Hi ha un rerefons que es el que ha nodrit les nostres institucions i les cartes magnes de tots els països del Mediterrani, que és la idea de dignitat. No son paraules meues, són paraules de Francesc Torralba.
La dignitat inherent és quelcom essencial a recordar. El valor de les persones només pel fet de ser persones. La paraula igualtat també apareix.
Potser en aquesta etapa fins 2030, els polítics decents actuals (que sí, que en queden) comencen a adonar-se d’allò que estava clar fa un segle i que la democràcia ha abandonat indecentment:
Què hi ha moltes coses que canviar, moltes lleis que millorar o fer de nou, però la base de tot en la política pública, a nivell local, i territorial, és sense dubte, l’educació. És l’educació, primer la formal, que capacita per viure, i vacuna contra la ignorància, a tota la població per igual.
Però al mateix nivell hauria d’estar l’educació no formal. La dels agrupaments, caus, esplais, casals, campaments d’associacions sense ànim de lucre, els ateneus joves, les associacions d’alumnat, i els moviments associatius en general si no ens posem exquisits. Perquè quan acaba la rigidesa del sistema educatiu actual, per les vesprades, qui no va a un club esportiu, va al cau, o va a tocar el saxo a la banda del poble. I ahí hi ha EDUCACIÓ DE LA BONA.
Eixa educació que passa al lleure, a la que tots els infants i adolescents haurien de tindre dret d’accés total i que ajuda a integrar-se socialment, a la vegada que polititza.
Una politització entesa no com assenyalament de les corrents ideològiques que cal seguir (això li hi ho deixem a l’església què en té molta experiència). Una politització entesa com l’adquisició conscient de valors de progrés humà o de transformació social a través d’un procés personal mitjançant la convivència diària amb iguals. Convivint en grup, mentre es fa alguna cosa comú, i gestionant els conflictes que hi apareixen, és com realment es forja ciutadans polititzats i amb sistemes de valors forts que són impermeables al racisme, la xenofòbia, la misogínia o la ignorància. Són llocs on la gent a aprèn a pensar per sí mateixa.
Son imprescindibles els espais de treball educatiu al lleure amb infants i joves per tindre una població que:
– Quan hi haja una pandèmia, reaccionen organitzadament per ajudar a la comunitat on viuen.
– Quan hi haja una dana, vagen a llevar fang, si cal.
– Quan hi haja un incendi, s’involucren en voluntariats que facen sentir a la resta de món que mirem ocupats, que no està tot perdut.
I és imprescindible que aquestos espais d’oci siguen vinculats al teixit associatiu tradicional, o si més no, a algun teixit associatiu. No es mercantilitza l’educació. Es participa en ella. I molt menys l’educació popular. L’educació popular ocorre per a generar població polititzada, i és impossible que això passe en mans de contractes públics de serveis menors, amb empreses precaritzadores, i sense programa algun.
No és ocupar el temps, per tindre’ns entretingudes fent coses. És ocupar les ments, per a què la gent jove entenga que entre totes, amb el seu temps, poden canviar les coses.
A veure si veieu algun polític que tinga la capacitat d’entendre-ho i defensar-ho, i li expliqueu. Ens fa falta urgentment un programa públic coherent d’oci educatiu a tot l’estat, protagonitzat pel teixit associatiu, i perquè no, a tota Europa.
