- Presentació i el primer avís seriós
Ara que celebrem 50 anys de la mort del vil dictador feixista Francisco Franco, alguns que no van moure un dit per a acabar amb ell, diuen com a justificació de la seva inacció: Franco va morir en el llit. Una frase que s’ha repetit fins a l’avorriment i que es repeteix aquests dies. És a dir: jo no vaig fer res, però els que sí que van fer (molts es van jugar la vida i la van perdre) va ser debades perquè no va servir per a res. Una molt dolenta coartada ètica. Molt mal missatge als joves.
El franquisme va morir a les fàbriques, en els barris obrers, en les universitats i instituts, en els barris i als carrers. En realitat, Franco va morir en el llit després d’una espantosa, llarga i cruel agonia.[1]Vegem-ho. D’entrada, no és clara ni la data de la seva defunció a la Ciutat Sanitària de La Paz, va ser en algun moment en el transcurs de la nit del 19 al 20 de novembre de 1975. Oficialment les causes eren ” Enfermedad de Parkinson. Cardiopatía isquémica con infarto de miocardio anteroseptal y de cara diafragmática. Úlceras digestivas agudas recidivantes, con hemorragias masivas reiteradas. Peritonitis bacteriana. Fracaso renal agudo. Tromboflebitis íleofemoral izquierda. Bronconeumonía bilateral aspirativa. Choque endotóxico. Paro cardiaco.””
Però anem a l’inici d’aquesta fase final de l’infame dictador. Ni el guionista més militantment antifeixista hauria escrit ni imaginat una mort més esborronadora.
El 9 de juliol de 1974 Francisco Franco ingressava en la clínica Francisco Franco, de Madrid, avui Hospital Provincial, per a tractar-se d’una flebitis a la cama dreta. En realitat, al Párkinson, molt avançat, se li va sumar una tromboflebitis i, posteriorment, ja a l’hospital, van arribar les hemorràgies. Va ser Vicente Gil, el seu metge particular, qui va decidir ingressar-lo. Franco signa el traspàs de poders a Juan Carleos de Borbón. La família, Doña Collares i el gendre no volen. Doña Collares era Carmen Polo, sobrenomenada així per l’afany de robar joies per on anava, al punt que els joiers van haver de constituir un fons comú per a fer front a aquests saquejos. Quan el gendre, Cristóbal Martínez Bordiú, va arribar a Madrid procedent de Filipines on estava convidat pel dictador Ferdinand Marcos a la celebració de Miss Mundo, es van desencadenar les baralles. Martínez Bordiú, era marquès de Villaverde casat amb l’única filla del general (hi ha dubtes sobre la paternitat) Maria Carmen Franco Polo (futura duquessa de Franco, un títol concedit per Juan Carlos I). Martínez Bordiú era cardiòleg i va intentar l’any 1968 ser el primer a Espanya a realitzar un trasplantament de cor, però el pobre pacient va morir poques hores després. El primer trasplantament cardíac a Espanya va ser realitzat per Josep Maria Caralps en 1984. És a dir, Martínez no tenia cap escrúpol per la vida de ningú, inclosos els seus pacients.
Hi ha una gran baralla pel control sobre el dictador. El 21 de juliol de 1974 es produeix segons Preston una “indecorosa baralla en el passadís de l’hospital davant l’habitació de Franco” entre el seu metge Gil i el marquès de Villaverde. Van arribar als insults i a les mans. No va voler que li operessin d’una hemorràgia: “A aquest senyor no se l’opera.” Va intentar provar amb ell una “màquina de circulació extracorpòria.” Gil es va interposar físicament. Enmig del despropòsit, no van poder “innovar” perquè era una màquina que no entrava per la porta de l’habitació 609. Gil és destituït. Carmen Polo li diu “metges hi ha molts, gendres només un”. El marquès es va emportar al seu equip de l’Hospital de la Paz.
2 Juan Carlos de Borbón cap de l’Estat interí i els últims afusellats per Franco.
Juan Carlos de Borbón va assumir interinament la direcció de l’Estat entre el 19 de juliol al 2 de setembre de 1974, i després des del 30 d’octubre fins al 20 de novembre de 1975 per l’agonia de Franco. Va assumir el poder sense cap escrúpol moral.
Després de juliol de 1974 ja mai les coses serien com abans. Vicente Pozuelo Escudero, substitut del doctor Vicente Gil, es va encarregar des de llavors d’atendre mèdicament el Caudillo i va utilitzar l’acientífic “mètode psicològic” que consistia en el següent: fer desfilar a Franco amb la cançó de Soy valiente y leal legionario. El doctor relata “los ojos de Franco brillaron, apretó los labios, echó los hombros hacia atrás y comenzó a sonreír, sintiéndose una vez más como un “novio de la muerte”. El quadre no pot ser més patètic. El més increïble és que ho explica el propi doctor Pozuelo.
En aquest context, 1975, Carlos Arias Navarro, president de govern diu “Franco es un viejo, aquí no hay más cojones que los míos.” Utrera Molina, que va ser ministre de Vivienda i secretario General del Movimiento Nacional, li diu a Franco que Arias és un traidor, Franco es posa a plorar i diu “Pero que no se entere nadie.” Franco remata a Utrera “No olvide que, en último término, el Ejército defenderá su victoria.” Utrera li va jurar romandre al seu lloc fins al darrer alè. Le respondió Franco: “una lealtad como la suya no es frecuente.” I Franco “quebró, lo abrazó y lloró copiosamente.” S’acomiadaren així: “Caudillo a tus órdenes ¡Arriba España!” Amb el braça aixecat. Franco respon tremolós, es posa dret i intenta posar també el braç en alt.
Arias era conegut com el Carnisser de Màlaga, on va signar i va executar més de 4.000 penes de mort. De fet, quan ETA, en el marc de l’Operació Ogre, fa volar al president del Govern l’any 1973 Arias era ministre de la Governació. Quan Franco es va assabentar que Carrero havia mort va dir “No hay mal que pot bien no venga” i en comptes de destituir a Arias, perquè era el responsable de la seguretat, va nomenar el va nomenar president de govern, en substitució del feixista volador. Cal veure com es relacionaven entre ells, quina qualitat moral!
Franco encara té temps i energia d’afusellar a més espanyols. El 27 de setembre de 1975, van ser assassinats tres membres del Frente Revolucionario Antifascista y Patriota (FRAP) José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i dos membres d’ETA político-militar, Juan Paredes Manot (Txiki) i Ángel Otaegui. Juan Carlos de Borbón es va mantenir aprovant aquesta immoralitat. A Franco li faltaven menys de dos mesos per a expirar.
- Un panorama grotesc
Segons el metge Dr. Pozuelo, Franco “perdía peso por días (…) estaba continuamente nervioso y apenas podía conciliar normalmente el sueño.” L’1 d’octubre de 1975 encara va sortir al balcó en la Plaça d’Orient en unes condicions lamentables. Es tractava d’una gran concentració d’homenatge en resposta a les enormes protestes internes i internacionals per les execucions dels cinc joves antifeixistes. Al balcó estaven Carmen Polo, Juan Carlos de Borbón, Sofia de Grècia i Carlos Arias Navarro. Franco va tornar a repetir que hi havia una “conspiración masónico-izquierdista de la clase política, en contubernio con la subversión terrorista-comunista en lo social”. La gent cridava “Al paredón, al paredón”.
El dia 12 d’octubre se celebra el dia de la hispanitat i dia de la raça (se suposa que la raça espanyola, una vergonya que encara sigui festa nacional). Franco no va voler negar-se a assistir a l’acte de l’Institut de Cultura Hispànica perquè li va demanar la seva neta María del Carmen Martínez-Bordiú. El seu marit Alfons de Borbó i Dampierre, el duc de Cadis, era el president d’aquest Institut. Aquest va ser l’últim acte públic al qual va assistir Franco.
Tres dies després, el 15 d’octubre a les tres de la matinada, corrent, Vicente Pozuelo es dirigeix a Palacio de El Pardo. L’ajudant de Franco, Maximino González li explica, abans d’entrar a l’habitació, que el Caudillo s’havia queixat en diverses ocasions: li feien mal les espatlles, el pit i sentia una gran opressió. En el dormitori de Franco hi ha un oratori de l’època de Ferran VII, amb el braç incorrupte de Santa Teresa. Com tothom sap és un gran remei per a la malaltia. Això sí, triguen 24 hores a fer-li un electrocardiograma: infart. El comunicat mèdic deia: “En la madrugada del día 15 de octubre de 1975, S. E. el jefe del Estado sufrió un episodio de insuficiencia coronaria aguda y en el electrocardiograma se detecta una zona eléctricamente inactiva de tercio medio del inferior del tabique y de cara diafragmática con confirmación analítica.” Pero, quan passa el text per les Casas Civil y Militar, el comunicat que es va publicar deia una altra cosa: “En el curso de un proceso gripal, su excelencia el jefe del Estado ha sufrido una crisis de insuficiencia coronaria aguda, que está evolucionando favorablemente, habiendo comenzado ya su rehabilitación y parte de sus actividades habituales.”
Franco assisteix al Consell de Ministres del dia 17 monitorat des d’una habitació contigua. Li expliquen que Juan Carlos de Borbón va assistir a un acte a La Manxa i la gent cridava “Franco, Franco, Franco”. El cor monitorat de Franco reflecteix que el pols va pujar fins a 120 i a punt van estar d’irrompre a la sala del Consell. A partir de llavors: silenci oficial. Juanito, l’ajudant, li diu al doctor Pozuelo: “Doctor, ¡no va a pasar nada! ¡Se ha puesto en legionario, como en Brunete!”
El dia 18 Franco va escriure el seu testament: “Os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado (…) Al llegar para mí la hora de rendir la vida ante el Altísimo y comparecer ante su inapelable juicio, pido a Dios que me acoja benigno a su presencia, pues quise vivir y morir como católico. En el nombre de Cristo me honro, y ha sido mi voluntad constante, ser hijo fiel de la Iglesia, en cuyo seno voy a morir.”
Cal dir que el testament personal, el de la seva fortuna llaurada en el lladrocini sistemàtic, va ser redactat pel notari Fernando Fernandez-Savater Martín, el pare de Fernando Savater: “Mi padre fue el notario ante el que Franco hizo su testamento (el personal, claro, no el político que escribió casi moribundo y que después se hizo público)”[2]. Això sí Franco va assistir a missa el dia 19 d’octubre. El marquès de Villaverde va controlar fins a l’últim detall. A part del control mèdic, controlava la relació d’Arias Navarro amb Franco i era el portaveu de la família.
- Unes operacions salvatges.
El dia 28 es fa públic un altre “parte médico”: paràlisis intestinals, trombosi venosa mesentèrica: situació crítica. Las “heces en forma de melena” vindrien poc després. Van ser innombrables els comentaris jocosos sobre aquesta manera de comunicar l’agonia. Don Juan Carlos de Borbón assumia les funcions de Cap d’Estat per un decret del dia 30 d’octubre. El 3 de novembre a Franco li falta la respiració i té una hemorràgia gàstrica. Comença a expulsar la sang per via anal. Les condicions són inconcebibles. Franco està en El Pardo en unes condicions d’hospital de campanya. Donat l’estat del pacient els metges s’enreden en una gran baralla sobre si val la pena operar o no. Fins i tot la seva filla no vol operar-ho. Al final l’operen. Decideixen traslladar-ho a un hospital, però no hi ha temps. La sang taca el llit i les catifes. El traslladen en una llitera a la farmaciola del regiment, un espai depriment a uns 200 metres. Dos ministres han d’ajudar a canviar la funda del matalàs ple de sang. Els ajudants han de sostenir a mà els llums que acosten al bisturí del Dr. Hidalgo Horta, que és qui obre el ventre del Generalíssim. El Pardo es queda pràcticament a les fosques per a concentrar allí tota l’energia. Malgrat això, el bisturí elèctric falla. Per fi, el Dr. Hidalgo Horta lliga l’artèria trencada i l’hemorràgia cessa. Franco ha perdut la consciència. Mai més tornarà a recuperar-la, excepte, potser, per a tenir alguns moments, poquíssims, de lucidesa.
- Segueix el suplici
El 6 de novembre es produeix la Marxa Verda del Marroc. És a dir, la invasió del Sàhara Occidental espanyol. El vetust exèrcit espanyol feixista va ser incapaç de defensar el seu territori, en una traïció sense parangó. L’exèrcit espanyol sempre ha estat més eficaç reprimint i matant espanyols que defensant-los. Juan Carlos de Borbón tampoc va fer res. (El 10 de desembre, l’ONU va aprovar la Resolució 3458 B, amb els vots d’Espanya i el Marroc, on es diu que el Sàhara Occidental té “el dret inalienable de totes les poblacions saharianes originàries del territori a la lliure determinació”).
La primera operació dura tres hores Franco diu “és dur morir.” La seva macabra família va demostrar una set de poder i diners infinites. Per què tot això? Perquè la família el mantenia en vida costi el que costi per a renovar els càrrecs del règim com Alejandro Rodríguez president del Consejo del FReino i de las Cortes que s’acabava el 26 de novembre.
Sofrint més hemorràgies sense control el dia 7 de novembre el porten a l’Hospital de La Paz. El marquès, encara que ho intenta, ja no pot frenar el trasllat. Onze vehicles, precedits per motoristes, enfilen el sanatori per un camí inusual, tot és un caos. També arriba una segona comitiva amb el braç de Santa Teresa i el mantell de la Verge del Pilar. L’operació dura quatre hores i li treuen el 90% de l’estómac. Li localitzen 11 úlceres sagnants. El dia 14 l’operen per tercera vegada. Hi ha 32 metges a càrrec de la situació. Preston descriu el moment: “Ja està mort en vida i la prolongació de la seva existència és absolutament artificial, davant les crítiques d’alguns dels seus afins i d’alguns membres de l’equip mèdic, als quals el marquès silencia amb la mirada. Tots els jerarques del franquisme s’amunteguen a l’hospital, ningú el podrà veure”.
Espanya seguia atentament la lectura dels comunicats de “equipo medico habitual.” La premsa clandestina publicava en portada “morir matant” i amb evident humor negre militant “Abreviemos por favor.”[3] El mantenien a 33 graus i van provar amb ell tot tipus de tractaments d’allò més extravagants i acientífics. El Dr. Pozuelo diu que es van assajar “todos los tratamientos que se nos ocurrían.” És el resultat final a un tipus que va fer gala de menyspreu a la cultura i la ciència. Aquest menyspreu a la ciència es va convertir en una venjança.
- El fatal i dramàtic final
El dia 20 de novembre a les 4,58 hores en totes les redaccions s’escriu: “Franco ha muerto, Franco ha muerto, Franco ha muerto.” Quan Marcelino Martín li diu que ha mort, Juan García Carrés contesta: “Això és impossible.” Cal recordar que Carrés va ser el cervell de la Matança d’Atocha, del despatx d’advocats laboralistes de CCOO.
Carlos Arias Navarro compareix en TVE a les 11 del matí plorant: “Espanyols, Franco ha mort”. Anys després es va incorporar a Aliança Popular, que després va canviar el nom pel de Partit Popular.
Es diu que realment va morir el 19 a les onze de la nit, però que van esperar per a fer coincidir la data de la mort de Franco amb la de la mort de Jose Antonio Primo de Rivera. Possiblement l’electroencefalograma ja donava pla a les onze de la nit, encara que el respirador es retirés finalment a una hora indeterminada després de les dotze. Oficialment mor per “Shock endotóxico provocado por una aguda peritonitis bacteriana, disfunción renal, bronconeumonía, paro cardiaco, úlcera de estómago, tromboflebitis y enfermedad de Parkinson”. A l’hora de vestir-lo van desaparèixer les medalles que havia de portar Franco. Hi havia lladres per tot arreu. Els feixistes són així fins i tot entre ells. A més, per si no fos prou, algú sense escrúpols, molt pròxim, va fer fotos del dictador agonitzant. Fotos que ens recorden per a la història que aquest relat és real. Ho veurem més endavant. Televisión Española, l’única, va suspendre la pel·lícula que tenia programada per a aquesta nit del 20, i que portava per títol Satán nunca duerme. Un sarcasme involuntari.
7.L’enterrament sota 1.500 quilos
El van enterrar sota 1.500 quilos de pedra blanca d’Alpedrete, amb una sola inscripció sota una creu esquemàtica: “Francisco Franco.” Va ser al Valle de Cuelgamuros, més conegut com a Valle de los Caídos. Un monument feixista que encara avui paguem tots. El pes de la pedra és el símbol de la llosa que sofreix encara el Regne d’Espanya. (No el van treure d’allí fins a l’any 2019. Una vergonya més). En l’exterior romanen des de fa moltes hores: falangistes, tradicionalistes, ex captius, alferes provisionals, cavallers legionaris, germanors de combatents, cavallers mutilats, viriatos i pides portuguesos, guardias de hierro romanesos, croats, feixistes italians. Hi ha camises blaves, negres, marrons, boines i gorres de tot color. Condecoracions mussolinianes, hitlerianes, salazaristas, franquistes. Han intentat omplir els 30.000 metres quadrats de l’esplanada amb les seves cançons “Cara al Sol”, “Jo tenia un camarada” i fins i tot amb el “Oriamendi”. Cal recordar que estem en 1975 no en 1939.
Una vegada mort va continuar l’espoli. Comencen a sortir camions d‘El Pardo durant aquests dies i un ministre de la recent democràcia veia el trànsit des de casa seva, ben situada i dominant la carretera del palau. [4] Els robatoris es van succeir. Carmen Franco, la filla del dictador, es va emportar joies a Suïssa, (algunes interceptades) i Carmen Polo, la vídua del Caudillo, va rebre durant molts anys quantioses pensions de l’Estat, fins i tot sota el govern de Felipe González. Franco va robar des del primer dia fins a l’últim i la seva família fins ara.
8. Corol·lari de desvergonyiment
Hi ha un corol·lari de les atrocitats d’aquells dies. En 1984 La Revista va publicar les fotos de l’agonia de Franco. Jaime Peñafiel, el director, s’inventa un personatge per a encobrir a Cristóbal Martínez Bordiú:
Un personatge que, al llarg de 30 anys, havia servit al general com un gos fidel fins al dia de la seva mort, el 20 de novembre de 1975 (…) va per a fer-me partícip d’una informació “molt confidencial” sobre el general que podia interessar a la meva publicació. Tinc una cosa una millor perquè vostè pugui vendre milions d’exemplars. I de sobte, amb molt de teatre i amb els seus ulls petits, profunds i negres, com els de Franco tal vegada per mimetisme, clavats en els meus, va treure de la butxaca dreta de la seva jaqueta grisa fosca -tot ell era grisa- un sobre, un d’aquests sobres normals, de color blanc, que s’usen per a enviar cartes. Els meus ulls anaven dels seus al sobre que havia col·locat en la tauleta i del sobre als seus ulls maliciosament somrients. De sobte va retirar la mà i allí van quedar, enfront meu, el sobre i el seu misteriós contingut. Amb parsimoniosa elegància, sense exterioritzar la meva desbordant curiositat, vaig prendre el sobre que estava obert, vaig introduir els dits polze i cor en el seu interior per a treure una?, dues?, tres?, quatre? Sí, quatre fotografies en color de 13×18. (…) Allí estava el general, allí estava el testimoniatge gràfic del que se sospitava li havien fet durant els 15 dies que va romandre a l’habitació de la primera planta de l’Hospital La Paz: negar-li el dret a morir tranquil·lament, sense deixar-li acceptar la pròpia mort d’una manera digna. Les fotos que tenia a les meves mans eren un exemple terrible del que es pot fer amb un home, conservant-li, gràcies a la tecnologia, fins a l’últim pam vegetatiu.
Existeix una transcripció de com va ser la conversa:
– Como usted puede ver en estas fotografías, Su Excelencia murió como un perro al que se le han hecho toda clase de perrerías y nunca mejor dicho. Yo quiero que se sepa lo que reflejan estas imágenes.
– ¿Cómo se atrevió a hacer estas fotografías? ¿No pensó que podrían sorprenderle con tanto control y vigilancia como había?
– ¡Pero si yo no fui el autor! ¡Pero si yo no hice las fotos! Las hizo el marqués.
– ¿El marqués de Villaverde? -pregunté.
– Sí, el doctor Martínez Bordiú, el hijo político de Su Excelencia, el yernísimo, como le llamábamos.
– ¿Usted piensa que el marqués hizo estas fotos para venderlas?
– Pienso que sí. No me dirá usted que las hizo por interés científico. En esos casos, sólo se fotografía el campo operatorio, pero el marqués bien que se preocupó por que se viera en las fotografías toda la parafernalia que rodeaba la agonía y muerte de Su Excelencia. Hasta las enfermeras, que eran suyas, aparecen posando ante el pobre Caudillo sin respeto ni asepsia.
– Pienso que estas fotografías pueden valer unos 50 millones (unos 889.000 euros al cambio actual).
– Pero, hombre de Dios, no hay nada que valga 50 millones -le contesto-. Haciendo un gran esfuerzo le podría dar 10 o 15 millones, como mucho.
– ¿Nada más?
– Piense que asumo todos los riesgos. El marqués hasta me puede acusar de robo. ¿Y cómo demuestro que no las he robado?
Les fotos van ser fetes entre el 14 de novembre i qualsevol dia abans del 20, quan Franco va morir. Al final es van pagar 15 milions de pessetes, una gran quantitat en aquells anys. El Marquès es va querellar: demanava 50 milions de pessetes i cinc anys de presó, però va ser condemnat a pagar fins els costos.[5]
9.El més lúcid es publica ja el 1975
Juan Goytisolo escriu aquells mateixos dies: “En la larga, irreal agonía de estas últimas semanas -mientras era torturado cruelmente por una especie de justicia médica compensatoria de la injusticia historicomoral que le permitía morir de vejez, en la cama- dicho sentimiento no me ha abandonado nunca: ningún afecto de piedad ha acompañado la lectura -objetivamente monstruosa- de las nuevas y más rigurosas dolencias que día tras día divulgaba el parte oficial de un equipo médico que parecía crecer en razón directa al número de sus enfermedades”.[6]
Ángel Bernal escriu “le quedaban 26 días de tortura infinita. En dos semanas su cuerpo se consumió hasta pesar poco más de 35 kilos. No le quedaba carne. Le cosían la piel y los puntos se desgarraban. Comenzó otra gangrena en la pierna izquierda. Una de sus nietas, llorando, grito: ¡Dejadle ya! Él, a quien no se le conocía una queja en público, había dicho antes: Que duro es esto. O sea; dejarme ya. Pero no podían dejarle ir. Le punzaron el vientre y los riñones; le metieron sondas por la nariz, el esófago, la tráquea, el ano, la uretra, la femoral, el brazo izquierdo. Y los pregoneros seguían tan orgullosos: sigue consciente, tiene el pleno uso de sus facultades mentales. O sea: sufre hasta los más infernales abismos. La segunda oleada de úlceras fue provocada por un choc de stress, de sufrimiento. Algo atroz. (…) Y así fue como Franco vino a ser al final, durante un mes de espantosa agonía, la más dolorida víctima del franquismo, de su lógica implacable e inmisericorde.”[7]
Per la seva banda F. Garrido: “El humor se hizo horror. Curaban a Franco por odio; casi parecían decir: No te mueras, perro. Y no se moría: ¡Qué orgullo! Un segundito más de poder justificaba el atroz vapuleo del anciano. ¿Por qué no eres Dios, maldito? Ese era el fondo de la ira médica. Se moría, pero esto era impensable (…) Así se demostró que, en la lógica del franquismo, el poder no tenía derecho a ser humano, y todo quedo explicado durante este extraño paréntesis sin duración, en el que un anciano que murió el 25 de octubre fue obligado a resucitar en un infierno que, mira por dónde, existió por una vez ante los ojos sorprendidos de veinte millones de incrédulos.”[8]
Per què algunes de les coses més assenyades es van publicar en 1975?
10.Conclusions provisionals.
Tothom ho sabia. La utilització de l’agonia d’un home per motius polítics: per a deixar-ho “todp atado y bien atado” es pretenia la reelecció d’Alejandro Rodríguez de Valcárcel com a president de Las Cortes, prevista per al 26 de novembre. Amb Franco viu ningú dels franquistes hauria votat en contra. Rodríguez de Valcárcel es va presentar a la votació i, com és fàcil de suposar, va perdre. Va ser triat Torcuato Fernández-Miranda.
Si estava tot lligat i ben lligat, la família de Franco i el seu entorn del búnquer feixista no s’haguessin dedicat a torturar-lo fins a límits insospitats. Tots els que diuen que Franco va morir en el llit, com a excusa moral que ells no van fer res contra la dictadura, no poden explicar aquesta mort tan atroç.
Franco va sobreviure molts anys perquè era el més sanguinari de tots ells, i el que menys escrúpols morals tenia, no ja contra els republicans, la majoria dels espanyols, sinó contra els seus propis. Per a Salvador de Madariaga el més alt interès de Franco és Franco, el més alt interès de Charles de Gaulle és França. Preston explica que l’eficàcia de Franco va residir “en la despietada implacabilitat de l’ús del terror d’estat”. Cal recordar que el nacionalisme que més espanyols ha torturat, empresonat i assassinat és, sense cap dubte, el nacionalisme espanyol. Francisco Franco, corrupte des del primer dia, dropo, incapaç i inculte no tenia cap estima a cap espanyol, ni als rojos, ni als feixistes. De fet, amb les seves atrocitats podria haver emplenat perfectament un capítol del llibre d’Elías Canetti: “Massa i poder”.[9]
També hi ha gent gran que diu: no va servir de res lluitar, no es va aconseguir res, manen els de sempre. Quin missatge a la joventut! Clar que serveix lluitar! Si no fos per la lluita de la gent, de la classe obrera, de les seves organitzacions, dels partits, dels sindicats, de les dones, dels joves i dels estudiants, estaríem encara en un règim dictatorial. Les lluites creaven espais de llibertat, ocupant els carrers, places, instituts, fàbriques, universitats i barris que havien estat dels franquistes durant quaranta anys.
Hi ha més, va morir Franco, però el dictador va passar a ser Juan Carlos I previ jurament de Los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional i la fidelitat al feixista feliçment traspassat a l’infern.
L’Estat (democràtic) no s’atreveix a fer actes en record del 20 de novembre de 1975. En primer lloc, encara per por i en segon lloc perquè molts polítics i periodistes descobririen, oh sorpresa, que la dictadura va continuar fins a les eleccions de juny de 1977, un any i mig després i que els ajuntaments franquistes van romandre fins a 1979, tres anys i mig més tard.
11.La dictadura sota Juan Carlos I
Dies abans de morir, Franco li va agafar la mà i li va dir: “Alteza, la única cosa que os pido es que preservéis la unidad de España. No me dijo «haz una cosa u otra», no: la unidad de España, lo demás… Si lo piensas, significa muchas cosas”.[10] Cuando mor Franco, Juan Carlos diu: “Una figura excepcional entra en la historia. El nombre de Francisco Franco era un jalón del acontecer español y un hito al que será imposible dejar de referirse para entender la clave de nuestra vida política contemporánea”.[11] Hi ha més: “A veces me preguntan si el General ejerció sobre mí una gran influencia. Pues sí, me influyó, por ejemplo, en la manera de ver las cosas con tranquilidad, tomando distancia, con cierto desapego”.[12] No cal que ho juris.
El 1978, el mateix any de l’aprovació de la Constitució espanyola, la Casa Reial va fer un comunicat. Esbalaïu-vos: “Hoy se conmemora el aniversario del Alzamiento Nacional que dio a España la victoria contra el odio y la miseria, la victoria contra la anarquía, la victoria para llevar la paz y el bienestar a todos los españoles. Surgió el Ejército, la escuela de virtudes nacionales, y a su cabeza el generalísimo Franco, forjador de la gran obra de regeneración. Casa Real, 18 julio de 1978”.[13] Juliol de 1978! I encara hi ha pilotes com Javier Cercas, esquerranós no practicant, que va escriure: “Sin el Rey no habría democracia”.[14]
Mentre Juan Carlos I regnava ja plenament va continuar la dictadura i van continuar les tortures. Va haver-hi molts casos, exposem només un exemple. Essent rei Juan Carlos I amb Carlos Arias Navarro com a president del Govern i Manuel Fraga com a ministre de Governació, el 17 d’abril de 1976 va ser detinguda i empresonada la direcció de la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya (UJCE) en la temible Direcció General de Seguretat de Madrid. És el lloc on avui Isabel Díaz Ayuso es resisteix a posar una placa documentant la memòria del sinistre edifici. Transcrivim un extracte de l’entrevista que el cineasta Juan Antonio Bardem va poder fer als detinguts de la UJCE a la presó sobre les tortures que van rebre[15]:
Vamos a precisar. ¿Qué clase de golpes?
–Bofetadas, puñetazos, patadas, rodillazos, tirones de pelo, golpes con porra, golpes de karate, retorcimientos de brazos, pisotones… (…) Buscan los puntos dolorosos del cuerpo y susceptibles de no dejar huella visible. Testículos, estómago, riñones, bazo…
–Y en la cara. Es corriente que te peguen con ambas manos y con fuerza en los dos oídos al mismo tiempo. Eso te aturde y te desequilibra.
¿Y después? (…)
–Por ejemplo: el camello, el pato, la ruleta rusa, el quirófano, la gimnasia…
–El camello es un “juego” para agotarte físicamente. Consiste en colocar los brazos y manos esposadas debajo de las corvas, ponerte un peso encima –varias mantas cuarteleras, libros gruesos, guías telefónicas…– y hacerte caminar en esta postura curvada durante varias horas. (…)
¿Qué insultos?
- Rojo, cabrón, hijo de puta, maricón; vamos a traer aquí a tu mujer, a tus padres y ya verás lo que es bueno. Te vamos a lisiar, desgraciado. Te vamos a despellejar.
– A mi mujer la detuvieron conmigo. Está embarazada de tres meses. Me decían: “¿De quién es el hijo, cabrón, tuyo o de Marx? La hemos inyectado y vas a tener un hijo tonto.
–El “pato” es un “camello” perfeccionado. La posición es similar, pero al esposarte más abajo, sólo puedes andar, desde luego en cuclillas, pero de puntillas. Después de una hora estás completamente deshecho.
–El “quirófano” es, dentro de los que conocemos, el número bomba, la apoteosis. Preparan un escritorio como mesa de operaciones. Te tumban a lo ancho de él. Te cuelgan así las piernas desde las corvas y el tórax i la cabeza. Boca arriba. Así el estómago está tenso y los testículos bien a la vista. Las manos esposadas a la espalda.
–Entonces 5 o 6 policías te golpean continuamente: puñetazos en el estómago y los testículos. Hay diversos estilos que se suceden rítmicamente y todos con la máxima contundencia. Así uno te aporrea como si batiese un tambor con los puños. Otro es especialista “testicular”, es decir tiene gran perfección en los puñetazos en los testículos. La reacción tuya al golpe es arquear el cuerpo, parece como si la columna vertebral fuese a romperse. Alguno después de este tratamiento ha tenido graves lesiones de columna. Un compañero se pasó dos años enyesado y en cama.”
Y, en general, la sesión ¿cuánto dura? (…)
–De interrogatorio un promedio de 10 a 12 horas diarias, con dos o tres sesiones al día. Empezando a cualquier hora del día o de la noche. Por ejemplo, a las dos o tres de la madrugada. (…)
¿Y la tortura psíquica? ¿Qué formas tiene?
–Me llevaron a un despacho donde tenían a mi mujer y delante de ella me interrogaron. Cuando no respondía empezaron a pegarme ante su vista. Y volvieron a hacerlo una y otra vez. Al mismo tiempo me amenazaron con pegarle a ella, a su vez, si no respondía. (…)
Una d’elles malgrat estar embarassada va ser torturada mentre el seu company era obligat a assistir a l’escena perquè delatés. La noia embarassada de tres mesos, va perdre el fill. El seu company no va suportar el trauma i es va suïcidar dos anys després. Ha demanat perdó Juan Carlos I? Demanarà perdó el seu fill Felip VI?
12.Les victòries cal saber veure-les.
És evident que no aconseguim tot el que volíem: la república i el socialisme (no aquesta socialdemocràcia fallida). Però va haver-hi moltes victòries. Escoles per a tots els nens i joves, accés notable de les classes populars a la universitat, universalització de la sanitat, augment exponencial de les pensions (de 0,5 a 9,3 milions), salt endavant en infraestructures, millores espectaculars dels pobles i ciutats, i drets bàsics de reunió, informació, associació, legalització de sindicats, partits, drets de manifestació, vaga, etc. Encara que és clar que queda molt per fer.
Hi ha gent que encara avui critica l’extraordinari sacrifici de milers i milers de persones al llarg de quaranta anys. Va valer la pena, clar. Sense ells la dictadura hauria continuat amb Juan Carlos I. Quan el dictador portuguès Antonio d’Oliveira Salazar va ser apartat del poder per una malaltia l’any 1968, el va substituir Marcelo Caetano fins a la Revolució dels Clavells de 1974.
Vull ressaltar aquí tres elements que van fer caure la dictadura. En primer lloc, les grans manifestacions encara amb el dictador Juan Carlos I. Van ser les desconegudes manifestacions de l’1 i 8 de febrer de 1976 a Barcelona que van suposar un gran combat als carrers contra el règim. La primera reclamant l’amnistia pels 600 presos antifranquistes que encara estaven a la presó i la segona per a reivindicar “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Le Monde titulava el seu editorial “Le défi catalan” (El desafiament català). En segon lloc, la resposta a l’atemptat feixista contra el despatx d’advocats laboralistes de CCOO i del PCE del 24 de gener de 1977 on van ser assassinats cinc d’ells a sang freda i la impressionant manifestació a Madrid del 26 de gener de 1977. I un tercer element a retenir, Espanya era en aquells dies el país europeu amb més vagues, sent paradoxalment l’únic on la vaga estava prohibida.
Crec que si cal destacar un error de la transició no va ser que els dirigents traïssin al poble, com alguns acostumen a dir. En realitat, ningú sap la reposada a la pregunta d’Enrique Berlinguer “quantes masses es necessiten per a parar a un tanc”. Nosaltres li afegiríem als tancs, els jutges, la policia, la Guàrdia Civil, l’exèrcit, la cúpula de l’Estat, els bancs, els poders econòmics i l’Església, (La Conferència Episcopal Espanyola encara avui no ha demanat perdó per la seva col·laboració entusiasta amb la dictadura). L’error major va ser al meu parer que l’esquerra va abandonar la lluita per la República i els valors republicans. Una lliçó per a avui i per a demà.
Franco va morir en el llit, però torturat de la pitjor forma possible, amb l’acarnissament més al·lucinant, infringint-li el major dolor quan ja no podia defensar-se, no pels seus enemics, sinó pels seus, per la seva família i pels seus afins més radicalment feixistes. Mai oblidarem que va provocar la pitjor etapa de la història, de la mateixa manera que mai oblidarem els milers i milers de dones i homes que van lluitar contra ell, primer durant la guerra amb les armes a les mans i després durant la interminable dictadura. Celebrem que fa cinquanta va ser feliçment traspassat a l’infern de la pitjor forma possible.
[1] Seguim en el primer tram d’aquest article a Paul Preston: Franco. Caudillo de España. Grijalbo. Barcelona 1996 y Vicente Pozuelo: Los últimos 476 días de Franco. Planeta Madrid, 1980
[2] Fernando Savater: Mira por dónde. Autobiografia razonada. Editorial Taurus. Madrid 2003. P. 37.
[3] Jove Guàrdia JCC octubre de 1975.
[4] José Maria Izquierdo. El País 20-11-1985.
[5] Jaime Peñafiel El Mundo 15/11/2015
[6] Juan Goytisolo: “Reinar despues de morir” en Prenecologia del franquismo. Cuadernos de Ruedo Ibérico. París, 1975. P. 159
[7] Ángel Bernal “Crónica breve de una agonía macabra” en Prenecologia del franquismo. Cuadernos de Ruedo Ibérico. París, 1975. Pp, 165-168
[8] F Garrido “Intramuros la muerte de Franco.” en Prenecologia del franquismo. Cuadernos de Ruedo Ibérico. París, 1975. Pp. 171-187
[9] Elías Canetti: Masa y poder. Alianza editorial. Barcelona 1997
[10] Daniel Raventós, Miguel Salas, Sin Permiso 8-4-2018;
[11] Lluc Salellas: El franquisme que no marxa. Edicions Saldonar. Barcelona, 2017. p. 136.
[12] Rebeca Quintans: Juan Carlos I. La biografia sin silencios. Akal. Madrid, 2016. pp. 162 y36.
[13] Juan Carlos Monedero: La transición contada a nuestros padres. Nocturno de la democracia española. Libros de la Catarata. Madrid. 2017. p. 92.
[14] Ignacio Sánchez-Cuenca: La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política. Libros de la Catarata. Madrid, 2016, p. 11.
[15] Jordi Serrano: “La transició democràtica: el cas Domènec Martínez” en: Espai de Llibertat. Fundació Ferrer i Guàrdia, 1º trimestre de 1999, pp. 27 a 32; “Contra la represión y por la libertad”, JCC, 20-5-1976.
