Per Deferència de Nueva Tribuna i Laicismo.org
Tractarem un cas estrany que es refereix a la privilegiada consideració econòmica, educativa, mediàtica… que a Espanya i molts altres països gaudeixen els creients religiosos –especialment cristians, musulmans i jueus–, així com les seves creences i les seves doctrines morals, enfront del conjunt de la ciutadania i els seus coneixements i valors comuns, basats idealment en la racionalitat científica i els drets humans.
- Les afirmacions sobre com és i funciona el món
- Les doctrines de caràcter moral (valoratiu i normatiu)
- La respectabilitat de les creences, doctrines i models religiosos
- Diferents susceptibilitats
- Paradoxes o incongruències
- Cap a les solucions
No satisfets amb aquests privilegis, alguns d’aquells creients posen denúncies o reaccionen violentament perquè senten «ofesos» els seus «sentiments» per un lleva’m allà aquestes palles (si em permeten que ho digui així).
Perquè es comprengui millor la meva argumentació, repassem dos aspectes del que aquests creients defensen i volen veure lliure d’«ofenses».
Les afirmacions sobre com és i funciona el món
Val la pena contrastar, mitjançant alguns exemples, les creences fàctiques de les religions, de tipus dogmàtic (basades en l’autoritat incontestable de llibres o éssers sagrats), sostingudes institucionalment i/o majoritàriament –si no m’equivoco– per les citades tres religions abrahàmiques, amb el que sabem amb alt grau de versemblança gràcies a la ciència; per a després confrontar el que succeeix quan algú rebat (o riu de) alguna creença religiosa o algú rebat (o riu de) algun coneixement científic.
• Religions: Déu/Jahvè/Al·là ho va crear tot, especialment a l’espècie humana, per a major glòria Seva, i cuida la seva creació intervenint miraculosament de tant en tant en el món des d’un més enllà immaterial. És el que es coneix com a «creacionisme», del qual existeixen variants, sobretot segons s’acosten o allunyen de la literalitat dels llibres «sagrats», especialment del Pentateuc (o Torà), que tenen en comú. Les tres religions continuen creient en Adam i Eva (vegeu, per exemple, el Catecisme vigent de l’Església catòlica).
• Ciència: amb el mètode científic (que exigeix proves, afirmacions susceptibles de ser falsades…) busquen l’explicació de tots els fenòmens naturals per causes naturals; per tant, sense intervencions sobrenaturals des de cap més enllà (es rebutgen els miracles, i no hi ha proves serioses de cap). L’origen de totes les espècies, incloent-hi la humana, l’explica l’evolucionisme neodarwinista, que no admet una finalitat en l’evolució. Es rebutja, per tant, el creacionisme. La història d’Adam i Eva no és més que un mite.
• Religions: Tenim una ànima que explica la consciència i que sobreviu a la mort corporal.
• Ciència: la consciència humana s’explica pel funcionament del cervell; en morir una persona cessa la seva activitat cerebral i mental, i per tant la consciència.
Les doctrines de caràcter moral (valoratiu i normatiu)
En aquest cas, les respostes no vindran des de la ciència (perquè aquesta no entra en el terreny de la moral), sinó des dels drets humans. Sens dubte hi ha valors positius en les religions, però aquí ens centrarem en els que semblen més aviat «contravalors».
• Religions: Cal estimar i adorar a Déu/Jahvè/Al·là. I a Jesús, i/o a la Verge, i/o a Mahoma… Aquests déus o personatges (entre altres) són models a seguir. Si no es fa així i no se segueixen els seus sagrats mandats, hi haurà càstigs en aquesta vida i/o després de la mort.
• Des dels drets humans: El Déu/Jahvè/Al·là essencialment comú de les tres religions abrahàmiques és un pèssim exemple. En «el llibre» sagrat comú (el Pentateuc, o Torà) veiem que aquest ésser de ficció era, segons resumeix Richard Dawkins, «mesquí, injust i implacable […] un ésser venjatiu, assedegat de sang i netejador ètnic; un misogin, homòfob, racista, infanticida, genocida…». En nom d’aquest Déu comú i els seus mandats s’han dut a terme (i es continuen realitzant) les majors atrocitats.
• Religions: Rebutgem el laïcisme (especialment en educació i economia), la llibertat de les dones per a avortar, prendre anticonceptius…, la de tots per a realitzar l’eutanàsia; neguem el dret dels homosexuals a mantenir relacions sexuals, a casar-se i a adoptar nens. La «salvació» de cada persona, en cada confessió exigeix fidelitat als seus propis dictats.
• Des dels drets humans: Les negacions de llibertats i drets s’oposen a drets humans fonamentals, especialment el de llibertat de consciència. Això de la «salvació» exclusiva ha donat peu a xenofòbia, integrisme i violència, i ha promogut comunitarismes repressors de la llibertat de consciència.
La respectabilitat de les creences, doctrines i models religiosos
Des de les religions s’exigeix no sols als seus creients, sinó a tota la societat, un «respecte» especial als seus «dogmes, creences, ritus o cerimònies» (per abreujar, a les seves «coses»). I la societat i l’Estat solen acceptar-lo; per exemple, l’article 525 del Codi Penal espanyol considera un delicte l’«escarni» de les coses religioses quan es fa «per a ofendre els sentiments dels membres d’una confessió religiosa». En altres paraules, fa delicte de la blasfèmia. I els articles 522 a 524 també concedeixen una consideració privilegiada als actes i sentiments religiosos.
Mereixen aquest tracte preferent les coses religioses? Els representants a Espanya de les religions citades tenen clar que sí: quan el Govern ha parlat d’eliminar l’art. 525 (rar gest, donada la seva complicitat confessional en tants temes delicats), els ha faltat temps per a sortir a la palestra a protestar.
A vegades observem que la crítica a les creences religioses fàctiques (presumiblement falses) o el rebuig de les doctrines morals religioses (anti-drets) es percep melindrosament com un atac o ofensa intolerable, i dona lloc fins i tot a reaccions violentes. Més encara si la crítica o el rebuig s’expressen amb humor, sobretot si és com a burla («escarni»). Ja sabem que històricament, fins i tot entre els creients, unes diferències que des de fora semblen nímies han ocasionat grans vessaments de sang.
S’hauria de poder resoldre la pregunta anterior deixant clar que qualsevol idea, afirmació, costum… ha de poder sotmetre’s a escrutini racional i a llibertat de crítica, amb els límits que marqui la llei, que han de ser iguals per a tots, de manera que les coses de caràcter religiós no han de ser una excepció privilegiada (ni menyscabada). Però convé aprofundir alguna cosa més.
Diferents susceptibilitats
Les pretensions religioses criden molt l’atenció, perquè el que a vegades es defensa tan exaltada i fins i tot violentament hem vist que consisteix, d’una banda, en models i doctrines morals bastant millorables, per ser suaus. Més encara quan sobre la base d’ells es realitzen accions com les teràpies de reconversió d’homosexuals, l’assetjament a clíniques avortistes, l’encobriment de pederastes, l’apropiació de patrimoni públic, etc.
I, d’altra banda, s’exigeix respecte d’afirmacions sense proves, o fins i tot contra l’evidència. Em sembla que una creença de la qual s’exigeix respecte fins al punt que es nega la possibilitat de sotmetre-la al judici de la raó, no llueix molt respectable. I, clar, com va dir algú, «si no voleu que riguem de les vostres creences, no tingueu creences tan gracioses». Pensi’s, per exemple, en com evitar els acudits sobre la Verge, el colom (o millor colomí?) i Sant Josep. Resulta que, per a molts, és irrisori que se sostinguin molt seriosament meres “beateries ofertes sota aval d’algun Salvador”, o, dit breument, “x.i.m.p.l.e.r.i.e.s”.
Però quan alguns creients proclamen que ha d’imperar, per sobre de tot, la qual cosa consideren La Llei de Déu, aquest ser omnipresent, a la més mínima s’enfronten a qui sigui per “pretendre ofendre la llei davant Déu a gratcient”, o, dit breument, se sulfuren per “p.o.l…”; bo, tampoc fa falta abreujar tant.
Per contra, si algú nega o riu d’afirmacions contrastades científicament, és raríssim que una física, un biòleg, o una geòloga se sentin «ofesos», i més rar encara que tinguin reaccions violentes. De fet, no en conec casos. Serà perquè el mètode científic es recolza precisament en la crítica mútua i l’autocorrecció amb arguments i proves, i en el rebuig del fal·laç «argument d’autoritat». Algú agredeix des de la ciència als qui es burlen del darwinisme o pretenen saltar-se les lleis de la física? No sé de ningú que hagi destrossat ampolles d’anís del Mico, ofès per caricaturitzar com a tal a l’excels Darwin. Si algú es mofés de Newton, Galileu, Bohr, Einstein… (persones així mateix reals i admirables), o de la rodonesa (aproximada) de la Terra, la resposta racional seria la indiferència o la pacient pedagogia, i la crueltat més grossa en la resposta no aniria més enllà de la commiseració, o de nou l’humor.
D’altra banda, advertim el freqüent que és que es faci escarni de filòsofs, literates, actrius, esportistes… i sobretot de polítics. I no oblidem les burles sobre pobles sencers i els seus suposats defectes (ronyosos, mandrosos, masclistes, ximples…). Tot això se suporta, a pesar que als qui sol vexar-se no són “ens” imaginaris, sinó persones reals i vives, que veuran els seus sentiments «ofesos» sense que els protegeixin amenaces o legislacions especials, sinó els límits que imposi la llei, iguals per a tots –excepte per als creients religiosos–.
Paradoxes o incongruències
Quan alguns creients (afortunadament no tots, ni de bon tros), o les grans confessions religioses, rebutgen drets de dones i LGTBI, o arremeten contra ateus i altres infidels, els afectats, o no atacats directament, però defensors dels drets humans, solen reaccionar enèrgicament, però sense recórrer a la violència. Però, ai com a aquests (les víctimes) se’ls ocorri fer algun acte o burla contra els qui atropellen els seus drets (els victimaris), perquè llavors seran vituperats en molts mitjans, i a vegades demandats basant-se –en el cas d’Espanya– en els citats articles, hereus del nacionalcatolicisme franquista, del Codi Penal. I, a vegades, tal vegada enfervorits pel suport mediàtic/llepacirístic i jurídic, els fonamentalistes exerciran violència física. Tals indesitjables pretenen que això serveixi d’avís a navegants, un avís o intimidació que en les religions principals s’ha emportat fins a cruels extrems, i repetidament, al llarg de la història (la religió sempre ha estat molt amiga de la por); com avui passa a vegades amb els islamistes més fanàtics. I, en un altre context, però d’un mode especialment escruixidor, amb el judaisme sionista que sustenta el genocidi dels palestins.
A Espanya, tenim l’estrany cas que les religions institucionalitzades pretenen, i els successius governs de dretes o esquerres els concedeixen, que les seves posicions dogmàtiques recolzades en la irracionalitat, sovint pseudo o anticientífiques, i a vegades amb poc respecte als drets humans, mereixin un especial «respecte» enfront de les proposicions avalades per la ciència i a la defensa dels drets humans (cridem-les globalment valors o proposicions democràtiques). És assumible que en una democràcia tinguin especial protecció i prerrogatives moviments contraris als postulats i valors democràtics?
En ser un «estrany cas», m’ha recordat el del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson. S’imaginen que la societat donés via lliure al segon en detriment del primer? (Entenguin-se amb bon humor els paral·lelismes d’aquest cas amb l’aquí tractat).
Cap a les solucions
En el terreny personal, podem preguntar-nos a què es deu que un fonamentalista s’obstini a referir les afirmacions i posicions d’una persona racional fins a extrems violents, mentre que la racional es pren pacíficament les del fonamentalista. Potser ocorre que, si una afirmació que consideres clau per a donar-li sentit a la teva vida és tan insegura que no la pots defensar racionalment, l’has de salvaguardar com sigui. Que com més indefensable és la teva posició –com més impotència racional sents–, amb més intransigència l’has de protegir. En canvi, si tens conviccions fermes però racionals, o subjectes a dubtes raonables, no et preocupa, o almenys no t’ofèn, que riguin d’elles. Potser és aquesta una de les connexions entre intel·ligència, obertura mental i humor.
En aquest àmbit personal, crec que el que faria falta seria no la reverència religiosa cap a les afirmacions racionals, sinó la irreverència racional cap a tota mena d’asseveracions, respectant sempre, per descomptat, els drets humans, entre els quals està el dels creients o incrèduls per a creure o deixar de creure el que lliurement els plagui. Per a arribar a això és essencial una educació emancipadora, lliure de tot adoctrinament. Per això cal rebutjar amb especial tenacitat qualsevol prerrogativa per a adoctrinar dogmàticament a la infància, en defensa del dret dels nens i nenes a desenvolupar la seva llibertat de consciència. És molt més probable que, no havent estat adoctrinats, arribin a ser adults defensors dels drets humans, amb pensament crític i autonomia moral.
Des del punt de vista polític i jurídic, és inadmissible a Espanya (i en altres països) el contrasentit que les posicions religioses estiguin especialment protegides enfront de les racionals i democràtiques; que les associacions de creients religiosos –és a dir, les Esglésies, i sobretot la catòlica– tinguin tota mena de desorbitats privilegis (econòmics, educatius, simbòlics…), hereus del franquisme i emparats pels lleonins Acords de 1979 amb la Santa Seu (Estat teocràtic, ultra masclista…), per la Llei de llibertat religiosa de 1980, pels Acords de 1992 amb altres confessions… i fins pels articles 522-525 del Codi Penal. És obvi, doncs, que la solució no és substituir el confessionalisme nacionalcatòlic per un multiconfessionalisme en el qual s’estenen els privilegis de l’Església a altres religions, com fa el Govern «progressista» actual. De fet, això empitjora greument la situació.
Si volem una societat més justa i democràtica, en comptes de seguir aquest camí tan desafortunat, per què no aprofitem la commemoració dels 50 anys de la mort de Franco per a dur a terme el que és imprescindible i inajornable: acabar amb aquells Acords del 79 i del 92, amb aquella Llei del 80, amb aquests articles del Codi Penal… i amb tot el que sustenta uns privilegis religiosos netament antidemocràtics? En definitiva, el necessari per a posar fi a l’Estat confessional que patim i establir un Estat laic. I, més enllà de textos legals, fa falta que en la política i en la societat s’estengui la consciència que perquè hi hagi una democràcia real s’exigeix la igualtat de drets amb independència de les creences i conviccions personals, és a dir, el laïcisme.
