Discurs pronunciat per Zohran Mamdani al Paramount Theatre de Brooklyn, Nova York, la nit del 4 de novembre.
Gràcies, amics meus. Pot ser que el sol s’hagi ponat aquesta tarda sobre la nostra ciutat, però tal com va dir en una ocasió Eugene Debs [gran líder socialista nord-americà de principis del segle XX]: «Puc veure l’albada d’un dia millor per a la humanitat».
Des que tenim memòria, els rics i els ben connectats han dit als treballadors de Nova York que el poder no els pertany.
Els dits masegats d’aixecar caixes del terra del magatzem, els palmells encallats pel manillar de la bicicleta de repartiment, els artells marcats per cremades de cuina: no són unes mans a les quals s’hagi permès ostentar el poder. I, tanmateix, durant els darrers dotze mesos, us heu atrevit a aspirar a alguna cosa més gran.
Aquesta nit, contra tot pronòstic, ho hem aconseguit. El futur és a les nostres mans. Amics meus, hem derrocat una dinastia política.
Desitjo a Andrew Cuomo el millor en la seva vida privada. Però que aquesta nit sigui l’última vegada que en pronuncio el nom, ja que passem pàgina a una política que abandona la majoria i només respon davant uns pocs. Nova York, aquesta nit ho has aconseguit. Un mandat pel canvi. Un mandat per a un nou tipus de política. Un mandat per a una ciutat que ens puguem permetre. I un mandat per a un govern que compleixi exactament això.
L’1 de gener prendré possessió com a alcalde de la ciutat de Nova York. I això és gràcies a vosaltres. Així que, abans de dir res més, he de dir això: gràcies. Gràcies a la propera generació de novaiorquesos que es neguen a acceptar que la promesa d’un futur millor sigui una relíquia del passat.
Heu demostrat que quan la política s’adreça a vosaltres sense condescendència, podem donar pas a una nova era de lideratge. Lluitarem per vosaltres, perquè nosaltres som vosaltres.
O, com diem a Steinway [carrer del barri novaiorquès d’Astoria on resideix Mamdani], ana minkum wa alaikum [«sóc de vosaltres i per a vosaltres» en àrab].
Gràcies a aquells que tan sovint oblida la política de la nostra ciutat, als qui han fet seu aquest moviment. Em refereixo als propietaris d’ultramarins iemenites i a les àvies mexicanes. Als taxistes senegalesos i a les infermeres uzbekes. Als cuiners de Trinitat i a les tietes etiòpiques. Sí, tietes.
A tots els novaiorquesos de Kensington, Midwood i Hunts Point, sapigueu això: aquesta ciutat és la vostra ciutat, i aquesta democràcia també és vostra. Aquesta campanya té a veure amb persones com en Wesley, un organitzador del 1199 [unitat d’atenció mèdica i prestacions socials per als treballadors] que vaig conèixer davant de l’hospital Elmhurst dijous a la nit. Un novaiorquès que viu en un altre lloc, que fa dues hores de trajecte d’anada i dues de tornada cada dia des de Pennsilvània, perquè el lloguer és massa car en aquesta ciutat.
Es tracta de persones com la dona que vaig conèixer al Bx33 [línia d’autobús] fa anys i que em va dir: «Abans m’encantava Nova York, però ara no és més que el lloc on visc». I de persones com en Richard, el taxista amb qui vaig fer una vaga de fam de 15 dies davant de l’Ajuntament, que encara ha de conduir el seu taxi els set dies de la setmana. Germà meu, avui som a l’Ajuntament.
Aquesta victòria és per tots ells. I és per tots vosaltres, els més de 100.000 voluntaris que heu convertit aquesta campanya en una força imparable. Gràcies a vosaltres, farem d’aquesta ciutat un lloc que els treballadors puguin tornar a estimar i on puguin tornar a viure. Amb cada porta a la qual heu trucat, cada signatura que heu aconseguit i cada conversa que heu mantingut amb esforç, heu erosionat el cinisme que ha arribat a definir la nostra política.
Ara bé, sé que us he demanat molt durant aquest darrer any. Una vegada i una altra, heu respost a les meves crides, però tinc una darrera petició. Nova York, respira aquest moment. Hem contingut la respiració durant més temps del que podem recordar.
L’hem contingut en previsió de la derrota, l’hem contingut perquè ens han deixat sense alè massa vegades per poder comptar-les, l’hem contingut perquè no ens podem permetre exhalar. Gràcies a tots aquells que heu sacrificat tant. Estem respirant l’aire d’una ciutat que ha renascut.
Al meu equip de campanya, que va tenir fe quan ningú més no en tenia i que va agafar un projecte electoral i el va convertir en molt més: mai podré expressar la profunditat de la meva gratitud. Ara podeu dormir tranquils.
Als meus pares, mare i pare: vosaltres m’heu convertit en l’home que sóc avui. Estic molt orgullós de ser el vostre fill. I a la meva increïble esposa, Rama, hayati [«vida meva» en àrab]: no hi ha ningú amb qui prefereixi estar en aquest moment, i en tots els moments.
A tots els novaiorquesos, tant als qui em vau votar, com als qui vau votar un dels meus oponents o als qui us vau sentir tan decebuts amb la política que ni tan sols vau votar: gràcies per donar-me l’oportunitat de demostrar que sóc digne de la vostra confiança. Em despertaré cada matí amb un únic propòsit: fer que aquesta ciutat sigui millor per a vosaltres que el dia anterior.
Hi ha molts que pensaven que aquest dia no arribaria mai, que temien que estiguéssim condemnats a un futur pitjor, en què cada elecció ens relegaria simplement a més del mateix.
I n’hi ha d’altres que veuen la política actual com una cosa massa cruel perquè la flama de l’esperança continuï viva. Nova York, hem respost a aquestes pors.
Aquesta nit hem parlat amb veu clara. L’esperança és viva. L’esperança és una decisió que han pres desenes de milers de novaiorquesos dia rere dia, torn rere torn de voluntariat, malgrat un anunci negatiu rere un altre. Més d’un milió de nosaltres ens vam reunir a les nostres esglésies, als gimnasos, als centres comunitaris, mentre omplíem el llibre major de la democràcia.
I, encara que votem per separat, plegats triem l’esperança. L’esperança per damunt de la tirania. L’esperança per damunt del gran capital i de les idees mesquines. L’esperança per damunt de la desesperació. Hem guanyat perquè els novaiorquesos s’han permès esperar que allò impossible pogués fer-se possible. I hem guanyat perquè hem insistit que la política deixés de ser una cosa que se’ns imposa. Ara és una cosa que fem nosaltres.
Davant vostre, penso en les paraules de Jawaharlal Nehru: «Arriba un moment, encara que rarament en la història, en què deixem enrere allò vell per entrar en allò nou, en què una era arriba a la seva fi i en què l’ànima d’una nació, llargament reprimida, troba la seva veu».
Aquesta nit hem fet el pas d’allò vell a allò nou. Així que parlem ara, amb claredat i una convicció que no pugui ser malinterpretada, sobre què portarà aquesta nova era i per a qui.
Aquesta serà una era en què els novaiorquesos esperin dels seus dirigents una visió atrevida del que assolirem, en lloc d’una llista d’excuses sobre allò que som massa tímids per intentar. L’eix central d’aquesta visió serà el programa més ambiciós per abordar la crisi del cost de la vida que hagi viscut aquesta ciutat des dels dies de Fiorello La Guardia: un programa que congeli els lloguers de més de dos milions d’inquilins amb lloguer estabilitzat, que faci que els autobusos siguin ràpids i gratuïts i que ofereixi serveis de guarderia a tothom arreu de la ciutat.
D’aquí a uns anys, tant de bo l’únic que lamentem sigui que aquest dia hagi trigat tant a arribar. Aquesta nova era serà de millora constant. Contractarem milers de professors més. Reduirem la despesa innecessària d’una burocràcia inflada. Treballarem sense descans perquè els llums tornin a brillar als passadissos dels complexos de la NYCHA [Autoritat Municipal de l’Habitatge de Nova York], on fa molt temps que parpellegen.
La seguretat i la justícia aniran de la mà, ja que treballarem amb els agents de policia per reduir la delinqüència i crear un departament de seguretat comunitària que abordi de front la crisi de salut mental i la crisi de les persones sense llar. L’excel·lència es convertirà en la norma a tot el govern, no pas en l’excepció. En aquesta nova era que estem creant per a nosaltres mateixos, ens negarem a permetre que aquells que trafiquen amb la divisió i l’odi ens enfrontin els uns amb els altres.
En aquest moment d’obscuritat política, Nova York serà la llum. Aquí creiem en defensar aquells que estimem, ja siguin immigrants, membres de la comunitat trans, una de les moltes dones negres a qui Donald Trump ha acomiadat d’un lloc de treball federal, una mare soltera que encara espera que baixin els preus dels aliments o qualsevol altra persona que es trobi entre l’espasa i la paret. La seva lluita també és la nostra.
I construirem un Ajuntament que es mantingui ferm al costat dels novaiorquesos jueus i que no vacil·li en la lluita contra el flagell de l’antisemitisme. On més d’un milió de musulmans sàpiguen que hi pertanyen, no només als cinc districtes d’aquesta ciutat, sinó també als salons del poder.
Nova York ja no serà una ciutat on es pugui traficar amb la islamofòbia i guanyar unes eleccions. Aquesta nova era es caracteritzarà per una competència i una compassió que durant massa temps han estat renyides entre si. Demostrarem que no hi ha cap problema massa gran perquè el govern no el pugui resoldre, ni cap preocupació massa petita perquè no la pugui atendre.
Durant anys, els membres de l’Ajuntament només han ajudat aquells que els poden ajudar a ells. Però l’1 de gener donarem la benvinguda a un govern municipal que ajudi tothom.
Ara bé, sé que molts han escoltat el nostre missatge només a través del prisma de la desinformació. S’han gastat desenes de milions de dòlars per redefinir la realitat i convèncer els nostres veïns que aquesta nova era és una cosa que hauria d’espantar-los. Com tantes vegades ha passat, la classe multimilionària ha intentat convèncer aquells que guanyen 30 dòlars l’hora que els seus enemics són els que en guanyen 20.
Volen que la gent lluiti entre si perquè continuem distrets i no ens dediquem a refer un sistema que fa molt temps que està trencat. Ens neguem a deixar que continuïn dictant les regles del joc. Poden jugar amb les mateixes regles que la resta de nosaltres.
Junts, donarem pas a una generació de canvi. I si acceptem aquest nou i valent rumb, en lloc de fugir-ne, podrem respondre a l’oligarquia i a l’autoritarisme amb la força que temen, no pas amb l’apaivagament que anhelen.
Al capdavall, si algú pot mostrar a una nació traïda per Donald Trump com derrotar-lo, és la ciutat que el va veure néixer. I si hi ha alguna manera d’aterrorir un dèspota, és desmantellant les condicions que li van permetre acumular poder.
Així és com aturarem no només Trump, sinó també el següent. Així que, Donald Trump, ja que sé que estàs veient això, tinc quatre paraules per dir-te: puja ja el volum.
Farem que els mals propietaris responguin pels seus actes, perquè els Donald Trump de la nostra ciutat s’han acostumat massa a aprofitar-se dels seus inquilins. Posarem fi a la cultura de corrupció que ha permès a multimilionaris com Trump evadir impostos i aprofitar-se d’exempcions fiscals. Ens alinearem amb els sindicats i ampliarem les proteccions laborals perquè sabem, igual que Donald Trump, que quan els treballadors tenen drets inquebrantables, els caps que busquen extorsionar-los es fan molt petits, de debò.
Nova York continuarà sent una ciutat d’immigrants: una ciutat construïda per immigrants, impulsada per immigrants i, a partir d’aquesta nit, dirigida per un immigrant.
Així que escolti’m, president Trump, quan li dic això: per arribar a qualsevol de nosaltres, haurà de passar per damunt de tots nosaltres. Quan entrem a l’Ajuntament d’aquí a 58 dies, les expectatives seran altes. Les complirem. Un gran novaiorquès [Mario Cuomo, governador de l’estat de Nova York entre 1983 i 1992 i pare d’Andrew Cuomo] va dir una vegada que, mentre es fa campanya amb poesia, es governa amb prosa.
Si això ha de ser cert, que la prosa que escrivim continuï rimant i construïm una ciutat brillant per a tothom. I hem de traçar un nou camí, tan valent com el que ja hem recorregut. Al cap i a la fi, la saviesa convencional us diria que estic lluny de ser el candidat perfecte.
Sóc jove, malgrat els meus esforços per envellir. Sóc musulmà. Sóc socialista democràtic. I el més irrefutable de tot és que em nego a disculpar-me per res d’això.
I, tanmateix, si aquesta nit ens ensenya alguna cosa, és que les convencions ens han frenat. Ens hem prostrat davant l’altar de la cautela i n’hem pagat un preu elevat. Hi ha massa treballadors que no es reconeixen en el nostre partit i massa de nosaltres que han recorregut a la dreta per trobar respostes al perquè han quedat enrere.
Deixarem la mediocritat en el nostre passat. Ja no haurem d’obrir un llibre d’història per demostrar que els demòcrates poden atrevir-se a ser grans.
La nostra grandesa no serà gens abstracta. La notaran tots els inquilins amb lloguer estabilitzat que es desperten el primer dia de cada mes sabent que la quantitat que hauran de pagar no s’ha disparat respecte del mes anterior. La notaran tots els avis que es poden permetre quedar-se a la casa per la qual han treballat i els nets dels quals viuen a prop perquè el cost de les guarderies no els ha obligat a traslladar-se a Long Island.
La notarà la mare soltera que es desplaça segura a la feina i el bus de la qual circula prou ràpid com per no haver de córrer per portar els fills a l’escola i arribar puntual a la feina. I la notaran els novaiorquesos quan obrin el diari al matí i llegeixin titulars d’èxits, en lloc d’escàndols.
I, per sobre de tot, la notarà cada novaiorquès quan la ciutat que estima finalment li correspongui.
Junts, Nova York, congelarem els lloguers; junts, Nova York, farem que els autobusos siguin ràpids i gratuïts; junts, Nova York, oferirem guarderies per a tothom.
Deixem que les paraules que hem pronunciat plegats, els somnis que hem somiat plegats, es converteixin en l’agenda que complirem plegats. Nova York, aquest poder és teu. Aquesta ciutat us pertany.
Per deferencia de la revista Sinpermiso
