La política no es genera en el buit, sempre actuem en el marc d’una herència, d’unes condicions històriques que ens determinen. En el nostre cas, sens dubte, quaranta anys de negra nit franquista continuen pesant en la nostra memòria, així com el record de les lluites populars i de les dues experiències republicanes.
És interessant posar la mirada en el cas francès, bressol de la revolució republicana del 1789. Ser afrancesat en sòl ibèric sol ser un esport de risc, ja que Napoleó ens va intentar conquerir a començaments del segle XIX i el seu exèrcit fou derrotat. Una derrota sense pal·liatius. Ni tan sols Ridley Scott s’atreveix a mostrar-ho en pantalla a la seva última pel·lícula sobre Bonaparte.
Bé, la situació actual de la República francesa és d’absoluta crisi de legitimitat. El president liberal, Emmanuel Macron, no accepta els resultats de les darreres eleccions legislatives, on el Nou Front Popular (la unió de totes les esquerres) va quedar com a primera força. Ha aprovat per decret reformes impopulars com allargar l’edat de jubilació. Per si no fos prou, el deute públic i la prima de risc estan desbocats i el primer ministre (nomenat a dit) Bayrou vol aprovar un pla de retallades de 44.000 milions d’euros, així com eliminar dies festius. Tot per calmar els mercats financers.
I com en tota crisi de legitimitat, apareix l’autoritarisme. La policia francesa carrega contra les manifestacions amb una virulència cada cop més gran; recordem que les protestes de les armilles grogues es van saldar amb onze manifestants morts i que les morts de joves racialitzats als barris populars són freqüents. El tercer actor en disputa, l’extrema dreta de Marine Le Pen i Jordan Bardella, aprofita per situar-se prop del poder, criticant el govern, però donant suport a la policia repressora. Esperen aconseguir el control de la segona economia europea, enmig d’una onada reaccionària global.
Per tot això, i aprofitant la nostra situació geogràfica, un grup de militants de Barcelona ens vam desplaçar més enllà dels Pirineus per conèixer de primera mà els debats polítics i socials de l’estat veí. A la vora del Roine, el partit La França Insubmisa organitzava la seva escola d’estiu, que alternava formacions teòriques, debats polítics i autèntics mítings de Jean-Luc Mélenchon, Manuel Bompard o Mathilde Panot. Als assistents els va sorprendre el nostre viatge des de Barcelona; no hi havia gaires estrangers a l’esdeveniment. Òbviament, van agrair la nostra visita.
La tradició republicana francesa és un revulsiu en moments de crisi. La presa de la Bastilla, la fi de la monarquia o el cant de La Marsellesa s’uneixen al record de la Comuna de París de 1871, la Resistència contra la invasió nazi o el Maig del 68. La barricada és sempre la solució. Per això, el partit de Mélenchon es prepara per a les eleccions municipals de març proposant constituir assemblees ciutadanes participatives i, alhora, tombar el govern macronista amb una vaga general el 10 de setembre. No és casualitat que, al petit poble on ens allotjàvem, hi hagués un “arbre de la llibertat”, plantat al costat de l’Església i de l’Ajuntament. Un símbol de permanència republicana.
Davant del perill de l’extrema dreta, els insubmisos i, en general, l’esquerra gal·la no tenen dubtes: cap concessió teòrica. Defineixen França de manera no identitària, de manera que el nou poble no exclou els migrants i els considera ciutadans de ple dret. Si els lepenistes parlen de “gran substitució”, ells defensen sense embuts el mestissatge i la criollització de França. Al mateix temps, a l’esdeveniment hi va tenir una importància especial la defensa del poble palestí i la denúncia del genocidi. A França, la qüestió palestina és molt més polaritzadora; el sionisme exerceix una gran propaganda a través dels mitjans de comunicació. Fins i tot tenen disponible un canal israelià en francès a la televisió!
Tot i que ens trobem davant d’un avenç cultural mundial de l’extrema dreta i que la seva influència a les xarxes socials és enorme, l’esquerra francesa ens mostra que és possible plantejar a Europa una alternativa. La recepta: militància de base als barris populars, unitat de l’esquerra, audàcia política i no rebaixar mai els nostres principis ètics. Naturalment, el nostre context social és diferent. Per posar un exemple evident, aquí la lluita per l’habitatge té un paper més central. A nivell cultural, continua existint el franquisme sociològic. No hi ha miracles, hem de continuar rememorant la nostra pròpia història republicana i popular, alhora que acceptem el nou poble en la nostra lluita per l’emancipació.
Els nostres avantpassats romans anomenaven transmontanus el vent fred del nord, el vent que travessa les muntanyes. A la nostra península reescalfada, potser la tramuntana ens pot refrescar les idees.
