Tothom vol viatjar i no entenc per què. Diuen que per a veure món. Jo viatjo pel meu món interior i em sobren quilòmetres. Viatjant el que fas és crear postals, fer fotos i el que és pitjor fer postals amb tu incorporat que és en realitat una selfie. Una gran horterada. Es tracta del viatge del jo. Jo a Nova York, jo a les cascades del Niàgara, jo a París a Notre Dame, jo al Coliseu de Roma (Amfiteatre Flavi) o jo a la selva amazònica.
En un viatge no coneixes a ningú, perquè no tens temps o perquè no coneixes la llengua. A més, si no tens cap necessitat de conèixer les persones del replà del bloc de pisos on vius i fuges d’estudi de les reunions de veïns, perquè nassos voldràs conèixer una persona que viu a 15.000 quilòmetres que no veuràs mai més en la teva vida.
És molt millor veure món per la tele en documentals de la BBC o National Geographic. Ho filmen professionals després de setmanes senceres amb la llum adequada i a la millor hora del dia o de la nit. Nosaltres anem en la pitjor hora, amb la pitjor llum. A més admet-ho no saps el que és la profunditat de camp. A més, ningú té punyetera idea d’on estan, ni què estan veient. De fet, hi ha una prova empírica. Si un amic t’ensenya fotos, al cap de quatre dies, no sap distingir quin poble o ciutat és.
Els que més em cabregen són els que van sense cap planificació, sense guies i utilitzant transports públics perquè així no fas el turista, diuen, sinó que viatges. Imagineu-vos un guiri intentant viatjar per Catalunya en Renfe. Dedicarà el 75% del seu temps a transitar per les estacions, esperant que passi un tren. I m’han dit que hi ha països on els trens funcionen pitjor que a Catalunya. No sé si creure-ho.
Ningú t’explica les calamitats dels viatges. Els restrenyiments, ni les diarrees, ni les picades de bestioles de tota mena. Tampoc les àpats tipus les paelles per a turistes a les Rambles de Barcelona. No entenc tampoc la mania del turista a veure museus en llocs molt llunyans quan no ha anat mai, repeteixo mai, al museu de la seva ciutat natal.
Finalment, viatjar no és ecològic i crea la falsa sensació que desconnectes, quan en realitat, si has de desconnectar és perquè en la teva vida hi ha massa coses a les quals estàs connectat que no et convenen. En molts casos, la majoria, són coses del teu interior. El problema és que vagis on vagis no pots desconnectar de tu mateix, per la qual cosa no soluciones res.
Sabadell és una ciutat sense cap atractiu turístic, però va ser el bressol de la revolució industrial a Espanya, i l’única cosa que té rellevant és la lluita impressionant del moviment obrer de la ciutat, exemple per a tot el país. Però d’això només ho sabem alguns, pocs, historiadors.
Es compta a la meva ciutat que una vegada un sabadellenc estava molt lluny de casa seva, a Austràlia, li explica a algú on està Sabadell: Sabadell, Catalonia, Spain, Europe. I est li diu, “sí que està lluny Sabadell!” El sabadellenc respon: “No. Aquí sí que estem lluny, Sabadell està on ha d’estar” En fi, aquí no hi ha ni un turista, i jo ho agraeixo molt. En les pròximes eleccions municipals votaré al partit que digui que tancarà l’oficina de turisme, que incomprensiblement existeix.
