Al temps que va creixent l’onada reaccionària a nivell mundial és urgent l’anàlisi de la seua evolució, les seues causes i quins factors ajuden a comprendre el seu desenvolupament. En aquest primer article …..
A partir dels anys 60 del segle XX comença una progressiva perduda de vot a les esquerres als països d’Occident. L’esquerra tradicionalment basada en la qüestió material, i recolzada en la classe treballadora industrial sindicada com a subjecte polític central, es transforma progressivament en una esquerra més centrada en qüestions culturals i postmaterials com l’ecologisme, el feminisme i l’antirracisme (Inglehardt i Morris, 2016).
Eixe procés coincideix amb l’ofensiva conservadora i neoliberal contra la classe treballadora i a afavoridora de l’emancipació del capital respecte dels controls i contrapesos polítics i institucionals del pacte keynesià de postguerra, amb el qual el subjecte polític d’obrer massa fordista es desplaçarà del centre dels moviments polítics d’esquerra.
Des de finals dels 90, les opcions polítiques d’esquerres han protagonitzat un progressiu declivi electoral, solament pal·liat durant la dècada posterior a la crisi de 2008. Actualment, solament a 3 de 27 estats de la UE hi ha governs considerats d’esquerra. Mentre que durant el període entre la crisi de 2008 i la pandèmia de 2020 s’ha anat consolidant un moviment polític, cultural i mediàtic reaccionari, profundament conservador i amb evidents semblances amb els moviments feixistes i autoritaris de principis del segle XX.
No és objecte prioritari d’esta sèrie d’articles donar resposta al declivi de les opcions polítiques d’esquerra, sinó tractar de posar el focus en els factors explicatius de l’auge de l’extrema dreta reaccionaria els darrers anys, especialment centrats en les dimensions econòmiques, culturals i territorials del fenomen als països occidentals. I especialment, en tractar de comprendre quins mecanismes podrien representar tallafocs a l’auge reaccionari des de l’àmbit comunitari y la reconstrucció d’una sociabilitat no estatal i no capitalista.
És a dir, és necessari comprendre les dinàmiques sobre les que s’estaria assentant el suport social a les opcions del populisme reaccionari d’extrema dreta, des de la component socioeconòmica i territorial fins l’emocional i afectiva, per tal d’entendre quins mecanismes sociocomunitaris podrien estar jugant un paper de contenció i possible alternativa a la canalització reaccionaria del malestar actual en el context de la crisi de la globalització neoliberal.
En aquest primer article ens centrem en les similituds que guarden la reacció neoconservadora i el neoliberalisme amb els processos històrics de creixement del feixisme del primer terç del segle XX. I com es pot parlar d’un moviment reaccionari contemporani amb trets similars a d’altres etapes històriques.
Neoliberalisme i feixisme postmodern.
La pitjor herència de la revolució conservadora de Reagan, Thatcher i Pinochet, i de la doctrina neoliberal dels Chicago boys de Milton Friedman és, segons Wendy Brown, haver abonat el terreny per al feixisme postmodern. El model neoliberal ha segut molt més que una doctrina econòmica. Ha segut una forma de governar la vida, de configurar totes les institucions i subjectivitats segons la lògica de rendibilitat, competència i gestió eficient. Aquest programa ha desmantellat la democràcia des de dintre, i ha substituït la deliberació, la igualtat i la justícia social, per la gestió mercantil i tecnocràtica i, en darrera instancia, autoritària dels assumptes col·lectius.
““La ferida deixada pel neoliberalisme és profundament antidemocràtica. Però, més enllà del desmantellament de les institucions, és la transformació del mateix subjecte polític que crea la base emocional i ideològica per a l’autoritarisme postdemocràtic.”
—Wendy Brown, In the Ruins of Neoliberalism (2019)
La penetració de la doctrina neoliberal a tots els àmbits de la vida social i personal, converteix els individus en éssers eminentment econòmics i empresaris de si mateixos, al temps que incrementa les desigualtats socials, destrueix les estructures de solidaritat social i obre el pas al ressentiment, el nihilisme i la desafecció social. El feixisme postmodern és un fenomen eminentment antipolític i antidemocràtic.
En eixe sentit, ens trobem un escenari molt semblant als anys 20 i 30 del segle XX, amb el naixement del feixisme i el nazisme. Antonio Gramsci, als seus Quaderns de pressó, ens deixà una de les cites més conegudes sobre els períodes de crisi i de transició d’ordre social: “La crisi consisteix en el fet que allò vell no acaba de morir i allò nou no pot néixer; en aquest interregne apareixen els monstres”. La mateixa Rosa Luxemburg uns anys abans llançava la consigna de “socialisme o barbàrie”. Un i l’altra advertien sobre el col·lapse de l’ordre capitalista, liberal i burgès posterior a la Primera Guerra Mundial i les conseqüències regressives i violentes de dominació que portarien a formes patològiques de poder com l’autoritarisme, el feixisme i el populisme destructiu.
Una de les obres de referència sobre el feixisme als anys 30 l’escrigué Karl Polanyi: “La gran transformació. Crítica del liberalisme econòmic”. L’anàlisi de Polanyi parteix de la crítica al capitalisme liberal instaurat des del segle XIX, constatant que la pretensió de crear societats amb economies de mercat totalment desregulades provocava desarrelament comunitari, ruptura de solidaritat social i inseguretat. I en eixe punt, la crisi de l’ordre capitalista liberal de postguerra va comportar una doble reacció. Per una banda, el moviment obrer i les tendències revolucionàries o socialdemòcrates, i per l’altra, la reacció feixista i autoritària. La doble reacció es va resoldre en el dilema entre més democràcia o més autoritarisme.
En termes historiogràfics sabem que la reacció feixista i autoritària es basava en un discurs d’ordre, disciplina i modernització tecnocràtica, centrat en un tancament autoritari i socialment excloent per crear un ordre social reaccionari. Tal i com explica Eric Hobsbawn a “L’era dels extrems. El curt segle XX”, la resposta autoritària a la crisi del capitalisme de postguerra mobilitzà amplis sectors de la població, com una mena de “revolucionaris de la contrarevolució”, que es recolzaven principalment en una aliança entre petita i mitjana burgesia, joves classes mitjanes i funcionarials, i especialment entre exoficials i soldats frustrats i perdedors de la guerra (Freikorps alemanys i Squadristi italians). No obstant, com analitzà posteriorment E.P Thompson, la crisi econòmica i de les organitzacions del moviment obrer, així com la desarticulació social de les classes populars permeté un gir cultural cap a un nacionalisme autoritari i excloent també entre part de les classes treballadores i populars europees. Quan la solidaritat social horitzontal entre els subjectes dominats es trenca, apareix la solidaritat vertical per formar comunitats excloents. En este punt, sembla més que evident un cert paral·lelisme històric.
El feixisme postmodern que neix de la crisi del neoliberalisme en 2008 configura, sobre paràmetres diferents, una reacció similar a la dels anys 30 del segle XX. La globalització neoliberal, de similar forma al liberalisme clàssic, ha implicat un gir mercantil i financer als models de govern, promovent una despolitització social. La privatització de serveis públics, la desregulació de l’economia financera i de les relacions laborals, l’ofensiva contra sindicats i organitzacions socials, la deslegitimació dels processos democràtics i de les estructures de solidaritat social i comunitàries, no solament han promogut una crisis econòmica i financera de gran magnitud, sinó que han deixat el terreny propici per a formes de dominació i recomposició de l’ordre capitalista en clau autoritària, excloent i antidemocràtica.
Com als anys 30 del segle passat, la crisi de la globalització capitalista de 2008 va tenir una reacció inicial en clau democratitzadora, molt recolzada en moviments socials i populars basats en principis igualitaris i de justícia social. No obstant, com en els anys 30 del segle passat, els moviments reaccionaris i de tall autoritari aparegueren com una opció per tancar la crisi des de dalt i recompondre el sistema econòmic mitjançant els paràmetres del feixisme postmodern i postneoliberal. Sembla que ens trobem en una fi del cicle en que la reacció democràtica i popular va haver de gestionar la crisi del sistema, tota vegada que el moviment impugnador i les possibilitats de transformació social més ampla han segut frenades frenades en els seus intents constituents d’un ordre social, polític i econòmic nou sobre les cendres del neoliberalisme. (continuarà…)
