Tampoc hem aprés massa. Passat el repunt momentani d’uns pocs que, veient el confinament de la ciutat, van apostar pels espais més oberts, l’Espanya despoblada segueix amb els seus enormes problemes mentre que l’altra, la congestionada, continua amb altres diferents, específics, no per això menys importants. Caminem cap a un cataclisme demogràfic de brutals conseqüències i fàcils, fins i tot hui, de preveure. Mantindre la perspectiva que les dues terceres parts del país —Aragó, les dues Castelles, Extremadura, àmplies zones interiors andaluses, Rioja, bona part de les províncies/autonomies d’Astúries, Lugo, Orense, Cantàbria, Lleida, Castelló— només es poblen per una sisena part d’espanyols sense posar solucions que vagen equilibrant espai i població, sense plantejar, a rebat, la importància del tema, més que suficient com per a omplir les ocupacions d’un ministeri ad hoc, és d’irresponsables, d’insensats, de necis.
Perquè el panorama que s’albira, a vint anys vista, és aquest: deu milions de persones —sobre un total de 55— amb densitat mitjana de 28 h/km² i mínimes de 1,5 h/km², convivint en 350.000 km². Al temps, 45 milions d’espanyols ho faran en 150.000 quilòmetres quadrats costaners (amb l’excepció del forat del dònut que és Madrid), amb densitats mitjanes de 300 h/km² i extremes de 40.000 h/km².
Aquest panorama és únic a Europa. Cap país europeu té una densitat de desert al llarg de tanta superfície i, alhora, disposar de 23 dels 33 espais europeus amb més de 40.000 h/km², densitats d’amuntegament.
Si advertim, a més, que aquesta immensa superfície quasi buida serà la que haja de donar de menjar, de beure a la resta, de possibilitar la totalitat energètica, de tindre la quasi completa disponibilitat d’aigua, regadius, terrenys per a alimentació o superfície per al benestar funcional i que, per a més inri, aquesta població estarà revellida en grau suprem, el paisatge no és encoratjador. Algú podrà dir, sense pensar massa o de manera atabalada, que l’Espanya repleta, la congestionada, manca de problemes seriosos i que és el futur, aquell pel qual camina, indefectiblement, la població de qualsevol país.
És possible. Però si és així, no tindrà en compte els importantíssims conflictes que els i les ciutadanes urbanites pateixen. Malalties més acusades i letals originades per núvols contaminants, per concentracions de monòxid de carboni, de diòxids, de nitrats. Aires que originen càncers, asmes, afeccions respiratòries agudes i greus. Tampoc el que les grans ciutats produeixen marginalitat. Tant en l’habitatge —barris de barraques, faveles o dormitoris—, com en ocupació —desocupació alta i salaris de fam—, o en les relacions entre els seus habitants: milionaris i acabalats juntament amb pobres de solemnitat i indigents. Potser no pensa que les ciutats generen molta més delinqüència —accelerada de manera geomètrica amb la densitat— i inseguretat entre les seues gents. Per no dir que els temps perduts en els transports, en les anades i vingudes al treball, en l’enormitat de les distàncies, conflueixen cap a menor espai i temps d’habilitació familiar, amb majors conflictes entre adults i menors, pares i fills. I encara faltarien els majors costos —geomètrics conforme es van fent macro-urbs— generats pels serveis: canalitzacions, zones d’oci, culturals, transport, aigua, vials, escolarització, zones verdes, fems, etc., etc.
Cada vegada queda menys temps, ací passa el mateix que amb el canvi climàtic. Cada any que passa sense resoldre, sense posar els fonaments que solucionen aquests problemes que deixarem a la generació posterior, queda menys temps. Fins a arribar el dia que siga, ja, irresoluble. Si no comencem a reequilibrar, pas a pas, la demografia, la població entre les dues Espanyes, i ràpid —és a dir, des de ja— no hi haurà temps ni lloc ni motiu. I fer-ho amb el concurs de la indústria, del sector energètic, de la repoblació a fons de les nostres muntanyes, d’uns sostenibles sectors alimentari, tant agrícola, ramader o pesquer, com el conserver, bio-alimentari i transformador. Potenciar serveis essencials al mateix temps que es desenvolupen pols rurals que servisquen de locomotores en els espais comarcals, són alguns dels pals que hem de posar, no en les rodes sinó clavats en el sòl, que servisquen de puntals i suports per a aquesta Espanya, hui despoblada. I treballar, a l’una, perquè les ciutats, mirant el benestar dels seus pobladors, es vagen buidant, lenta però progressivament.
