Dinàmiques socials i territorials del gir reaccionari
Des de les ciències socials es ve analitzant en profunditat este fenomen de gir reaccionari a nivell mundial. L’anàlisi es fa des de la perspectiva tant individual, com social i territorial. Es a dir, s’observa com les idees reaccionaries i discursos d’odi quallen en diferents perfils individuals i entorns culturals, així com en determinats contexts socioeconòmics i territorials.
Es tracta d’aplicar una perspectiva d’anàlisi que articula les dimensions econòmiques, culturals i territorials del gir reaccionari i l’extensió del suport a opcions polítiques d’extrema dreta, utilitzant els conceptes de geografies de la desigualtat, geografies del descontent, territoris deixats de banda, o perdedors de la globalització.
En eixe sentit, les hipòtesis i arguments que circulen per mitjans de comunicació, tertúlies, entorns militants o anàlisis acadèmics, es refereixen a canvis en l’electorat des d’opcions d’esquerres cap a l’extrema dreta, o bé en el gir excessivament cultural els partits tradicionals d’esquerra que abandonaren la centralitat econòmica redistribuïdora, o que les noves generacions son més individualistes i postmaterialismes, inclús que la globalització neoliberal ha modificat les estructures socials fins el punt que les ideologies tradicionals i els mapes per interpretar el món queden obsolets.
Per suposat, també en la centralitat de la guerra cultural, el control comunicatiu i del debat públic que porten a terme les grans corporacions i les empreses tecnològiques influenciant socialment la conformació d’ideologia i valors socials legitimats.
Totes estes hipòtesi tenen capacitat d’explicar el fenomen, al menys parcialment. No obstant, este article es centra en models explicatius específics basats en evidències i en una combinació d’anàlisi de factors culturals, econòmics i territorials.
Factors econòmics, culturals i territorials del cicle reaccionari.
Des dels anys 60 del segle XX, s’evidencia el desplaçament del conflicte social capitalista des de la fàbrica cap al conjunt de les relacions socials. Des del subjecte obrer al subjecte múltiple, apareixen els nous moviments socials, la nova esquerra postmaterial i la classe mitjana urbana com a dispositiu polític i cultural d’estabilització postfordista (Alonso i Betancor, 2017).
En eixe context, les dinàmiques de canvi social i de conformació de les identitats i comportaments polítics, s’analitzen amb eixa articulació de dimensions:
En primer lloc, hi ha factors culturals que expliquen el gir reaccionari a partir dels canvis en la disputa política des de les posicions més econòmiques a les més postmaterials (Inglehart i Abramson, 1999). En eixe terreny es troba la reacció conservadora i la guerra cultural contra els valors progressistes de les societats postindustrials. Segons Inglehart i Abramson, la revolució silenciosa conservadora s’hauria basat més en el conflicte cultural entre localisme i cosmopolitisme, i no tant en el clàssic clivatge econòmic dreta-esquerra. En el context d’eixe conflicte, la tesi de la reacció cultural conservadora de les darreres dècades a Europa i EE.UU es pot interpretar des d’una major politització dels valors tradicionalistes, religiosos, autoritaris i nativistes, que haurien impulsat en un primer moment la irrupció d’opcions electorals d’extrema dreta dintre la lògica de guerra cultural, mobilitzant emocions de nostàlgia envers el passat.
En eixe sentit, és evident que el suport a posicions d’extrema dreta es sustenta en la intensificació de valors reaccionaris front a la diversitat cultural i religiosa (discursos anti-immigració), front a la diversitat sexual, el feminisme, i promovent un nacionalisme autoritari i homogeni. Mentre que, per altra banda, la perduda de suport a posicions d’esquerra es veuria més condicionat culturalment per la perduda d’influència del sindicalisme i altres formes d’articulació de les classes treballadores, desplaçades per la ideologia de la classe mitjana i de les idees i valors progressistes més vinculats a la dimensió cultural i identitaria.
En segon lloc, la dimensió econòmica tradicionalment relacionada amb el conflicte de classes s’interrelaciona de forma més complexa amb el suport a l’extrema dreta. La perduda de base electoral dels partits d’esquerra no s’explicaria tant pel gir reaccionari de la classe treballadora, sinó per l’anterior gir neoliberal de la socialdemocràcia des dels anys 90. En el cas de l’estat espanyol, la classe treballadora industrial, el funcionariat públic, inclús les persones treballadores urbanes menys qualificades dels serveis segueixen optant majoritàriament per opcions electorals d’esquerres, i especialment per una major abstenció, en comparació amb les classes mitjanes i altes (Pallarés, Riba i Fraile, 2007) (Mora i Moreno, 2019).
Tot i existir encara debat al respecte, diverses investigacions els darrers anys constaten que l’increment del suport al populisme d’extrema dreta a les societats europees i nordamericanes no s’explica principalment per les tesis de la desigualtat econòmica. No son les rendes més baixes ni les classes treballadores el seu principal suport electoral, si bé son aquests grups els que menys participen a les eleccions i els que previsiblement estarien girant parcialment cap a opcions reaccionaries en determinats contexts. (Rodríguez-Pose, 2020) (Inglehart i Norris, 2016)
Així doncs, des de la perspectiva econòmica, no es la classe treballadora la protagonista del gir reaccionari, sinó una conjunció de classes directives i mitjanes, així com determinats grups socials desqualificats o precaritzats entre els quals no és tan determinant la posició de classe com els processos conjunturals de declivi econòmic, perduda d’oportunitats i d’expectatives socioeconòmiques en el context de la globalització neoliberal. El que s’ha popularitzat amb el concepte de perdedors de la globalització (especialment als EEUU i a França), i que implica adoptar una perspectiva territorial més que no estrictament de classe per a una millor comprensió del fenomen.
Es pot dir que a les ciències socials va prenent forma un gir espacial -com deia David Harvey-, una anàlisi socioterritorial tant dels impactes diferencials de la globalització neoliberal (a l’estat espanyol els efectes de llarg termini del boom immobiliari i la desindustrialització) com de la seua relació amb els impactes i els patrons d’extensió del vot reaccionari, en una interacció propicia al territori entre els factors culturals i econòmics que s’han descrit.
En el context de la revolta dels gilets jaunes (armilles grogues) a França, es varen popularitzar les aportacions del geògraf social Christophe Guilluy sobre la fractura social i territorial, les perifèries deixades de banda, l’enfonsament de la classe mitjana francesa i la reacció populista d’extrema dreta en eixes perifèries socials i geogràfiques franceses.
La seua anàlisi es centra en els efectes de la globalització i la crisi econòmica en el desplaçament territorial i cultural de les classes populars cap a zones rurals i periurbanes social i econòmicament més vulnerables, i l’enfrontament d’aquestes a les elits econòmiques metropolitanes, cosmopolites, liberals i multiculturals.
El seu discurs ha segut apropiat políticament pel populisme reaccionari del “poble real”, si bé també ha servit per evidenciar les carències de l’esquerra tradicional (especialment el partit socialista francès) i la necessitat de reformular la política de la seguretat econòmica i cultural de les classes socials perifèriques més colpejades per la globalització i abandonades per la progressiva perduda d’hegemonia de l’esquerra (Guilluy, 2019).
A l’estat espanyol, s’ha escrit molt a propòsit del declivi social, econòmic i demogràfic tant de l’Espanya buidada més rural com de l’Espanya oblidada on mai passa res de les ciutats mitjanes i les perifèries urbanes (Andrés Cabello, 2023). Al rerefons, hi ha una lectura territorial sobre els desiguals impactes de la crisi econòmica i la reestructuració social del malestar amb una base eminentment espacial del conflicte social contemporani (Dioni, 2023). Els espais rurals, les ciutats mitjanes i les perifèries de les grans ciutats han sofert majors impactes negatius de perduda de població, perduda de llocs de treball qualificats, menor inversió i major deteriorament dels serveis públics, perduda de competitivitat dels seus sectors econòmics i, per tant, perduda d’oportunitats i expectatives de futur.
En eixe sentit, des de la dimensió territorial el gir reaccionari està trobant un terreny fèrtil en aquells territoris perifèrics del desenvolupament econòmic. Principalment en aquells espais rurals i ciutats mitjanes on és més evident la perduda de dinamisme socioeconòmic i demogràfic, la desinversió, la perduda de competitivitat i la major manca de serveis públics. També les perifèries metropolitanes, menys beneficiades pel creixement de les economies d’aglomeració urbanes. D’alguna manera, el gir reaccionari té un fort component territorial que s’articula amb les dimensions culturals i econòmiques des d’una concepció simbòlica perifèrica i enfrontada a una elit progressista amb una suposada desconnexió emocional d’eixes realitats.
No són aquells territoris més dinàmics i competitius, ni tampoc els menys. Sinó territoris amb llargs declivis econòmics i amb desavantatges tant per a competir per dalt (innovació, tecnologia, serveis d’alt valor, finances…) com per baix (agroindustria, turisme massiu, manufactures tradicionals…) dintre l’economia globalitzada i financeritzada (Dijkstra, Poelman i Rodríguez-Pose, 2020)
A França les regions del nord-est que tenen un llarg declivi industrial i un estancament del creixement de la renda, com Lorena, Nord-Pas de Calais o Ardenes, han incrementat el suport a Le Pen en les àrees urbanes mitjanes i rurals. A Anglaterra alguns comptats del nord a Birmingham, Hull, Sheffield o Sunderland son els de major vot al Brexit, a UKIP o a Reform UK, tot i ser encara bastions tradicionals del laborisme. Es un patró de declivi prolongat, deslocalització industrial i falta d’expectatives com es dona també a Saxonia i Turingia (antiga RDA), a Silèsia (Polonia), Flandes (Bélgica) o Emilia-Romanya (Italia).
A l’estat espanyol serien exemples semblants els territoris de la badia de Cadiz, el Corredor del Henares, zones del Baix Llobregat o el Vallès, l’antiga conca minera lleonesa o la zona del camp de Múrcia, on es detecten focus de destacat creixement del vot a l’extrema dreta, que es poden interpretar des de la perspectiva territorial dels espais deixats de banda o espais que no importen.
La perspectiva socioterritorial permet explicar part de la complexitat de com s’està estenent el suport a l’extrema dreta en els barris populars i de classe treballadora. Perquè la tendència és a créixer de forma més evident en aquells territoris amb processos de declivi econòmic sostinguts en el temps de forma progressiva, basats en la poca competència en l’economia desregulada i financeritzada, com per exemple el desmantellament de la industria pesant (metal·lúrgia, mineria, construcció naval…) a Europa i EEUU des dels anys 80 del segle passat, i que no ha segut substituïda per altres economies d’impacte similar. Però també en territoris que s’han especialitat en models d’agroindustria intensiva per a l’exportació o aquelles perifèries urbanes amb creixent precarització del treball en els serveis poc qualificats.
I a més, no en els territoris de menor renda, sinó els de rendes mitjanes amb major desigualtat interna. No en els de major presència de migrants, però si on penetra més fàcilment el discurs de por i amenaça. En definitiva aquells on es percep un estancament del creixement econòmic i demogràfic, perduda d’ocupació qualificada (i especialment manual) i de competitivitat internacional. Com a l’estat espanyol, on la llarga i progressiva perduda d’activitat industrial, la crisi del model agrari i la transformació en una economia de serveis i turisme, està polaritzant el mercat de treball, modificant els patrons d’emancipació de les persones joves i l’empitjorament de les condicions de treball de la població adulta. I finalment, en termes territorials hi ha una correlació evident entre el suport a l’extrema dreta als barris populars i la major desestructuració social, perduda de vincles comunitaris, baixa densitat associativa i manca de recursos i projectes per enfortir el teixit social al territori mobilitzant els potencials de reciprocitat i redistribució a través de les infraestructures socials. Eixe factor, en interacció amb el declivi econòmic, és la combinació propicia per a la penetració de la ideologia populista reaccionaria en els barris populars. (Continuarà…)
