15 Biografies revolucionàries (part I)

Per a parlar de biografies de figures revolucionaries val la pena recordar abans que lluny del que es pugui pensar, les biografies no han estat mai un format completament acceptat. No pocs escriptors l’han criticat amb força. Borges, per exemple, les considerava «un exercici de la minúcia, un absurd», on es parlava poc més que de «canvis de domicili». Possiblement hi hagi raó en la crítica que els textos biogràfics no ultrapassarien mai l’anècdota, i no només això, sinó que en alguns casos fan d’aquests detallets elements determinants dels processos històrics. És coneguda la frase sobre Cleopatra al segle XIX, famosa perquè establia que en el cas que hagués tingut el nas més petit, la història de la humanitat hauria pogut ser completament diferent. O la anècdota de JFK llegint Los cañones de agosto de Barbara Tuchman per evitar la Tercera Guerra Mundial al 1961. A la segona meitat del XX, per influència de l’estructuralisme o del marxisme ortodox, alguns historiadors professionals van abandonar el gènere en favor dels processos històrics més profunds que l’acció humana i.e. l’economia i les estructures.Potser contra això, la humanitat ha preferit les novel·les històriques —de l’Ivanhoe de Walter Scott a Posteguillo—, més entretingudes i més ben escrites. Al seu torn, també existeix una tradició de biògrafs des de Plutarc a Carlyle, on s’ha plantejat la història dels “grans homes” i on es creia que les grans personalitats podien ser la condensació dels elements d’una societat i d’una època en una persona. Així i tot, els biògrafs posteriors i actuals han pres prevencions respecte de l’hagiografia o l’anècdota com a història universal, per a caminar cap a una metodologia més ponderada, deixant així grans obres que val la pena llegir. Com va explica Susanna Tavera en relació amb la seva biografia de la Federica Montseny, es pot aconseguir, quan es fa una biografia individual, parlar de l’entorn, del moviment polític, del conjunt a través d’una vida individual. Es pot veure l’universal en el particular, sense fer desaparèixer els processos més amplis i complexos. En aquest esperit, doncs, aquest Sant Jordi de 2026, us portem algunes recomanacions de biografies de figures revolucionàries de les quals s’han escrit no només llibres, sinó també llibres bons i llegibles. La llista és completament arbitrària i personal.

1. William Morris. De romántico a revolucionario, d’Edward Palmer Thompson

Una biografia extensa on la qualitat de l’historiador s’aparella amb l’interès del biografiat. En aquest llibre doncs es descobreix la vida d’una figura fascinant com William Morris. Un poeta romàntic anglès, amb importants idees contra la serialització de l’art i la bellesa —i impulsor del moviment Arts & Crafts—, un gran crític social del capitalisme industrial del XIX, un militant i conferenciant incansable i un militant socialista. En el llibre, es traça aquest trajecte amb un immens reservori de cites i exhaustiu treball de les obres de Morris. Hi apareixen doncs des de la poesia de ‘News from Nowhere’ o ‘The Pilgrims of Hope’ fins a les conferències i articles, molts d’ells convertits en llibres, com ‘Art under Plutocracy’, ‘How I became a Socialist‘, o ‘How we live and how we might live’. Una gran obra clàssica d’història cultural, publicada el 1955 a partir de les classes per a adults que E. P Thompson impartia, molt recomanable per a qui tingui interès en la interacció entre art-cultura-crítica social-socialisme. I també, per què no, per a qui comparteixi aquelles paraules del propi Morris: “the leading passion in my life has been and is hatred of modern civilization”.

2. Antonio Gramsci. Vida de un revolucionario, de Giuseppe Fiori

Malgrat que s’han publicat recentment diversos textos biogràfics actualitzats i amb noves fonts com la de Angelo d’Orsi o Andrew Pearmain, la de Fiori, publicada el 1966 i traduïda per Jordi Solé Tura, encara és una lectura més que recomanable. Amb un estil fluït i una escriptura de les que t’apropen el personatge biografiat, aquest és un gran text per introduir-se en l’estudi d’Antonio Gramsci. En particular, aquesta és una biografia política —com s’ha tractat que ho fossin la major part d’aquesta llista— i es pot afirmar que ho aconsegueix. Així, un pot anar resseguint tots els moments claus —joventut, Biennio Rosso, fundació del PCd’I, empresonament, escriptura dels Quaderni— de la vida de Gramsci i del comunisme italià a través dels ulls i, especialment, les paraules del dirigent sard. Aquest fet li confereix una particular claredat i profunditat, especialment en la comprensió dels debats i el valor just de les idees en el context. Digne dels treballs on el biògraf sent una particular unió amb el biografiat que ultrapassa el simple interès literari o intel·lectual.

3. Autobiografia, d’Angela Davis

Angela Davis va ser detinguda i condemnada a mort a principis dels anys setanta, però una immensa campanya internacional pel seu alliberament va permetre que fos alliberada, convertint-la al seu torn en un símbol de l’antiracisme. En sortir de la presó, Fidel Castro li va oferir la possibilitat d’un retir a l’illa de Cuba per a escriure precisament aquest text. Al final no ho va fer allà, però és un bon indicador del que representava —i representa— Angela Davis per al Moviment d’Alliberament Negre. Al llibre, s’hi troba una descripció que combina la seva experiència, des de les més particulars vivències a la presó o en la repressió quan el FBI la declara un dels criminals més buscats dels EEUU, amb les seves reflexions més polítiques sobre el rumb de la lluita. Uns anys seixanta i setanta en els que Angela formaria part alhora dels Black Panthers i el Partit Comunista, mentre feia la tesi doctoral sobre Kant amb Herbert Marcuse com a director. Com l’autobiografia de Malcolm X que va marcar a tants —com Muhammad Alí o Abdul-Jabbar— la de Davis va seguir en aquesta tradició autobiogràfica del Black Power. Aquest llibre transformaria profundament els estudis sobre raça i gènere a partir dels setanta, combinat amb una de les crítiques més eloqüents del sistema carcerari.