Soc un aficionat acèrrim dels encierros dels Sanfermines de Pamplona. Més ben dit, soc dels quals no van a Pamplona, ni s’aixequen a les vuit. Poso el televisor a les dotze del migdia, suposem, i veig la retransmissió dels Sanfermines en diferit com diria Cospedal. Per cert, vaig anar a Confluències en Torrellas on celebrem el Consell Editorial d’aquesta revista, i en tornar vaig agafar un tren a Tudela. El tren anava abarrotat de Sanfermineros amb el seu abillament amb una pinta com si haguessin tornat d’una guerra. Demacrats, dormisquejant en posicions totalment anòmales, en fi, poques ganes que tenia d’anar-hi…
Cal reconèixer que la retransmissió de TVE és impressionant. Un dels elements dels Sanfermines és que s’encomanen a Sant Fermí amb un ritual: “A Sant Fermín demanem, per ser el nostre patró, ens guiï en el tancament, donant-nos la seva benedicció”. Després es recita en basc “ Entzun arren Sant Fermín, zu zaitugu patroi, zuzendu gure oinarrak, entzierru hontan otoi”. I s’acaba amb “Viva Sant Fermín” i “ Gora Sant Fermín”.
Però qui era Sant Fermí? Per a documentar-me busco el llibre “La llegenda daurada” de Santiago de la Voràgine Vol II, o Jacopo dona Varazze o della Varagine (1230-1298). Un llibre de sants que té qualsevol ateu que es preï. En ell s’explica que Fermí natural de Pamplona i fill del governador va ser a Tolosa on vivia el bisbe Honorato. Ja bisbe, Fermí va tornar a Pamplona. Però l’home es va anar a les Gàl·lia per a predicar als infidels. Pobre Astérix quina culpa tenia de ser normal. Fermí defensava la doctrina amb gran afany. Per això va ser detingut i empresonat. La multitud el va alliberar. Ja a Amiens uns Marchenas i Peinados el van acusar de multitud de delictes inventats. El van tornar a tancar i van manar secretament degollar-ho. Podríem dir que era un corredor dels Sanfermines avant la lettre: buscava fervorosament morir ensangonat.
Memòria del Futur ha anat un pas més enllà de les cròniques habituals, hem buscat declaracions del protagonista, el propi Sant Fermí. Ens ha dit: “estic fins als nassos (eufemisme) que s’encomanin a la meva protecció i tot seguit es posin davant de sis toros braus. Però a quina ànima de càntir se li ocorre semblant despropòsit! Durant vuit dies haig de treballar a preu fet”. Sant Fermí continua desbocat: “sabeu quant costa desviar una banya de toro que passa fregant un corredor? Si fos un o dos, val. El problema és que hi ha centenars actuant a l’uníson i és gairebé impossible salvar-los a tots. Perquè mai un mitjà de comunicació m’ha preguntat la meva opinió, però jo aprofito ara per a dir que em sembla una burrada absoluta”.
Bé, una vegada escoltada la veu autoritzada de Sant Fermí els diré que si he de triar bàndol, ho tinc claríssim, quan veig el encierro jo vaig amb el toro a mort. Ja sé que la vida és risc, però quina manera més ximple de jugar-se la vida. El que més m’impressiona és el comunicat de guerra que al cap de pocs minuts dona l’organització. Tants traumatismes, tantes banyades, en quins llocs, etc. Però encara m’impressiona més el comunicat de l’Hospital Universitari de Pamplona al cap de mitja hora, que és per dir-ho així, una mica més científic i detallat. Penso en les metgesses, infermeres i personal sanitari en general i molt especialment en les cirurgianes que des de les vuit del matí esperen que vinguin els corredors accidentats. Crec que les cirurgianes han de tenir poca pressió ja que si els pacients la dinyen és perquè s’ho han buscat, no passa res: ja sabien al que venien. La vida i la mort ve d’un centímetre escàs de la banya del toro. M’ha quedat una frase lapidària, que val per a tot. Amb aquest article ja hem rendit el tribut anual a la incansable obstinació dels amics humanistes de la*Federació Darwinista Valenciana de Bous al Carrer.
Tinc una curiositat i crec que el CIS hauria de fer una enquesta per a esbrinar-lo. La gent que ho veu, amb qui va, amb el corredor boig o amb el toro? José Félix Tezanos, ja trigues
