça Sintagma a Atenes, Revolució de les Cassoles a Islandia, moviment estudiantil a Xile, Gezi Park a Turquia, Primavera Àrab, Socialisme del segle XXI llatinoamericà…) que posteriorment es canalitzaren cap a opcions polítiques i electorals de caràcter impugnador amb la màxima del rescat ciutadà, la democràcia radical, l’economia al servei de les persones i l’anticorrupció. Estos moviments implicaven una repolitització democràtica i igualitarista de la societat.
No obstant, la reacció autoritària de que parlava Polanyi es va manifestar simbòlicament en tres moments a una i altra banda de l’Atlàntic. L’episodi europeu va ser la derrota del govern d’Alexis Tsipras, qui va convocar en 2015 un referèndum en contra de les polítiques d’austeritat de la Troika i va ser doblegat per les pressions de la Comissió Europea i el govern alemany de Merkel. L’episodi nord-americà va ser la victòria de Donald Trump i el moviment MAGA en 2016, inaugurant un populisme conservador i reaccionari als EEUU. I finalment, l’episodi del Brexit, on al Regne Unit es votà en referèndum la sortida de la UE en juny de 2016 en una iniciativa impulsada pel partit de dreta radical UKIP. Les victòries simbòliques, culturals i temporals dels moviments socials i polítics varen ser frenades per una onada reaccionaria mundial de tall profundament conservador i autoritari.
Els taulers polítics dels països occidentals a partir de 2016 varen sofrir una important sacsejada. Tot i que encara hi haurà moviments polítics rellevants com els municipalismes i Podemos a l’estat Espanyol, el Bloco d’Esquerda a Portugal o La France Insoumise, a partir dels següents anys trobem la irrupció o consolidació d’opcions polítiques de dreta radical o extrema dreta a molts països: Lega Nord, Rassemblement National, Jobbik, Fidesz o els més recents com VOX i Alternativa per Alemanya, entre d’altres.
Estos moviments polítics es basen en la progressiva substitució de la guerra de classes per la guerra cultural, on diversos operadors, activistes i organitzacions treballen per crear discursos polaritzadors assenyalant com a causa del malestar social al feminisme, la immigració, les elits burocràtiques o l’ecologisme. Els darrers anys, la guerra cultural, la manipulació informativa i les xarxes socials, la frustració d’algunes capes de la societat amb els canvis socials i la feblesa d’una esquerra política atrinxerada als quarters d’hivern, han permès la penetració d’un sentit comú reaccionari en grups creixents de la societat, especialment per una interpel·lació profundament emocional i una politització dels afectes.
Emocions, afectes i polítiques del malestar.
La propaganda reaccionaria en el context del feixisme postmodern es basa en la mobilització de les emocions. La ira, la por, el ressentiment i la frustració generades per la crisi i el declivi econòmic, però també de la percepció de cert col·lapse institucional, econòmic, cultural i ecològic, són el combustible per a una política de manipulació del malestar cap a una politització antidemocràtica i autoritària (Valdés, 2024).
L’esgotament mental i emocional d’àmplies capes de la població precaritzades o amenaçades per les dinàmiques financeres (accés a la vivenda, privatització de serveis públics, individualització, aïllament social i competència salvatge) estan sent el camp adobat del discurs del ressentiment i la voluntat d’impugnació del sistema, com es manifesta en els discursos messiànics de Trump, Milei o Abascal.
La substitució de la guerra de classes per la guerra cultural implica una politització de les emocions i els desitjos de seguretat i de certesa basades en el tancament nacionalista, identitari, excloent, autoritari. Si la guerra de classes és una lluita dels subjectes dominats contra les elits polítiques i econòmiques, la guerra cultural és una deriva de lluita dels últims contra els penúltims, una fractura i una polarització social entre els propis subjectes dominats i subalterns.
Mark Fischer al llibre Realisme capitalista defensava que el triomf neoliberal és instaurar un règim emocional en el que és més fàcil imaginar la fi del mon que la fi del capitalisme. Si la imaginació política i el desig com a mecanisme revolucionari es troben bloquejats, la potencia política progressista és incapaç d’oferir un nou model viable i, en paraules de García Linera, ens trobem amb una vaga d’idees del progressisme, incapaç de l’audàcia, la creativitat y la producció de projectes engrescadors materials i simbòlicament desitjables per a les classes populars (Jarry, 2025).
D’aquesta manera, la política progressista ha viscut una dècada centrada en la pràctica i en el discurs racional de la gestió política i administrativa del malestar dins del marc neoliberal en descomposició, mentre que el populisme reaccionari ha monopolitzat una gestió emocional i afectiva d’eixe mateix malestar que ha penetrat en sectors de les classes treballadores i populars, dirigint la indignació, el descontent i la frustració cap a les polítiques progressistes i la ideologia woke (Barrera, 2025).
Front a eixa dinàmica, bona part de la reacció progressista i de les esquerres radicals hauria segut confondre la representació política de les classes populars amb la tutela i la superioritat moral cap a les mateixes, exigint una coherència ètica i política a les classes populars que no se li exigeix a d’altres grups socials. Com si l’electorat de classe treballadora i de barris populars que vota per opcions reaccionaries als EE.UU, França, Espanya o Argentina estigués traint un guió moral i un imaginari simbòlic benpensant, preestablert i inamovible.
En eixe context d’esgotament de l’estratègia política i de desconcert moral de les idees progressistes, la política reaccionari d’extrema dreta està trobant certa via lliure per a polititzar el malestar i la ràbia popular cap a l’odi als altres i cap a programes de disciplinament social autoritari front a les amenaces d’un ordre en crisis que no acaba de morir. Quan les esquerres no estan en disposició política i moral d’oferir un horitzó històric front a la precarietat, l’especulació i la recomposició social i cultural, les dretes capitalitzen eixe malestar emocional exercint una mena de refugi simbòlic provisional en el que es pretén canalitzar la frustració dels perdedors de la globalització cap als grups socials més febles, la suposada ingenuïtat de les idees igualitàries i de diversitat social, i determinades elits polítiques i culturals, però mai cap a les veritables elits econòmiques dominants i les seues estructures mediàtiques, polítiques i judicials. Una de les tasques pendents és tractar de produir marcs d’anàlisis per conèixer en quines condicions es reprodueix i penetra socialment el discurs reaccionari, entenent que la component emocional i identitaria és la part central del seu missatge. En eixe sentit, hi ha variables socials, culturals, econòmiques i, sobretot, territorials, que permeten una aproximació a eixes dinàmiques polítiques que estan, al mateix temps, molt basades en la dimensió emocional i afectiva del discurs reaccionari. (Continuarà…)
