Les polítiques neoliberals han tingut impactes desiguals als territoris i les comunitats de les societats occidentals. Desindustrialització, creixement metropolità i concentració de capital, terciarització de les economies i polarització dels mercats de treball han segut les principals conseqüències. L’increment de la riquesa porta aparellat un major augment de les desigualtats entre les classes socials i els territoris més beneficiats per la nova organització econòmica mundial (captació d’inversions, turisme, llocs de treball qualificats, innovació) i les més colpejades per la reestructuració (perduda d’ocupació manufacturera, precarització del treball manual, perduda d’oportunitats, declivi econòmic, demogràfic i social).
El feixisme postmodern que ens ha deixat la globalització neoliberal és també un programa de desestructuració i despolitització de la societat, d’afebliment dels vincles socials i dels mecanismes estatals de regulació de l’economia i de redistribució dels recursos amb principis igualitaris.
Al temps que difon discursos d’odi i ressentiment cap a les minories migrants, les sexualitats dissidents i la diversitat social, mentre explota els desitjos i emocions de la por, l’amenaça, la inseguretat i al vulnerabilitat canalitzades cap a baix i no cap a dalt, aprofitant la debilitat de les enunciacions polítiques d’esquerra en aquesta nova fase històrica.
En eixe punt, des de la perspectiva comunitària, el repte de futur i un més que possible tallafocs per a l’auge reaccionari d’extrema dreta és reconstruir els vincles socials i comunitaris des de les interseccions de les demandes, necessitats i lluites socials. Produir una dinàmica comunitària sobre la que, per una banda, reactivar les emocions, afectes i desitjos de sociabilitat i esperança, i per l’altra, sobre el que recompondre una nova ofensiva històrica des de les esquerres transformadores.
Comunitats contra la barbàrie: infraestructures socials i suport mutu en temps d’extrema dreta
El sociòleg nord-americà Eric Klinenberg, al seu llibre “Palacios del pueblo. Políticas para una Sociedad más igualitaria” reivindica les infraestructures socials com a institucions democràtiques i populars essencials. Son aquells espais, institucions i pràctiques que permeten que les persones es troben, es reconeguen, es cuiden i generen confiança col·lectiva. Klinenberg ho exemplificava amb un cas molt destacat i conegut: durant l’onada de calor que va patir la ciutat de Chicago el 1995, els barris amb més vincles socials i més presència d’aquests espais comunitaris van patir menys mortalitat, malgrat tenir condicions materials semblants als barris més afectats. Allà on hi havia major densitat comunitària (xarxes veïnals quotidianes, centres socials i culturals, petit comerç local, biblioteques, usos col·lectius de l’espai públic) es va activar més fàcilment el suport mutu i es varen salvar vides.
Ho hem vist els darrers temps a casa nostra. La crisi de 2008, la pandèmia, la DANA o inclús l’apagada elèctrica recent, han visibilitzat tant la tendència social al suport mutu i l’autoorganització com la importància de les xarxes comunitàries, l’associacionisme, l’economia social o els equipaments públics per fer front de forma col·lectiva a episodis de crisi.
L’escriptora i activista Rebecca Solnit, a “Un paraíso en el infierno. Las extraordinarias comunidades que surgen en el desastre”, explica com davant desastres naturals com terratrèmols o huracans, sovint el que aflora és la solidaritat espontània. Quan el sistema falla, les persones s’organitzen: cuinen juntes, es cuiden, es protegeixen. Es creen les comunitat del desastre que mostren que no estem tan soles com ens volen fer creure.
Aquestes darreres referències connecten directament amb la memòria històrica de les classes populars i del que va ser el substrat de la política democràtica i socialista en el naixent capitalisme industrial occidental. Una de les obres de referència en eixe sentit, “La formació de la classe obrera a Anglaterra” d’ E.P. Thompson, va mostrar com la classe obrera britànica no fou només una categoria econòmica, sinó una construcció històrica, cultural i moral. Mitjançant sindicats, societats d’ajuda mútua, escoles obreres, ateneus i cercles literaris, els treballadors i treballadores van construir una estructura emocional i una economia moral que els permetia resistir l’explotació i imaginar una vida millor.
Com retratà l’historiador Julián Casanova a “De la calle al frente: el anarcosindicalismo en España”, les dècades de 1920 i 1930 foren escenari d’un associacionisme obrer molt potent en forma de sindicats, cooperatives, biblioteques populars, escoles racionalistes, ateneus llibertaris i societats recreatives que generaven cultura obrera i alternatives quotidianes al capitalisme. L’antifeixisme no s’improvisava, sinó que es cultivava en aquests espais cada dia.
En eixa línia proposava Erik Olin Wright la necessitat actual de construir utopies reals, com a experiments col·lectius que ja funcionen, dins i contra el sistema, i que apunten a una societat més justa. Cooperatives, escoles autogestionades, pressupostos participatius, comunitats d’energia, centres socials… Són llavors i escoles de futur que creixen enmig del desordre capitalista generant comunitat i dinàmiques amb capacitat de superar-lo.
I finalment, com teoritzava Nancy Fraser, tota acció social i política emancipadora ha de tenir la capacitat de conjugar la redistribució (repartiment de la riquesa i el treball, drets econòmics i laborals, serveis públics…) amb el reconeixement (dret a la pròpia identitat i expressió, pluralisme, diversitat…). La justícia social és un procés on s’han de creuar els drets econòmics amb els culturals, defugint la polarització entre uns o altres, i generant dinàmiques alliberadores d’igualtat i de diversitat social (Fraser, 2000).
Els efectes de la globalització neoliberal i el posterior gir reaccionari no es contraresten solament assolint poder institucional mitjançant la competició politicoelectoral i la redefinició del programa i l’estratègia política. Els efectes de l’auge de l’extrema dreta requereixen de tallafocs comunitaris que recomponguen els vincles socials des de la perspectiva del reconeixement i la redistribució, i tenint en compte els efectes de barri i de territori. Reapropiar-se el territori des de les infraestructures socials, els palaus del poble, com a estratègia de resistència i d’ofensiva.
En eixe sentit, els centres socials i culturals autogestionats, l’associacionisme, les cases de joventut, les xarxes de suport mutu, les cooperatives de consum i de treball, les festes populars, i altres estructures de sociabilitat autònoma, així com la reivindicació i apropiació dels serveis públics com els centres educatius, sanitaris, les biblioteques, els parcs públics o els poliesportius, són la gimnàstica revolucionaria quotidiana sobre la que alçar una nova organització social i un nou cicle polític.
No et limites a contemplar
aquestes hores que ara venen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d’un poble
unit, alegre i combatiu.
Vicent Andrés Estellés
