La Pasionaria de Diego Díaz es publicaria pel centenari de la fundació del PCE, el 2021. Aquesta és una biografia actualitzada, amb els enfocaments historiogràfics actualitzats i al dia. Es fixa en el moviment obrer com a agent il·lustrador de les masses en la primera dècada del segle XX, la relació entre classe i gènere, l’alienació militant de la vida personal i l’espiral autodestructiva de l’estalinisme. Com podem llegir, la seva pròpia mare li va pronosticar a Dolores una vida d’«hilar, parir y llorar», però aquesta, que va deixar d’estudiar a 15 anys i volia ser mestra, va trobar en la militància i la política la seva Universitat. I talment ho va fer així que va passar de fregar la seu socialista local a secretària general del PCE i despatxar de tu a tu amb Azaña. Un glitch en la vida que es podia esperar en una dona de classe obrera de llavors. D’aquí la vida inesperada.
Al llarg de la seva vida, seria una gran organitzadora de dones a la Asociación de Mujeres Antifascistas (AMA, 1933). A partir d’aquí, apareix el mite dels discursos antifeixistes —el seu «No pasarán!»—, on tothom destaca la feresa dels discursos d’una bolxevic que vestia com una dona tradicional. Una dona que amb la seva senzilla presència, el seu dol resistent, va representar la dignitat de tot un poble, tal com cantava Ana Belén en la seva “Veremos a Dolores caminar”. En la biografia de Díaz apareixen també les ombres del seu alineament amb l’estalinisme i on només criticaria l’URSS a la Primavera de Praga de 1968. Per acabar, la seva imatge al congrés dels diputats junt amb Rafael Alberti es convertiria també en fotografia de la Transició. Una altra vida de pel·lícula, que en algun moment veurem.
