Vaig veure un gat que em va semblar blanc. Em vaig espantar. Redéu de gat! Quin ensurt! El gat va fer el mateix gest, si els gats parlessin hagués dit: quin cabró. Vaig mirar el gat, era blanc de cap a cua. (el gat no era del tot blanc, però jo en aquell moment no ho podia saber).
Els gats tenen mala fama, a mi, en canvi, em semblen uns éssers fabulosos. En soc tant partidari que m’estic plantejant deixar de ser ciutadà per convertir-me en gat. Els meus amics creuen que és una ximpleria deixar de ser ciutadà de primera categoria per convertir-me en animal felí. Els gats no tenen horaris. Quan tenen gana només han d’esperar que un veí els doni de menjar. No han de treballar. A més no es poden quedar mai a l’atur i per tant no han d’anar a l’oficina del SEPE, ni han de viure del migrat subsidi que, amb sort, et donen. Ni han d’omplir els milions de papers per ser autònom. Els gats no necessiten comprar habitatge, saben que estem tots de lloguer condicional en aquest limitada vida. Ells ni lloguen pis: son okupes. Quan un lloc els agrada s’hi instal·len i s’hi queden a viure. Quan veuen que arriba un propietari, abans de ser desnonats marxen. No volen problemes amb la justícia i la policia perquè saben que no és mai justa. Els gats saben llegir però quan els tires unes quantes espines embolicades amb paper de diari no s’entretenen mai en llegir les notícies, cosa que els humans fem. Per tant tan se’ls en fot si continuen les guerres, no pateixen. Mireu si son llestos els gats que els caçadors cacen de tot però gats mai. Heu sentit mai a parlar d’una cacera de gats? Què llestos són els gats! A mes son molt savis, fixeu-vos que hi ha gossos policies però gats policies no.
Tornem a l’inici, el gat em va mirar, devia pensar que era alt i fort –anava equivocat, efectivament soc alt però no gens fort-. Però com ho podia saber ell? La seva mirada denotava tensió. Vaig pensar: se’m tirarà a sobre? El gat, per la seva banda, va pensar: em fotrà una puntada de peu?
Mentrestant va passar un cotxe i fugaçment ens va il·luminar, em vaig adonar que el gat no era blanc era en realitat ben negre. Mai et pots fiar de res, fins i tot una imatge que et sembla nítida, al cap d’una estona et pot semblar ben diferent. Totes les veritats son provisionals. Vaig continuar cavil·lant: si se’m tira a sobre? Què faig? He de treure’l d’aquí però, com? Es que potser alguna vegada he fet mal a algun gat? Vaig recordar de sobte que, de petit, una vegada havia estirat la cua a un gat. Després vaig pensar que això era feia més de 60 anys i aquell gat no podia ser aquest. De fet quina mala passada, li vaig fer a aquell gat! No me’n sento gens orgullós. Però pot ser aquest un fill o net d’aquell gat? No, definitivament no pot ser. Per cert els gats parlen? Es comuniquen? Podria ser que la malifeta s’hagués traslladat per història oral de gat a gat fins avui? He fet una consulta tècnica a l’historiador Xavier Domènech però m’ha dit que no ho sap. Fins i tot els bons historiadors tenen limitacions.
El gat, mentrestant pensava: si em vol fotre una coça, cap a on he de córrer? El puc esquivar? És que potser l’he esgarrapat alguna vegada? Va recordar que efectivament una vegada va esgarrapar a una persona sense voler. Però era una noia. El gat sabia que no ho hauria d’haver fet perquè aquella noia era la que l’hi donava el menjar cada dia. Què hi farem! Ni ell sabia perquè a vegades hi ha gats que esgarrapen al qui els dona de menjar. Potser és que no suporten estar en deute. Hi ha persones així també, jo en conec unes quantes.
El gat va calcular quantes possibilitats hi havia de fotre el camp o d’atacar-me si m’abalançava cap a ell. Esmaperdut va tensar tots els músculs per tal de poder fer un bon bot en el moment adequat i poder fugir. Sabia per experiència que els humans gasten males puces. Després de cavil·lar vaig decidir que l’animaló era simpàtic i que potser li podria donar el menjar que tenia a la nevera. Però si li faig el gest d’agafar-lo potser m’esgarraparà. Com li faig avinent que tinc menjar per a ell? El gat va pensar que feia pinta de bon jan. Però, si es refiava, potser seria massa tard. Un cotxe va passar i va fer sonar la clàxon. Tots dos ens vam girar instintivament a veure perquè caram feia sonar el clàxon el cotxe. Simplement era una cruïlla i el conductor no volia parar. Van passar em total dos dècimes de segon, però van ser molt intenses. Ni jo ni el gat vam fer res. El gat va continuar caminant com si res, jo també. Un va oblidar l’altre en un instant.
