Què és el que desencadena que part de la nostra societat –com companys amb qui hem crescut, i que com nosaltres, han passat anys en un sistema educatiu basat en la igualtat i en valors democràtics com la justícia, la llibertat i el respecte a la diferència– oblidin tot aquest bagatge tan bon punt la societat trontolla una mica, i, en canvi, altres ens mantinguem ferms en els valors en els quals hem sigut educats? Com es pot passar a abraçar tan ràpidament els discursos de l’extrema dreta? Què és el que hi ha de fons en aquesta manera de pensar i viure la realitat?
Les creences que tenim sobre les coses, condicionen com veiem i sentim el món en el qual vivim, de manera que les nostres creences conformen un sistema més o menys coherent que ens fa reaccionar de diferents maneres en funció del contingut d’aquestes creences.
Llavors, per entendre d’on emergeixen aquests discursos d’odi i violència que justifiquen actes com la “caça” d’immigrants com va passar a Torre-Pacheco, la justificació del genocidi a Palestina o la violència contra els discursos d’igualtat com els LGTB+ i en general de les esquerres, crec que és rellevant intentar examinar quin és el sistema de creences que operen de fons en la ment del subjecte d’extrema dreta.
El filòsof Thomas Hobbes, deia que l’home és un llop per l’home. Si s’assumeix com Hobbes, que els éssers humans en la seva essència són malvats, de seguida un s’adona que només es té a si mateix o els seus, i en conseqüència s’assumeix també que la vida en societat és una lluita per la supervivència, on els altres són competidors i enemics. És a partir d’aquest marc mental de desconfiança i supervivència, com es pot començar a justificar i naturalitzar la desigualtat, de manera que les persones que es troben en una situació millor que les altres, creuen que són superiors perquè s’ho han “guanyat”. I els que pateixen o perden, simplement són concebuts com a febles, més incapaços, i per tant, inferiors. Des d’aquest punt de vista no només es legitima la desigualtat sinó que també la violència i l’autoritarisme contra els desfavorits, per tal de mantenir l’ordre establert i preservar-lo d’aquella suposada maldat natural que intentarà usurpar allò que teòricament s’ha guanyat amb tant d’esforç i legítimament.
–Us comença a sonar a allò de què venen de fora a viure del nostre treball i les ajudes? Amb allò que venen a violar i a robar?–
Aquestes idees xoquen directament ja amb el primer article de la Declaració dels drets humans que estableix: Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres. El discurs d’extrema dreta, defensa que els drets no es tenen pel fet de ser humans sinó que s’han de guanyar de manera que només mereixen un tracte igualitari aquells que “demostren” ser útils, productius, normals.
Tot això, encaixa amb el neoliberalisme salvatge de les retallades als serveis públics i que elimina polítiques de protecció social. No és casualitat que l’extrema dreta aplaudeixi personatges com Javier Milei o Trump i les seves polítiques de destrucció del sector públic. Aquestes polítiques són una dimensió més d’una mateixa idea: la societat no ha de garantir la igualtat, sinó premiar una meritocràcia –però que com sabem, en aquesta suposada lluita meritocràtica, no tothom parteix del mateix punt.–
En el model de societat de “se salvi qui pugui”, només hi tenen cabuda aquells qui prèviament han estat validats pel mercat capitalista, per això les persones amb problemes mentals o físics, les persones grans sense recursos, o immigrants sense papers o estudis per accedir al mercat laboral, queden desplaçades i en exclusió social. Com també s’exclou tota activitat sense benefici econòmic com la filosofia, l’art o la literatura i en general el coneixement que no està al servei de l’economia.
Aquesta competició i desconfiança cap als nostres congèneres, destrueix les comunitats, ja que posa els interessos particulars per damunt dels col·lectius, fet que acaba desembocant tard o d’hora en un atac a les institucions públiques, que són les úniques que ens protegeixen de no perdre uns drets bàsics, i que permeten mantenir-nos encara que sigui per la mínima, cohesionats com a societat.
Així doncs, considero que en el nucli del pensament d’extrema dreta, el que hi ha, és un pessimisme antropològic, aquesta premissa ja mencionada que l’home és un llop per l’home: la creença que la naturalesa humana és corrupte, egoista i violenta per defecte.
Sòcrates, a qui podem situar l’origen mateix de la filosofia occidental, defensava tot el contrari de Hobbes, i deia que tots els humans estem dotats de raó on la maldat només existeix com a fruit de la ignorància. Aquesta premissa de Sòcrates que s’anomena intel·lectualisme moral, confia en la capacitat humana de millora a través de l’educació i la raó, que és el fonament sobre el que s’han edificat els valors il·lustrats que han inspirat ideals com la igualtat, llibertat i fraternitat.
És irònic que aquells qui defensen la pena de mort o la cadena perpètua, sovint, es presentin com a únics garants de la civilització occidental, quan tot el que creuen i defensen va en un sentit contrari als valors fundacionals del pensament d’occident.
