La brutal agressió a un home gran a Torre Pacheco (Múrcia) a mans de diversos joves ha desencadenat quelcom molt més profund i inquietant que un simple esclat de violència: ha actuat com a catalitzador d’una onada de racisme que fa anys que es cou als marges de la convivència social.
La víctima, un home de 68 anys, va ser atacada sense avís previ ni provocació. Segons les primeres investigacions, la motivació era enregistrar l’agressió com a part d’una moda viral. L’acte en si ja és atroç, però la seva gravetat es multiplica quan observem la reacció col·lectiva que se n’ha seguit. En lloc de centrar-se en la responsabilitat individual de l’agressor, a Torre Pacheco ha emergit una mena de càstig col·lectiu: batudes no oficials als carrers, persecucions, amenaces, insults i agressions a ciutadans d’origen marroquí. Una versió de la “Purga” sense guió, on l’odi es legitima i la violència racial es viu com una justícia improvisada.
Durant dies, els barris amb major presència de població immigrant (especialment magribina) han estat escenari d’aldarulls protagonitzats per grups ultres, convocats a través de les xarxes socials amb una retòrica obertament xenòfoba.
Quan els carrers s’omplen de crits que exclouen i amenacen, no fan més que confirmar allò que ja sabem: que la por és com la gasolina. I a Torre Pacheco, el dolor d’uns ha estat l’espurna que altres esperaven per encendre el seu odi.
Les xifres parlen de diversos detinguts per desordres públics, nombrosos ferits i desenes de famílies que han optat per no sortir de casa. Alguns comerços han tancat per por a represàlies. La comunitat marroquina, que representa aproximadament un terç de la població de Torre Pacheco, se sent assetjada, assenyalada i desemparada. No és un sentiment nou, però sí més agut que mai.
Davant la gravetat dels fets, les respostes institucionals han oscil·lat entre la condemna rotunda per part del Govern central i l’ambigüitat o fins i tot la complicitat silenciosa d’alguns sectors polítics. La ministra d’Inclusió i Migracions ha insistit que “Espanya no és un país de caceres d’immigrants”. Tanmateix, no tots els actors polítics han estat a l’altura. Algunes veus han preferit vincular el crim amb la immigració en abstracte, reforçant els estereotips més perillosos, sense parar esment a les conseqüències dels seus discursos.
Diverses organitzacions socials i de drets humans han denunciat que aquests esclats de violència no sorgeixen del no-res. Són fruit d’una lenta i persistent normalització de l’odi: notícies falses, discursos populistes centrats en la criminalització de la persona estrangera, i una narrativa mediàtica que sovint prioritza el sensacionalisme per damunt de la realitat. El que avui veiem a Torre Pacheco és el símptoma visible d’una patologia més profunda: l’erosió del teixit cívic davant l’avenç —o enquistament— del racisme estructural.
No és només un fracàs de l’Estat a l’hora de garantir la seguretat de tota la ciutadania per igual, sinó una crisi ètica. Com pot una societat democràtica tolerar que es persegueixi persones pel seu origen? Com s’explica que infants no vagin a escola per por de ser agredits? Quina legitimitat té un país que permet que els seus carrers es converteixin en escenaris de linxaments organitzats?
En contextos com aquest, és fonamental no confondre la demanda legítima de justícia amb la venjança col·lectiva. L’agressor de l’home gran ha de ser jutjat amb totes les garanties de l’Estat de dret, sense dreceres ni excuses. Però convertir aquest crim en una llicència per perseguir milers de persones innocents pel simple fet de compartir origen, religió o color de pell és una traïció als principis bàsics de qualsevol convivència democràtica.
No és la primera vegada que passa. A Espanya ja es va viure un episodi similar a El Ejido l’any 2000, quan un assassinat va derivar en un pogrom contra immigrants. La història es repeteix, encara que canviïn les cares i els eslògans. Però l’arrel és la mateixa: la necessitat de certs sectors de trobar una excusa per canalitzar la seva frustració i la seva por.
Torre Pacheco es converteix avui en un mirall d’un país que ha de decidir si vol ser una societat cohesionada, basada en la justícia i la igualtat, o un conjunt de trinxeres on impera la llei del més fort. En aquest mirall també s’hi reflecteix el paper dels mitjans de comunicació, que tenen la responsabilitat de no amplificar els discursos de l’odi i el deure de contextualitzar, d’informar sense caure ni en el sensacionalisme ni en la criminalització generalitzada.
Aquest no és un conflicte entre autòctons i immigrants, sinó entre qui creu en els drets humans i qui creu en la por com a eina de control social. No és una guerra cultural, és una cruïlla moral.
Cal una resposta urgent des de tots els àmbits: jurídic, educatiu, polític i mediàtic. Cal protegir aquells que viuen amenaçats només per tenir un nom àrab, una pell fosca o resar en direcció a la Meca. I cal també restituir el significat de paraules com justícia, convivència i ciutadania.
Perquè el veritable enemic de Torre Pacheco no és la immigració. És la intolerància. I si no s’hi planta cara amb valentia, el que avui passa allà pot repetir-se, demà, en qualsevol altre lloc.
