L’autobús 47 i la consciència de classe

4/10/2024

Foto: Març 1974. Arxiu Diari de Sabadell / Pere Farran.

Havia llegit moltes crítiques a la pel·lícula i al seu director Marcel Barrena. La pel·lícula m’ha agradat molt, és sensacional i no hi tinc cap retret. Aneu-la a veure, us emocionarà molt a tots. Cal recordar abans de res, que la situació d’aquests barris durant el franquisme és la descrita en la pel·lícula: famílies fent barraques a la nit de tal forma que al matí tinguessin sostre. Si no tenien sostre les autoritats, quan sortia el sol, les tiraven a baix. Era una norma absolutament demencial. El franquisme a més de ser un règim indecent i immoral va ser totalment ineficient, a més era venjatiu fins a l’infinit. La gent no tenia habitatge i havien de construir barraques, però venia la policia i les tirava a terra, una vegada i una altra. Miserables. Fins i tot l’alcalde franquista de Sabadell, la meva ciutat, José Maria Marcet deia: ““El núcleo urbano estaba ya rodeado de un cinturón de míseras y anárquicas construcciones, un temible cinturón de barracas y cuevas con aire de campamento medieval”. Sí heu llegit bé: coves.

Exemples de barris com Torre Baró, només a Sabadell hi havia dos: Can Puiggener i Torre Romeu. No hi havia carrers asfaltats i els autobusos eren tan vells que no podien pujar. Quan va arribar la democràcia en dos o tres anys l’ajuntament liderat pel comunista del PSUC Antoni Farrés, va asfaltar els carrers i van posar en marxa una cooperativa de transport impulsada per CCOO, la TUS, que realitza el servei avui dia per a satisfacció de la ciutat.

Foto: Torrent del Capellà, dècada de 1960. Autor: Desconegut / AHS.

A Espanya coses tan senzilles com els passos zebra, els semàfors, les marquesines o els autobusos es van aconseguir gràcies a la lluita organitzada dels veïns republicans i d’esquerres. De fet, coses també tan bàsiques com l’aigua corrent, les cloaques, la llum, les escoles i els centres de salut es van aconseguir després de moltes lluites i molts sacrificis.

Foto: Cua en la parada d’un autobús. Campanya divulgadora de les normes de circulació, Sabadell, 1957. Autor: Secundino / AHS.

Crec que el més important de la pel·lícula és la reivindicació, des de l’emoció, de la consciència de classe. En els temps actuals tothom fuig de l’etiqueta de classe treballadora (tothom es considera contra tota lògica classe mitjana). Aquesta pel·lícula ens explica d’on venim. Sí, venim d’una realitat brutal, d’un país de merda, d’un país assassinat pel feixisme. Sí, assassinat pels feixistes, tal qual com al pare del nostre protagonista Manuel Vital. Es critica al director que no expliqui que Vital era militant comunista del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Es critica que no expliqui que darrere de totes les lluites hi havia el PSUC i CCOO (I altres organitzacions antifeixistes). Vaig ser militant del PSUC en la clandestinitat i al meu mode de veure les crítiques són un error. Estem parlant d’una pel·lícula. No se li pot atribuir a Barrena els errors de l’esquerra dels últims 40 anys. Quants homenatges ha fet el PCE, PSUC, IU, ICV als milers i milers de Manuel Vital que hi ha hagut a Espanya? Zero. Què s’ha explicat en els instituts espanyols en aquests quaranta anys que avui una pel·lícula com “El 47” cregui tanta sorpresa? Molt poc. L’impacte i la sorpresa de moltes persones es deu al fet que hi ha massa gent no ha volgut explicar d’on venim. Juan Carlos Rodríguez Ibarra, per exemple, no va fer res quan governava per a explicar els qui eren els falangistes que van afusellar al pare de Manuel Vital que era Valencia de Alcántara (Càceres). Ara diu que respecta als extremenys que es van anar amb “una mà davant i una altra darrere”. Vaja, faltaria menys. No, Rodríguez Ibarra, molts es van anar perquè havien assassinat a les seves famílies i els que van anar a Catalunya van trobar un partit nacional català, el PSUC, en el qual van militar. Al final, de tant invisibilitzar als falangistes extremenys s’assembla a ells.

La pel·lícula ha causat un gran impacte, potser lluny de criticar la pel·lícula el que cal fer és explicar el que és la memòria militant republicana i d’esquerres socialista o comunista i explicar als joves dels instituts i de les universitats que tot el que tenim de bo en la nostra societat es deu a la lluita continuada, organitzada i persistent. Cal aprofitar que els Manuel Vital que queden vius ho puguin explicar als joves. Alguna cosa no hem fet bé. Hi ha temps per a arreglar-ho. Gràcies Marcel Barrena.

Foto: Antonio Farrés, alcalde de Sabadell del PSUC, pagant un bitllet, 2 de febrer de 1982. Arxiu Diari de Sabadell.

Organitzem la solidaritat. Col·labora per ajudar a les persones afectades per la DANA

L’HORTA SUD NECESSITA AJUDA. La Fundació Horta Sud ha llançat una iniciativa crucial per a donar...

Votar mai ha sigut tan fàcil. Notes de societat 5

Aprofitant que no estem immersos en cap procés electoral que jo recorde, i podem reflexionar amb...

Sitges 2024: The Substance

Aquest any Martí Palau ha estat acreditat oficialment al Festival de Sitges com a crític de...

Arriazu: la vaca voladora que confirma a Darwin

El meu avi matern, alcalde a l'abril del trenta nou d'un llogaret en la serra de Gúdar, era un...
Aquesta web utilitza galetes pel seu correcte funcionament. En fer clic en el botó Acceptar, estàs donant el teu consentiment per usar les esmentades galetes i acceptes la nostra política de galetes i el processament de les teves dades per aquests propòsits.    Configurar i més informació
Privacidad