Ahir, a la Sala Ernest Lluch del Congrés dels Diputats, vam veure alguna cosa entre l’esperpent i el cabaret cutre: Francisco Javier Borrego, un exmagistrat del Tribunal Suprem i de l’Europeu de Drets Humans —fent honor al seu cognom—, va decidir declarar-se dona… durant dos segons. “Avui em sento dona i em dic Francisca Javiera”, va dir, convençut d’estar fent humor intel·ligent quan en realitat estava signant el seu propi monòleg de El Club de la Transfòbia.
L’escena no té cap gràcia, encara que ell es pensi que sí. Parlem d’un exjutge, algú que ha tingut poder real sobre la vida de les persones, ridiculitzant un col·lectiu ja prou assenyalat. I ho fa ni més ni menys que des del Congrés, el lloc on s’hauria de reforçar la democràcia i la igualtat, no pas donar altaveu a discursos d’odi. No és un acudit: és política, i és perillosa.
El curiós és que la broma li va durar poc. Francisca Javiera va durar menys que Abascal treballant. I normal: segurament va pensar que, si seguia en el seu paper, el patriarcat li abaixaria el sou, li colaria totes les rentadores, l’obligaria a suportar que el cap li toqués el cul a la feina, que li preguntessin en una entrevista com compaginarà la judicatura amb la maternitat, que li fes carregar amb la discriminació brutal que pateixen les dones trans, doblement castigades només pel fet d’existir… i, per rematar-ho, li recordés també que podria acabar assassinada, com passa cada any amb desenes de dones en aquest país (25 dones assassinades per les seves parelles o exparelles des de principi d’any).
Així que, és clar, es va treure el disfressa en temps rècord i va córrer de nou al seu còmode vestit de senyor togat. Perquè ser dona és aguantar segles de desigualtat ficats directament a la vena. I aquí, amigues, el molt Borrego no s’hi va voler arriscar. Ni dos segons va resistir.
