Un estiu darrere l’altre el debat mediàtic i polític recorre els tòpics habituals: les onades de calor, els incendis i els rècords de visitants turístics.
En el cas de l’increment de les temperatures a casa nostra es comencen a escoltar alguns anàlisi sobre la relació entre les desigualtats socials, la vulnerabilitat socioeconòmica i els majors impactes de l’estrès tèrmic sobre la població.
La investigació de Eric Klinenberg sobre l’onada de calor que va patir Chicago al 1995, i que va deixar més de 700 persones mortes, és ja un clàssic que ha obert una línia de recerca i d’acció política al voltant del que este sociòleg anomenà com la distribució mediada socialment de la mortalitat. Entenent que, més enllà d’esdeveniments meteorològics, de canvis climàtics, les estructures socials, demogràfiques i comunitàries poden modular la mortalitat i els impactes en onades extremes de calor.
Des de Klinenberg, un seguit d’anàlisi amb aquesta perspectiva han anat confirmant el component social i econòmic dels impactes climàtics. A Chicago, considerant que la mortalitat va incidir en major mesura sobre els barris de renda baixa, en aquells amb un declivi comercial i baixa densitat comunitària la mortalitat va ser 10 vegades superior a la mitjana. Mentre que a barris amb renda similar, el fet de tenir teixit comercial de proximitat, vincles socials més densos i unes estructures familiars i comunitàries més sòlides, va reduir significativament els efectes en la mortalitat.
En eixe sentit, la màxima és que a les comunitats vulnerables en termes econòmics i urbans el tipus de configuració comunitària salva vides front esdeveniments climàtics i altres emergències. Davant la falta de capital econòmic, el capital social és una fortalesa per a les comunitats més empobrides i precaritzades.
Les onades de calor més recents a Europa, com la de 2023 amb més de 35.000 persones mortes, també s’han pogut analitzar a partir de factors socioeconòmics i demogràfics. Una elevada incidència en barris de renda baixa, amb menor cohesió social i una infraestructura social i material més deficient. A París els districtes de renda més baixa varen registrar mortalitats 3 vegades superiors a la mitjana. En general, més que la renda, és el tipus de veïnat, les xarxes socials i comunitàries, les que poden reduir la incidència de mortalitat per calor extrem entre un 30 i un 50% (Browning et al., 2006).
D’aquesta manera, en termes socials l’edat de les persones, l’estat de salut, però especialment l’estatus socioeconòmic i el codi postal, incrementen les probabilitats de patir conseqüències greus en situacions d’emergència climàtica. Un fenomen que es va confirmar també a la barrancada patida en octubre de 2024 a l’Horta Sud de València.
En eixe sentit, a banda de l’edat, la renda o el tipus d’habitatge de la població, hi ha l’efecte de l’urbanisme. Existeixen amples evidencies científiques assenyalant que les ciutats europees tenen patrons molt clars d’inequitat tèrmica vinculats a la segregació residencial, la densitat urbana i la vulnerabilitat social (Wabnitz et al., 2026).
Àrees urbanes amb poques zones verdes, molt compactes urbanísticament, amb llars denses i poc eficients energèticament, amb molt d’asfalt i espais públics deficitaris, i sense equipaments públics diversificats, són l’entorn urbà propici per a rebre un major impacte d’efectes adversos climàtics (Lin i Zeng, 2026).
Les desigualtats socials són determinants en la major vulnerabilitat, i la fortalesa social i comunitària un recurs de supervivència per als que menys riquesa material tenen. Però per sí mateix no es suficient en un context d’emergència climàtica. En eixe punt, l’accés a la tecnologia i l’energia, com en altres dimensions de la vida, és també determinant. I la tecnologia per sobreviure en el “mentrestant” és l’aire condicionat.
Recentment l’Institut IDRA ha publicat l’informe “Qui pot protegir-se de la calor? Respondre a la desigualtat davant la calor a la província de Barcelona”. L’informe aporta dades molt rellevants, com que a la província de Barcelona el 39% de llars de menor renda té aire condicionat front el 71% de les llars de renda més alta. O que als municipis més grans hi ha una fractura del 30% en l’accés a climatització domèstica entre barris rics i pobres.
També assenyala que no solament l’aire condicionat està desigualment repartit, sinó que les bonificacions i ajudes públiques per a l’eficiència energètica de les llars també recauen de forma desproporcionada sobre les més riques. I que les instal·lacions d’energia fotovoltaica en coberta també es distribueixen de forma desigual. Els barris mes rics tripliquen l’energia fotovoltaica dels més pobres. Amb el que la transició energètica esdevé un element de desigualtat i una captació de subvencions per part de les rendes més altes.
En eixe sentit, l’aire condicionat és la punta de l’iceberg del conflicte de classes en el context del canvi climàtic. Salva vides, millora el confort tèrmic i la salut de la població, però és insuficient i es distribueix desigualment. Requereix d’una transició energètica que no arriba i que també té impactes diferenciats sobre el territori i les classes socials.
Les conclusions de l’informe d’IDRA són molt rellevants, a partir de la lectura del context i del conflicte de classe al voltant del canvi climàtic. Mentre és renaturalitzen els espais urbans, es rehabiliten els edificis o es socialitza la transició energètica, cal protegir-se urgentment de les onades de calor.
Al curt termini cal fer front a la pobresa energètica de les llars més vulnerables, i facilitar l’accés a tecnologia eficient de climatització (aerotèrmica). Cal crear refugis climàtics territorialment distribuïts i protocols d’emergència per atendre els col·lectius vulnerables. I a mitjà i llarg termini cal implementar la rehabilitació d’edificis amb eficiència energètica, incrementar espais verds urbans, ombrejar equipaments i espais públics, i impulsar una transició energètica justa, amb accés universal a tecnologies eficients que redueixin els consums sense renunciar al benestar col·lectiu.
La paradoxa del dret universal a l’aire condicionat de les llars, com a mecanisme de protecció front la calor és, doncs, un indicador de les contradiccions socioeconòmiques del sistema capitalista. Les classes populars tenen majors dificultats objectives per habitar llars i espais públics confortables i segurs. Mentre les rendes altes i les classes privilegiades tenen major avantatge per adaptar-se al canvi climàtic, sent majoritàriament les principals causants del mateix.
I eixa paradoxa representa un repte per a l’estratègia ecosocialista de combatre el canvi climàtic amb justícia social. Perquè, com afirma Rubén Sánchez, un dels autors de l’informe, de vegades sembla que es parla del canvi climàtic com si encara no estiguérem vivint-lo, o morint-lo.
Browning, C. R., Feinberg, S. L., Wallace, D., & Cagney, K. A. (2006). Neighborhood Social Processes, Physical Conditions, and Disaster-Related Mortality: The Case of the 1995 Chicago Heat Wave. American Sociological Review, 71(4), 661–678. http://www.jstor.org/stable/30039014
IDRA. (2026). Qui pot protegir-se de la calor? Respondre a la desigualtat davant la calor a la província de Barcelona. https://idrabcn.com/wp-content/uploads/2026/07/QuiPotProtegirse_IDRA.pdf
Lin, Y. i Zeng, H. (2026) How to identify urban heat inequity? A systematic literature review of scales, indicators, pathways, and future directions. Sustainable Cities and Society (137).
Wabnitz, K.J.P., Leppmeier, L., Kuempfel, R. et al. (2026) Heat, health and inequalities in the WHO European region – a scoping review with an intersectional lens. Int J Equity Health 25, 60. https://doi.org/10.1186/s12939-026-02787-1
