Un espai d’entrevista que naix amb la voluntat de compartir visions i experiències de persones relacionades amb les Cases de Joventut.
Dijous.
19.43 h.
Castelló de la Plana
39.99153946385422, -0.06087916223188977
Dediquem aquest espai a les persones activistes i militants de les nostres entitats. Estem amb Mireia Beltrán Benages, companya de Cases de Joventut i militant del Moviment Laic i Progressista Valencià.
Per començar, ens pots contar per on vas començar a participar?
Al meu entorn sempre han estat molt presents les associacions i els moviments socials. Des de menuda he participat en entitats esportives i musicals, i a partir de l’adolescència, i sobretot en la joventut, en diferents moviments socials o col·lectius.
Es podria dir que el meu primer espai de militància va ser el Casal Popular de Castelló, on vaig formar part activa de l’assemblea que autogestionava aquest espai, i d’alguns dels col·lectius que en formaven part.
Va ser en aquest espai, on convivien diferents persones i col·lectius, que vaig saber que estava naixent el projecte de “l’Espai llibertari Miquel Quintana”, en el qual es volia crear una Escoleta on aplicar una metodologia basada en la pedagogia llibertària. Va ser una experiència molt enriquidora d’aprenentatge, tant per als xiquets i xiquetes que hi participaren, com per a les famílies i acompanyants que estàvem implicades.
També, després de fer el curs de Monitora de Temps Lliure amb Escola de Cases, vaig conéixer l’Esplai Cataflai i la Casa de Joventut La Maranya a Benicàssim. Després de fer allí les pràctiques i conéixer les entitats del MLPV, així com els “cosins” del MLP d’Aragó, em vaig quedar com a voluntària.
Quin poder penses que tenim com a ciutadania?
La ciutadania té el saber, som qui millor coneix el que ens afecta, allò que vivim en primera persona. Això per una banda. I per una altra, dins de la diversitat de les persones, tenim diferents sabers i coneixements.
Si tenim l’oportunitat de posar en comú aquests sabers i capacitats per a donar resposta a les nostres inquietuds i necessitats, una ciutadania organitzada és capaç d’aconseguir allò que es propose, d’afrontar adversitats i donar resposta a les seues pròpies necessitats amb les millors solucions, millorant així les seues vides.
Sona tòpic, però és veritat: juntes som més fortes.
Com animaries algú a moure’s per canviar les coses?
Seguim amb els tòpics: “ningú farà per tu allò que tu no faces per tu mateixa”. Res canvia si tu no canvies. Així que, si tens clar que alguna cosa ha de canviar, no esperes que canvie a soles o que algú ho faça per tu: organitza’t i endavant, fes el pas, mou-te i canvia-ho.
Fer-se responsable dels mateixos processos és la major satisfacció, i la millor resposta sempre naixerà de fer-ho tu mateixa: aprendràs, créixeràs, coneixeràs gent i aconseguiràs millorar el teu entorn i, en moltes ocasions, també la teua vida i la dels altres.
De tot el que has fet com a moviment, què creus que és més potent?
Com a moviment, crec que el més potent ha sigut construir espais físics per a la militància.
Quan participes en col·lectius o associacions que ja tenen un cert capital humà o base social, i unes idees comunes clares, és molt potent compartir la construcció física de l’espai de treball, de trobada.
Per exemple, en el projecte de l’Escoleta, dues persones sobretot van tindre la idea de posar en marxa el projecte. Es van anar sumant persones interessades, i es feren unes jornades per a despertar la inquietud i aprofundir en la pedagogia llibertària, coneixent també projectes dels quals aprendre. Després de tindre una petita base social i la idea clara, vam fer l’obra per adequar una masia. I no era només per qüestions de conservació o seguretat: també era per donar resposta a l’organització mateixa, a l’estructura en què es participaria i es desenvoluparien les activitats, a la distribució, i a la metodologia. L’organització d’eixe espai, l’estructura física, construïa també la part ideològica del projecte. Va ser un procés on es donava suport mutu, autoaprenentatge i intercanvi de sabers, solidaritat, diàleg i respecte, on es donava resposta a les necessitats tant de les famílies (grans i menuts), com dels acompanyants.
Així, els moments d’obra no només crearen l’espai, sinó que uniren els membres, facilitaren la construcció comuna del projecte mateix, propiciaren debats, la definició d’objectius, el coneixement mutu entre els membres —tant dels infants com de les famílies i les persones que els acompanyaríem en el procés d’aprenentatge—, enfortint la relació entre les persones i fonamentant tant l’espai com el projecte en si.
Va ser un procés de creixement molt potent.
Més tard, en el procés d’obra a La Maranya, vaig poder comprovar i reafirmar que, efectivament, el procés d’adequació o creació de l’espai té molt de potencial.
En aquest cas, veure la transformació d’un local destinat a l’oci basat en el consum d’alcohol, en ruïnes, en un espai preciós per fomentar l’associacionisme d’autogestió de l’oci i temps lliure saludable i crític, era un símbol de com dignificar espais i promoure canvis des de i per a la ciutadania.
Aquestes fases d’obra contribueixen que la ciutadania, en primera persona, construïsca literalment els seus propis espais des d’on dona resposta a les seues necessitats a través del treball col·lectiu. Això és el més potent.
(O igual és que a mi m’agrada molt l’obra i m’enganxen així els projectes… jejejeje)
Com penses que aportes sense estar cada dia en primera línia?
Pel que fa a militar o participar, hi ha diferents nivells: hi ha persones que poden i volen estar en primera línia sempre, que no conceben una altra manera; hi ha qui hi ha estat sempre però per “x” motius va deixant espais o fa un pas enrere en la implicació; hi ha qui està sempre en segona línia i està còmoda allí; hi ha qui fa el pas endavant; hi ha qui és satèl·lit i mai fa el pas; i hi ha qui va adaptant-se, fa el pas endavant i després enrere segons el moment vital en què es troba… La casuística en els moviments socials és variada.
En el cas que es planteja, sense estar en primera línia, sempre es pot aportar de moltes maneres: pots donar suport econòmic als projectes; participar en accions puntuals que no requerisquen implicació a llarg termini; mantindre el suport social i/o emocional a les persones que estan en primera línia; donar visibilitat als projectes i donar-los a conéixer a tercers per tal de sumar forces; o assumir tasques menudes que et continuen motivant o requerisquen menys dedicació. Es tracta de valorar i readaptar les possibilitats d’implicació, com mantindre el fil que et connecta al teu projecte. Hi ha grisos: la cosa no va de 0 a 100 o de 100 a 0.
Ara estàs ficada en un nou projecte a Castelló. Ens pots contar alguna cosa més?
Com he comentat abans, el més potent en què he participat ha sigut en la construcció dels espais. Doncs bé, encara és més potent, si fos possible, el fet d’aconseguir crear un espai propi, d’haver aconseguit, amb l’esforç de les persones que participen en els diferents projectes, amb la seua dedicació i sacrifici, un local en propietat per al moviment.
És molt motivador i satisfactori saber que, després de més de deu anys de militància, en el meu cas, podrem tindre un espai propi a Castelló.
És una fita importantíssima, perquè cap dels espais físics on he militat fins ara era en propietat —eren de lloguer—, i en el moment en què el pagament del lloguer ha ofegat el projecte, o la voluntat del propietari/ària ha canviat, s’ha tancat el local, malgrat el temps, esforç i diners invertits. En algun cas, a més, això ha contribuït a la dissolució del projecte. Així doncs, tindre un local en propietat fruit d’anys de militància permet desenvolupar projectes més sòlids, que no depenguen de pagar un espai, ni del sobrecost de temps i gestió que això implica. I permet destinar aquests esforços a generar nous projectes, tindre major transcendència i consolidar-los.
És un orgull comptar amb un espai propi a Castelló, i tinc moltes ganes de tornar-nos a reunir allí per “cuinar” nous projectes i fer créixer els que ja tenim, amb la il·lusió que l’espai puga ser un referent i refugi per als moviments socials de Castelló.
Aquesta és una mostra del poder de la ciutadania, de la capacitat que pot arribar a tindre si s’organitza i suma.
En perspectiva, què t’ha aportat estar vinculada a projectes del MLPV?
M’ha aportat coneixement i creixement, sobretot. He après molt en qüestions organitzatives i metodològiques, i he conegut projectes socials molt diversos.
I, d’una manera més personal, també m’ha fet forta i capaç d’afrontar adversitats, conéixer-me millor a mi mateixa, i he aprés a relacionar-me, a llegir situacions des de l’anàlisi i l’empatia cap a altres persones, i a conéixer persones afins i referents.
Gràcies, Mireia.
A tu.
