Deferència de la revista fraternal Sin permiso
-Sobre el llibre de Gerardo Pisarello-
El 150è aniversari de la proclamació de la I República (1873) va animar la publicació de diversos llibres i ressenyes periodístiques que van reactualitzar la primera experiència republicana a Espanya. Una història força desconeguda, fins i tot entre les esquerres, que sovint s’ha presentat com un fracàs per ella mateixa per amagar que la I República va acabar per un cop d’Estat militar. Amb motiu de l’aniversari, Gerardo Pisarello, diputat de Sumar- Els Comuns al Congrés, va publicar La república inesperada (Txalaparta. 2023) i seguint aquesta estela ha publicat ara una aproximació biogràfica sobre Francisco Pi i Margall amb el títol d’ Una utopia republicana . (L’ovella vermella. 2024)
A la tradició republicana Pi i Margall (1824-1901) és un dels seus representants més significats. Nascut i format a Barcelona, va viure a Madrid durant la major part de la vida madura i va recórrer gairebé tot Espanya en la seva activitat política i propagandística. Va ser president de la I República, regidor a l’Ajuntament de Madrid i diputat en diferents legislatures. Va ser fundador del Partit Republicà Federal en què sempre va representar la seva ala esquerra, la més conseqüent en la lluita contra la monarquia, en la defensa d’una Espanya federal i donar al republicanisme un fort contingut social. Amb una formació autodidàctica va estar influït per les teories del revolucionari francès Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) i encara que no hi ha constància que llegís els fundadors del marxisme, Engels va considerar que “Pi era, de tots els republicans oficials, l’únic socialista, l’únic que comprenia la necessitat que la República es recolzés en els obrers”.
L’ autor ens ofereix un recorregut per la vida de Pi i Margall, la seva acció política, la seva evolució i el seu pensament. Només esmentant els seus principals llibres s’aprecia la importància de les preocupacions polítiques a què va respondre La reacción y la revolución. fil expositiu es pot resumir en aquestes paraules escrites en la seva introducció: “Prenc la ploma per demostrar que la revolució és la pau, la reacció la guerra […] La nostra revolució no és purament política; és Les nacionalitats , la primera aproximació a l’estudi de la configuració plurinacional de l’Estat espanyol, o La lucha de nuestros días, una sèrie de diàlegs a l’estil platònic en què aborda diferents problemes de l’època , monarquia, religió, federalisme o la millora de les condicions de vida de les classes treballadores. A més, caldria afegir la seva immensa tasca propagandista en diaris i conferències que ho situen com un revolucionari precursor, no només en la lluita contra la monarquia sinó també en la defensa de la Comuna de París del 1871, la seva aposta clara per la independència de les colònies, en una època en què era pràcticament un tabú fins i tot entre altres sectors republicans o denunciant l’opressió de la dona.
L’escriptora albanesa Lea Ypi relata a la seva novel·la Lliure: el desafío de crecer en el fin de la historia que la seva àvia repetia sovint: “Quan ens resulta difícil veure amb claredat el futur cal pensar què podem aprendre del passat”. Molt d’això hi ha al llibre de Pisarello. A través de les pàgines es té la sensació sinó la certesa que presentant l’obra de Pi i Margall l’autor està pensant en problemes de completa actualitat.
En primer lloc, com que la intransigent lluita contra la monarquia va ser el fil conductor de tota la vida política de Pi i Margall, també contra els suposats republicans de l’època que no els va costar gaire acceptar i adaptar-se a la Primera Restauració borbònica (1874-1923) ). No cal reflexionar gaire per comparar-ho amb moltes de les actuals esquerres, les que van abandonar la lluita per la república durant la Transició i que segueixen sense tenir-la al seu horitzó. Fins i tot quan es diuen republicanes només se’n recorden els dies de commemoració i segueixen aparcant que aquest objectiu formi part dels seus projectes polítics.
Després del final de la I República es va obrir un llarg període de domini de les forces monàrquiques, cosa que exigia la necessitat de trobar els mitjans i aliances possibles per seguir la lluita per la república. Pisarello escriu: “estava convençut (Pi i Margall) que federalistes i nacionalistes podien ser aliats, almenys temporalment, en la batalla davant del règim monàrquic, centralista i excloent de la Restauració” No troba el lector que una aliança d’aquest tipus seria avui molt útil per enfrontar-se a les dretes ia l’actual règim monàrquic?
El federalisme de Pi i Margall estava basat en un acord de lliure adhesió entre les parts, en realitat només es pot entendre un federalisme democràtic. “Una república unitària no era una veritable república. , escriu Pisarello fent-se ressò de la posició de Pi i Margall. Però el federalisme ben entès significa també reconèixer el dret d’autodeterminació, per tant, el dret de separació si el poble així ho decideix. Resulta ridícul que algú que es pretengui federalista mentre es defensa una monarquia “unitaria” borbónica o que qui parla de federalisme i s’oposa al procés d’emancipació català. No podria ser més actual Pi i Margall quan evoca que “La creació d’una federació de pobles i persones iguals, lliures, fraterns, exigia la destrucció de formes de poder polític, econòmic, eclesiàstic, militar, fortament arrelades i disposades a tot per mantenir els seus privilegis”.
Les setmanes en què va ser president de la I República, Pi i Margall va intentar impulsar tota una sèrie de mesures expressió del canvi republicà: separació de l’Església i l’Estat, ensenyament laic i gratuït, abolir l’esclavatge, reforma agrària, limitació del treball infantil, ampliació del dret d’associació obrera i reducció de la jornada de treball. Ni va poder ni el van deixar. Anys després ell mateix es justificaria per no haver sabut aprofitar el moment revolucionari ni haver aconseguit una col·laboració amb el cantonalisme (l’aixecament popular a moltes ciutats de l’arc mediterrani) Per això Pisarello pot escriure que per a Pi i Margall “La lluita per la federació plurinacional i la defensa d‟un programa socialista s‟implicaven mútuament”. És que no hauria de ser aquest el debat per a la recomposició de les esquerres i la base per a una alternativa social i política?
Com que les idees no viuen sense organització, les reflexions de Pi i Margall conflueixen amb les de Pisarello quan es llegeix: “El republicanisme federal necessitava, per ser exitós, una organització pròpia d’àmbit estatal. Aquesta organització havia de tenir una estructura descentralitzada però d’abast estatal. […] un projecte republicà federal només podia obrir-se camí si era un projecte socialista, capaç d’atorgar un paper prioritari a les classes populars i treballadores”.
Mirar el passat per pensar sobre el futur és el valor d’aquesta biografia. Al final del llibre, l’autor presenta una interessant perspectiva sobre la influència de Pi i Maragall en el moviment obrer i d’esquerres, des de l’anarquisme fins al POUM, que valdria la pena recuperar. Com a mínim per gravar a la consciència i l’acció paraules seves com aquestes: “És principalment el sentiment de la meva pròpia dignitat el que em fa odiosa la monarquia”.
