José Ángel Oliván, militant socialista.
Em van demanar que escrivís aquest article abans de la publicació de la carta de Pedro Sánchez, així que l’escric sota la impressió del què ha passat que ha estat molt i significatiu. Ho revise amb l’ànim temperat per la decisió del President. Pot ser que es note.
Les festes del primer de maig poden ser de diverses naturaleses segons el país en el qual estiguem. N’hi ha de merament commemoratives. Poc més que processons laiques, a vegades d’ambigu significat nacionalista. A l’Europa occidental i concretament a Espanya, han vingut derivant cap a manifestacions de caràcter defensiu, quan no, merament nostàlgiques dels drets adquirits. “Per la defensa de…” ha encapçalat moltes pancartes.
En altres ocasions la seua naturalesa ha variat des de la reivindicació obrera, laboral, cap a un calaix de sastre de tot el conjunt de reivindicacions del que anomenaré espectre progressista. Qüestions identitàries, antixenòfobes, mediambientalistes, de solidaritat internacional, antiglobalització, proglobalització, i un ampli ventall de pancartes i banderes que deixaven en mans d’uns pocs jubilats les vermelles de la lluita obrera. Només ens falta un Primer de Maig amb tractors i armilles grogues.
Però, ai, arriba un cop d’estat mediàtic-judicial i tot canvia. I la naturalesa política i obrera del primer de maig, aparta d’una manotada la mandra i desídia anterior i mostra la veritable força dels treballadors quan són tractats com súbdits i no com a ciutadans. No sé que passarà aquest dimecres. Però mai hi haurà hagut un moment més oportú perquè els obrers, sí, els obrers i obreres, els que emprem el nostre temps a produir béns i idees i a fer avançar la humanitat. Dic perquè, els obrers sortim als carrers a dir que amb nosaltres no es juga. Que podem semblar indolents polítics, indiferents socials, mandrosos intel·lectuals, però sabem reconéixer, amb un instint que hem desenvolupat al llarg de generacions de lluita, quan venen a per nosaltres. Ara venen.
Foto: Difusión/La República
Si atenem als nombrosos discursos del que vinc a dir l’espectre d’esquerres, mai hem viscut en una societat més desigual, més injusta i menys solidària. Hi ha lluita de classes, però l’estem perdent, diuen els profetes de la catàstrofe. Els mateixos que descontentaments d’aquesta societat i dels objectius, pedestres, de la lluita obrera, l’han canviat per altres més coloristes i satisfactòries, com les esmentades anteriorment i altres que semblen més cridades a vèncer com algunes que per respecte, no esmentaré aquí. Llavors? Si tan malament ens va als treballadors per què li volen donar la volta les forces reaccionàries?
Pot ser que en uns altres temps les diferències entre les opcions de poder polític a Espanya foren gairebé de matís, sense afectar al fonamental del nostre model polític, econòmic i social. Però ara sabem que allí on governen les dretes estan posant en qüestió el model constitucional, el model econòmic i el model social. Però… no havíem quedat que l’actual afavoreix a les classes dominants i sosté un explotació inhumana de les classes inferiors? La resposta habitual per a aquesta paradoxa és que les classes explotadores no tenen límit en el seu afany d’explotació. Aquesta afirmació, fins i tot com a consigna a llançar en una assemblea, és bastant fluixa i per descomptat no resisteix la menor anàlisi de realitat. La realitat és que volen canviar Espanya perquè han olorat el perill, perquè saben que els seus privilegis corren seriosos riscs de veure’s minvats cada vegada més, perquè hem tingut èxit a dissenyar un model econòmic, social i polític amb un enorme potencial de transformació, i volen parar-lo abans que es consolide.
El nostre sistema social basat en l’Estat de Benestar no és perillós perquè sostrega àmbits de negoci a les empreses del mercat. De fet no ho fa. És perillós perquè crea ciutadans diferents. Bé, en realitat, perquè crea ciutadans. El nostre sistema educatiu ha aconseguit unes noves generacions amb una gran majoria d’ateus i amb un enorme interés per la ciència i la cultura. Les relacions laborals s’han establert en un marc de drets i no de desregulació. El paper dels impostos com a reguladors del repartiment de la riquesa s’ha consolidat. Però sobretot, el més important, és que les noves generacions d’espanyols, tenen menys pors que els seus predecessors. Hem creat uns ciutadans lliures de gran part dels temors que van tenallar a la humanitat i sobretot als menys poderosos, des de fa mil·lennis. És veritat que no de tots.
Això és el que volen canviar. Volen una societat submisa, creient, majoritàriament inculta, desregulada, atemorida pel seu futur, fàcil de manejar. A això ens enfrontem aquest Primer de Maig i els que venen. El front del poble contra l’ofensiva reaccionària no pot respondre amb meres “defenses” de l’aconseguit. Les crisis estan per a aprofitar l’oportunitat. Avancem un pas més. Avancem en el model que més èxit té a proporcionar felicitat als humans. Discutim sobre els nous objectius, defensar els ja aconseguits és implícit, però no és suficient. No perdem més temps.
El grandiós d’aquesta cap de setmana és que hem superat nostres XEP (Ximpleries de l’espectre progressista) i junts hem recorregut les alberedes amb les vermelles banderes de la justícia social en l’ànima. No hem deixat passar aquesta oportunitat, la qual cosa ens diu que aquesta generació no està perduda.
