Patricia Pallarés Ros. Estudiant, mestra d’Infantil, de Primària i mare de Benicàssim. CEIP Santa Àgueda
He sigut alumna de l’escola pública. Soc mestra de l’escola pública. I també soc mare de dos fills que cada matí creuen les portes de l’escola pública. A més, tinc la sort que aquesta escola sempre ha sigut la mateixa: la del meu poble, la de la meua gent.
Quan parle d’educació, no ho faig des de la teoria ni des d’una ideologia concreta. Ho faig des de l’experiència. Des de la vivència de qui ha crescut, treballa i confia el futur dels seus fills al mateix sistema educatiu. Per a mi, com per a qualsevol mare, no hi ha res més important que ells.
L’escola pública ha format part de totes les etapes importants de la meua vida. En ella vaig aprendre a llegir, a pensar, a conviure i a somiar. En ella exercisc una professió que m’apassiona profundament i que em dona l’oportunitat de sentir-me agraïda cada dia. Una professió que m’ompli. I en ella depositem, com a família, la confiança que els nostres fills reben una educació de qualitat que els permeta convertir-se en persones lliures, responsables i crítiques. Perquè això és, precisament, el que més m’agrada de l’escola: la seua capacitat per a transformar vides.
Cada dia veig com xiquetes i xiquets arriben a l’aula amb històries, capacitats i necessitats molt diferents. Veig com aprenen a conviure, a respectar, a equivocar-se, a esforçar-se i a descobrir qui són. Veig com desenvolupen habilitats acadèmiques, però també emocionals i socials. I tinc la immensa sort de formar part d’aquest procés i d’acompanyar-los en el camí.
La infància sempre ha ocupat un lloc molt important en la meua vida. Crec fermament que una societat es defineix per com tracta la seua infància. La infància és el present, però també el futur dels nostres pobles, de les nostres ciutats i del nostre país.
D’ací naix una preocupació profunda per tot allò que afecta la seua educació.
Em preocupa quan les ràtios són massa elevades per a atendre adequadament l’alumnat. Actualment tinc un grup de 26 infants i, si repartira de manera matemàtica una sessió de 45 minuts entre tot l’alumnat, disposaria d’apenes 1 minut i 44 segons per a atendre cada infant de manera individual. L’educació, evidentment, no funciona així, però aquesta xifra reflecteix amb claredat una realitat que vivim cada dia.
Em preocupa quan falten recursos per a la inclusió perquè, en moltes ocasions, sentir que no puc atendre part de l’alumnat com necessita em trenca l’ànima.
Em preocupa quan les baixes no es cobreixen amb rapidesa perquè el temps perdut mai es recupera.
Em preocupa quan les infraestructures presenten mancances que fa anys que esperen una solució i aquelles persones que tenen la responsabilitat d’actuar no ens escolten o miren cap a un altre costat.
Em preocupa quan els docents dediquem cada vegada més temps a tasques burocràtiques que, sovint, semblen allunyar-nos d’allò per al que realment estem ací: educar, acompanyar i ensenyar.
Em preocupa especialment quan aquestes reivindicacions s’intenten reduir a un debat polític. Perquè, per a moltes persones que treballem en l’educació, aquesta lluita no va de política.
Va de DRETS.
Va de DIGNITAT.
Va de defensar les condicions necessàries per a poder oferir l’educació que el nostre alumnat mereix.
L’educació no hauria de convertir-se en un camp de batalla ideològic. L’educació hauria de ser un espai de trobada on l’objectiu comú fora garantir les millors oportunitats possibles per a tota la infància, independentment del seu origen, situació econòmica o circumstàncies personals. L’educació ha de ser l’eina que permeta a cada xiquet i a cada xiqueta construir un futur millor, ampliar horitzons i disposar d’oportunitats que potser generacions anteriors no van tindre. En el meu cas, així ha sigut.
La nostra feina no consisteix a dir-los què han de pensar. Consisteix a donar-los eines perquè aprenguen a pensar per si mateixos. La nostra feina és ensenyar-los a buscar, analitzar i contrastar informació; a argumentar amb respecte; a escoltar opinions diferents i a desenvolupar un esperit crític que els permeta prendre decisions lliures i responsables en el futur.
Precisament per això resulta tan important protegir l’escola de la confrontació política permanent. Tan important com protegir l’escola és valorar la professió docent.
Durant anys hem assistit a una progressiva pèrdua de reconeixement social cap a una professió que té una enorme responsabilitat. Educar implica molt més que ensenyar continguts. Implica acompanyar processos vitals, gestionar emocions, atendre realitats complexes, col·laborar amb les famílies, adaptar-se constantment a nous reptes i assumir responsabilitats que, en moltes ocasions, van molt més enllà de l’estrictament educatiu.
Reivindicar millors condicions laborals no és un acte d’egoisme. I fer vaga tampoc no ho és. Ningú deixa d’acudir al seu lloc de treball per comoditat. Quan una docent o un docent decideix secundar una vaga, sap que perdrà una part del seu salari i que haurà d’assumir crítiques i incomprensions. Ho fa perquè considera que existeixen situacions que afecten directament la qualitat educativa i que mereixen ser defensades.
Demanar més recursos, infraestructures adequades, plantilles suficients o una remuneració justa no és un privilegi. És una NECESSITAT.
Perquè les condicions d’aprenentatge de l’alumnat estan directament relacionades amb les condicions de treball de les persones que els acompanyem cada dia.
Quan defensem una educació pública millor, no estem defensant únicament els nostres drets com a professionals. Estem defensant el dret del nostre alumnat a rebre l’atenció que necessita i mereix.
Com a docent, em preocupa la meua professió. Com a mare, em preocupa el futur dels meus fills. I com a ciutadana, em preocupa la societat que estem construint. Per a mi, aquesta defensa de l’escola pública és una responsabilitat personal i col·lectiva.
Aquesta realitat ens porta a una reflexió més ampla: la necessitat de cuidar allò que és públic.
L’escola pública és un dels majors instruments d’igualtat que té una societat democràtica. És el lloc on convivim persones de diferents realitats, on aprenem a respectar-nos i on construïm comunitat. És l’escola que obri portes, que ofereix oportunitats i que permet que l’origen d’una persona no determine necessàriament el seu destí.
Per això hem de protegir-la, perquè quan es debilita l’escola pública, hi perdem totes i tots. Perdem oportunitats. Perdem cohesió social. Perdem part d’allò que ens uneix com a societat.
Com a estudiant, l’escola pública em va ajudar a créixer. Com a mestra, em permet contribuir cada dia a construir futur. Com a mare, desitge que continue sent un espai d’oportunitats per als meus fills i per a tota la infància que vindrà darrere.
Per això continuaré defensant una educació pública de qualitat. No per ideologia, sinó per convicció. Perquè crec en la infància, perquè crec en l’educació i perquè crec en allò que és públic. Perquè el futur dels nostres pobles, de les nostres ciutats i de la nostra societat comença cada matí darrere de la porta d’una escola.
I perquè la dignitat d’una societat també es mesura pel valor que concedeix a la seua escola.
