Aprofitant que no estem immersos en cap procés electoral que jo recorde, i podem reflexionar amb el cap fred, necessite compartir un article de Roger Senserrich, periodista al que se sol entendre prou bé, sobre el que és votar a EUA, que celebra eleccions a la presidència el pròxim 5 de novembre (no sé si havíeu sentit alguna cosa).
Crec que és interessant saber com resolen altres països els seus problemes per veure la qualitat de les nostres maneres d’actuar. És el que té viatjar (en qualsevol de les seues formes): obre la ment i et fa valorar (positivament o negativa) el que tens en front.
Votar és un dels nostres instruments per a millorar la realitat, les lleis, i tal volta pensem que sols es pot fer d’una manera. Per sort, els EUA en tenen una altra.
Roger Senserrich
“Ahir al migdia vaig votar en les eleccions presidencials dels Estats Units. El meu vot, per descomptat, comptarà més aviat poc; Connecticut és qualsevol cosa menys competitiva, i la meua papereta no farà més que engruixar una miqueta més el marge de Kamala Harris. La irrellevància del meu acte cívic s’amplia encara més si tenim en compte la resta de les candidatures en la meua papereta, que per complicada mereix alguns comentaris.
Set votacions
En estes eleccions estic votant a sis càrrecs distints, més un referèndum de reforma constitucional, i he de marcar un vot per columna en la fila que vulga. Tenim, d’esquerra a dreta, president dels Estats Units, on tinc cinc opcions, senador federal (quatre), representant en el congrés (dos), senador estatal (tres), representant estatal (un), i registrador de votants (dos).
D’estes sis eleccions, hi ha quatre que tenen un resultat essencialment incontestable. Harris guanyarà Connecticut, Chris Murphy serà reelegit senador, Rosa DeLauro guanyarà per trenta punts, i els demòcrates del meu poble són tan trompellots que ni tan sols han presentat a ningú contra Joe Zullo, el meu representant estatal.
Senador estatal està un poc més disputada; Cicarella, el candidat republicà, li les ha apanyades per a ficar-se en un escàndol per cobrar $123.000 en pensions d’invalidesa com a empleat estatal malgrat tindre altres tres ocupacions. El problema per al seu oponent és que és un districte molt conservador, dissenyat per a apilar als votants més reaccionaris de New Haven tots juntets perquè no molesten. Connecticut és tan demòcrata que fins i tot fent un gerrymandering* entusiasta per a concentrar republicans et deixa un districte on el Grand Old Party habitualment guanya per 10-12 punts, així que Brandi Mandat té alguna possibilitat de guanyar si tot ix bé.
Per cert, us haureu fixat que hi ha diversos candidats que apareixen repetits sota més d’un partit. Connecticut té “vot fusionat”, un sistema que permet que algú es presente sota més d’unes sigles, agregant els seus suports durant el recompte. Això permet que tercers partits, com Working Families, puguen aparéixer en les paperetes fent explícit als candidats que ens agraden i els que no. Els requisits per a poder donar el nostre suport són bizantins i sovint exigixen tràmits idiotes (com arreplegar milers de firmes); Harris no apareix en la nostra línia per este motiu.
L’esmena constitucional té també el seu què. La constitució de Connecticut, malgrat ser relativament curta per als Estats Units, inclou una provisió que limita el vot per correu només sota una sèrie de motius justificats, cosa que provoca un sistema de sol·licitud prèvia complicat i simultàniament obert a abusos. L’esmena elimina esta limitació, obrint la possibilitat que l’estat adopte un sistema de vot per correu universal com Colorado, Utah, Oregon, Vermont o Califòrnia.
L’última columna és la més absurda de totes, no obstant això. East Haven, on visc, té “registradors de vots”, que són dos càrrecs electes (un de cada partit) que s’encarreguen de mantindre el cens electoral. La inscripció a este no és automàtica, sinó que exigix registrar-se prèviament; has de presentar documentació demostrant la teua identitat perquè t’incloguen en la llista i pugues votar en eleccions. Això de registrar-se és peculiar, i un dels motius pels quals la participació electoral als Estats Units és tan baixa. Que el cens electoral el porten càrrecs municipals electes és extraordinàriament potiner i motiu d’hilaritat ocasional en segons quins districtes electorals (Bridgeport i Hamden, per exemple).
Un model per a un estat
Tota esta explicació sobre els “vericuetos” d’una papereta electoral, vot anticipat, i qui gestiona les eleccions tenen una peculiaritat afegida: són únicament vàlids per a un estat, Connecticut. Perquè si hi ha alguna cosa que heu de tindre al cap en estes eleccions és que als Estats Units no hi ha eleccions nacionals. Tenim cinquanta sistemes estatals, cadascun actuant a la seua bola per complet.
Comencem per una cosa tan bàsica com la data de les eleccions. En teoria són el cinc de novembre; a la pràctica, cada estat comença a votar quan li dona la real gana. Vaig estar fa un parell de setmanes a Pennsilvània portant voluntaris per a Harris, i en l’estat portaven dies votant. A Connecticut hem començat ara. En alguns estats (Alabama, Nou Hampshire) no hi ha vot anticipat; en uns altres es pot anar a votar un mes i mig abans (Vermont, Virgínia). En els llocs més dements (Florida, per a variar), les dates varien segons el comtat i els seus filies.
De fet, qualsevol component del sistema electoral pot variar radicalment segons on visques. Les normes sobre què necessites per a registrar-te, si has de presentar un document oficial amb foto o no per a votar, els horaris dels col·legis electorals, qui decidix quants hi ha i on, el disseny de les paperetes, horaris, i normativa sobre el recompte. En alguns estats, el vot per correu no pot ser obert i tabulat fins al mateix dia de les eleccions (Pennsilvània), provocant retards absurds en el recompte. En uns altres, el recompte es va fent sobre la marxa (Florida), cosa que permet que el resultat siga públic quasi immediatament. Hi ha llocs on el recompte el porten els municipis, en uns altres els comtats, en uns altres l’estat; qui firma les actes o és present durant el recompte varia també. El mètode per a fer-lo és també del tot distint, amb cada jurisdicció comprant els tabuladors que els plau sense un estàndard nacional que els guie. I on es vota varia radicalment; en huit estats, tothom pot votar per correu i rep la seua papereta (enorme) de manera automàtica.
Per descomptat, en cada estat es voten coses completament distintes també. Tothom vota al president, senat i cambra de representants estatal, amb regles quasi homogènies entre estats. Fins i tot amb eixes, hi ha un parell de llocs (Nebraska i Maine) que assignen els seus compromissaris en el col·legi electoral per districte al congrés, no en bloc, i hi ha un grapat d’estats en el sud que trien senadors amb un sistema de dos voltes.
La resta? Cadascun al seu, per complet. Agafant una jurisdicció a l’atzar, a Miami, Florida, enguany votaran a part de president i congrés, a legisladors estatals, secretari del tribunal estatal, auditor, agutzil, taxador d’immobles (sí, el que fa el cadastre és un càrrec electe), recol·lector d’impostos, supervisor d’eleccions, un jutge del suprem, un jutge d’apel·lacions, jutges del comtat, comissionats del comtat, membres de la junta escolar, una cosa anomenada districte de desenrotllament de no sé on. Hi ha sis referèndums constitucionals i un referèndum consultiu. I a part han de votar en les municipals.
Si teniu ganes de mortificar-vos amb sistemes de govern impossibles, busqueu sample ballots a l’atzar en Google per a descobrir la infinita varietat de mètodes que tenen en este país per a torturar als seus votants, des de disseny gràfic espantós a haver de donar una adreça postal precisa perquè en cada barri estan votant a càrrecs i referèndums completament distints. Los Angeles té paperetes tan complicades que tenen una pàgina dedicada a generar el que has de votar a mida. Connecticut, de fet, és dels estats que menys coses vota, cosa que agraïsc profundament.
Una nit electoral “interessant”
A l’efecte de les eleccions presidencials, que supose que és el que us interessa, tot això vol dir que quan arribe el recompte la nit del cinc de novembre, us l’heu de prendre més com unes eleccions europees extravagants, no com uns comicis nacionals. Hi ha cinquanta sistemes electorals, cinquanta sistemes de recompte, i cinquanta batallons d’advocats en cada bàndol disposats a litigar-ho tot. Dins de tots i cadascun d’estos sistemes, existixen a més desenes de subdivisions estranyes, a vegades amb normes distintes, altres vegades no.
Si tenim unes eleccions ajustades, amb recomptes, retards, pífies i horrors variats, això es traduïx al fet que la normativa aplicable i els problemes a solucionar seran molt distints segons on succeïsquen. Un recompte a Michigan és completament distint que un a Florida, i quan i on pot o deu intervindre un tribunal federal és bastant impredictible. Donada l’afició del Suprem a canviar la seua interpretació sobre la Voting Rights Act i la seua constitucionalitat en temps recents, fins i tot què és recurrible és una incògnita. Hi ha molt poca gent en cada estat que coneix i entén la legislació electoral en profunditat; si hi ha un resultat disputat, els experts seran molt pocs, i el xamanisme legal abundant.”
* Gerrymandering: Els legisladors decidixen utilitzar les seues majories per a perpetuar-se en el poder redibuixant salvatgement els districtes uninominals, la qual cosa permet maximitzar la representació del seu partit.
