“Quina altra cosa esperaves?”, em diuen els meus amics i els meus doctes i hiperpolititzats familiars. Però jo segueixo fotut, no ho puc remeiar. Estic alarmat. Molt alarmat.
Les enquestes adverteixen d’una possible victòria de les dretes en les pròximes generals. I per descomptat qualsevol pot fer-se una idea que això desencadenaria un tsunami més reaccionari que simplement conservador. En això no em sento enganyat. Tanmateix, hi ha més, molt més. En aquestes últimes setmanes, els pactes PP–Vox han portat a la presidència de diverses autonomies –Aragó, Balears, València– a uns personatges tan exòtics com temibles. Escoltin-los, llegeixin els seus missatges en les xarxes -que algun s’ha afanyat a esborrar- i assimilin aquest mostrari d’insensateses conspiranoiques i negacionistes: les dones ens envegen el penis als homes, l’escalfament global és un invent woke, l’agenda 2030 ha estat dissenyada per comunistes al servei de les elits globals, el Papa Francesc és un ser luciferí… La qual cosa no fa olor només al tradicional perfum ranci, nacionalcatòlic i autoritari de les nostra bona gent d’ordre, sinó que porta al nostre espantat olfacte una pudor a vell frenopàtic. Ultra-alienació.
Com per a no alarmar-se! Perquè la dreta tradicional, aquest Partit Popular que va fundar Fraga i va recrear Aznar, es deixa i es deixa portar. Els argumentaris oficials del PP i la producció diària de les seves terminals mediàtiques – que han adquirit un gran poder– no han deixat de radicalitzar-se en aquests anys.
La defenestració de Casado i l’auge d’Ayuso marquen el punt culminant de tal procés. Periodistes, portaveus, analistes i tertulians conservadors -fins i tot aquells que pretenien ser moderats o “centristes”- han revolucionat el seu llenguatge per a carregar-lo d’agressivitat, atropellant-se a vegades per a no quedar-se enrere en la carrera de la guerra cultural contra les esquerres i la democràcia avançada. S’escolten coses sorprenents, exageracions sense límit, faules al·lucinants.
Feijóo va aterrar enmig d’aquest esvalot, i aquí camina amb cara de distracció, alçant el polze de la seva mà dreta en senyal de feliç aprovació mentre els victoriosos barons del partit venen a Vox el més mollar dels seus futurs programes de govern. També haurà de passar per aquest cèrcol l’extremenya Guardiola, que semblava anar d’un altre pal fins que ha vist que estaven a punt de fer-li un Casado. L’actual president del PP avança cap a la victòria trepitjant ous i mig amagat. Treu a Sémper, el seu agent comercial, quan toca vendre una mica d’afecte al votant indecís. Però de sobres sap que el dia 24 de juliol, si tot ha anat bé, haurà de parlar amb Abascal. I amb Buxadé, que aquesta és una altra.
Buxadé espanta als més durs de la dreta perquè representa un pas més enllà dels territoris coneguts. El nou home fort de Vox, falangista i ultracatòlic, arriba per a anar molt més lluny, al capdavant d’una legió de visionaris, neonazis, integristes i extraterrestres. Sense bromes ni concessions. En el nom de Déu. Si Trump té de la seva part a Qanon, que és una espessa teoria conspirativa, Abascal –i Feijóo per la part que li toca– té a Buxadé en carn mortal.
Per això i més coses que comptaré estic alarmat. I continuo alarmant-me quan objecció en els errors i mancances de les pobres esquerres, que ara s’apresten a lluitar quan ja no queda espai al qual replegar-se.
Per això escric aquestes ratlles i així espantaré els fantasmes que aguaiten el nostre futur. Difonguin-ho entre les seves amistats, manin el seu enllaç per WhatsApp, comentin el seu contingut. I que sigui el que els déus vulguin.
Els déus inofensius, dic. Els de l’Olimp.
Consulta Estado de Alarma, el blog de José Luis Trasobares
