Fins ara als diaris hi podeu trobar cròniques de viatges, parlamentàries, de guerra, roses, etc. Ara, a més, hi podeu trobar cròniques dels anuncis de perfum. Des de sempre quedo enganxat als anuncis de perfums i colònies. No puc deixar de mirar-me’ls ja que són com una espècie de repte intel·lectual. La major part no els entenc i m’hi esforço com quan llegeixo Walter Benjamin. Aquest, però, és força més senzill.
Cas 1. Agua fresca de rosas d’Adolfo Domínguez. Es veu una dona que des d’un barco pesca roses amb una xarxa. La pregunta que em faig és: aquesta colònia té efectes lisèrgics? Si una dona es posa aquest perfum i acaba pensant que pot pescar roses al mar, pot acabar però que molt, molt malament. Cas 2. Eua de rochas. De fet, com podeu comprovar, és aigua igualment però en francès. No sé perquè però als creadors d’anuncis els sembla que vendran més perfums si els anuncien en aquest idioma. Es veu una dona molt seriosa caminant per una passarel·la cap al mar. Està apunt de suïcidar-se? Et suggereixo que no li regalis a cap dona que t’estimis. Cas 3. Dolce Gabbana. Light Blue Fragrance. Veiem a un mascle sense afaitar. De fet la càmera està més pendent dels calçotets que no pas de l’individu. Per què? El rostre sense afaitar rasca la fina pell de la noia. Cas 4. Opium de Yves Saint Laurent. Una noia molt jove, molt molt seriosa. Es veu a anys llum que la pobra té molts problemes. Corre pel carrer de nit, desesperada. Acaba per trobar un jove, s’abraça i sembla que li va a fer un petó, en realitat li regira la roba fins que li pren el perfum. Engega el noi i ensuma el perfum. Potser és un perfum per les noies que volen matar nois d’infart? Hi està enganxada com altres a la pega? Cas 5. Decadence de Marc Jacobs. Una dona es va recargolant per terra, li fa mal la panxa? Potser que vagi al metge en comptes de posar-se perfum, quines males idees! El perfum es diu Decadence, és clar. Si un dia arribes a casa i la teva dona fa això treu-li el perfum de les mans i truca a emergències al 112. Cas 6. Pel mig se’m cola un anunci diferent, es tracta de Wipp Exprés, on un nen del tot idiota menja un gelat de xocolata en un llit amb llençols blancs. Òbviament el llit queda com us podeu imaginar: ple de gelat de xocolata. Des dels anys setanta està penat pegar als nens. No es podria fer una excepció? Cas 7. Agua fresca Extreme d’Adolfo Domínguez. Un armari surt d’un mar embravit a l’hivern. Fa la cara -sense afaitar, és clar- que qualsevol de nosaltres faria si fent el ximple es banyés al mar a l’hivern, quines idees… L’idiota no porta vestit de neoprè. L’expressió del rostre denota que acaba de llegir L’anticrist de Nietzche. Cas 8. Only The Brave Diesel. La veu en off diu: “has de ser valent”. El paio veu una dona i un llop amenaçador. I no se li acut res millor a fer que tirar-se de cap contra un mur de formigó, l’entravessa. La dona sense advertir que no va convenientment afaitat, se li tira a sobre. El llop acollonit perquè s’ha fotut de cap contra el mur o per la dona, no ho sabem, s’amanseix com un gat. Cas 9. Chloe. Una noia s’esbulla els cabells, amb una falsa rialla que et deixa gelat, voleu dir que hi es tota? Era així o s’hi ha tornat després de posar-se el perfum? Si li regales aquest perfum a la teva sòcia, es començarà a comportar com una il·luminada o posseïda pel banyeta? Quina por. Amb quantes substàncies estranyes el deuen fer? Cas 10. Terre d’Hermès. Un paio al desert es va tirant sorra fina vermella damunt, algú normal es fotria terra del desert a sobre? De sobte cau una mica d’aigua, com si al desert plogués! L’individu queda ple d’una mena de fang per tot arreu. El normal, si us trobeu en un cas així, és posar-se sota la dutxa una bona estona i treure’t la sorra i el perfum. Cas 11. Euphoria de Calvin Klein. Un perfum de marca de calçotets? Voleu dir que és la millor idea? Una dona estirada al límit d’un penya-segat, es pensa tirar? Acaba enganxada a un paio, però ella mira la càmera com absent, en que deu pensar? En la Crítica a la filosofia kantiana de Shopenhauer? No està pel que ha d’estar. O, pitjor, pensa en la difícil relació perfum/calçotets? Cas 12. J’adore de Dior. Una dona molt molt seriosa puja a una cúpula per una mena de llençol. Està desesperada, mentrestant se sent: “el passat pot ser meravellós” i el “el futur és or”. Ara reflexioneu durant deu minuts i envieu-me un mail amb les vostres reflexions. Cas 13. King d’Antonio Banderas. Es veu un home ric vell, un jove tòtil i un trendy amb pinta d’atontat. La noia, és clar, se’n va amb l’Antonio Banderas. Que la noia desaparegui amb el Banderas, sembla raonable, però per què tots els altres homes ens hem de posar King si al final les noies prefereixen al Banderas amb perfum o sense? Cas 14. Code d’Armani. Aquest cas és xocant. A un paio que sembla sortit d’un poble prop de Catània l’any 1952, li han fotut un vestit molt car i modern que no enganya ningú. Sense afaitar ni res i, au! A anunciar perfum! Diu a una dona: “em pensava que t’havia perdut”. Fora el normal. Quina dona aniria a veure a aquest pàjaru! No hi deu ser tota. Cas 15. Hugo Boss pels “homes d’èxit” diu l’anunci. D’homes d’èxit ni ha molt pocs, si es que en queda algun. I si ni ha algun que s’ho creu és que es totxo del tot. Bé com que quasi no n’hi ha, crec sincerament que és un anunci fallit. En vendran molt pocs. Si fessin un anunci d’un perfum per un home fracassat, som legió, el negoci estaria assegurat pels segles dels segles. Cas 16. Sí de Giorgio Armani. Es diu: “sí a la llibertat” o “sí a mi mateixa”. la dona que es posa aquest perfum és sense cap mena de dubte molt narcisista. És un clar error dels departaments de màrqueting, les narcisistes no necessiten ni perfum ni parella ni res de res. Cas 17. La vie es belle de Lancôme, ens diuen: “camí a la felicitat” Quan jo era jove el que en deien camins a la felicitat provocaven uns viatges dels que alguns mai més tornaven, la majoria es feien hippys de l’ensurt. Cas 18. Bleu de Chanel per homes. Una veu diu “Sempre seràs qui tu vulguis ser”. Imagineu-vos per un moment que una persona s’ho creu, es posa colònia i creu que és algú. Us estalvio la legió de perfums d’una marca molt molt estranya es diu Cagolina Eguega. I també els de Victorio y Luchino. Es veu que si et poses perfum d’aquesta marca, se t’oblida pagar impostos i llavors hisenda et persegueix. De fet l’únic anunci sensat per aquestes festes és el d’Almax.
Arribats a aquest punt crec que en podríem treure algunes conclusions. La primera és que això de les colònies i els perfums és molt perillós, per tant al final de cada anunci caldria posar un avís -com als medicaments- que digués això: “Llegeixi les instruccions d’aquest perfum i consulti el psiquiatre”. La segona conclusió és que els homes dels anuncis mai no s’afaiten, però això sí, es posen perfums. Saben que amb perfum o sense no tenen res a fer i un cop se’ls atansen, les dones estan pensant sempre en d’altres assumptes cosa que fa que la seva autoestima estigui per terra. Les empreses que fan màquines o estris per afaitar estan de cap a caiguda. Tercera. Les dones arriben a l’orgasme soles amb el perfum, no necessiten els homes per a res. De fet mentre estan amb homes estan més pendents de la càmera que d’ell. Quarta. És un tema propi dels misteris de “Cuarto milenio”. Iker Jiménez, per què no hi ha cap perfum per a persones normals i corrents? Són només per a rics i famosos. Segurament es deu al fet que només els rics i famosos els poden pagar, però llavors, per què els anuncien per la televisió? Cinquena. Quasi totes les noies que surten als anuncis són noies maques però plenes de traumes, mals somnis i mala cara? Tots els que fan anuncis són misògins? Conclusió provisional les úniques dones que riuen i són felices, són les que no es posen perfum. Sisena. No sabem si els homes i dones dels anuncis es tiren per sobre el perfum o la colònia o si en realitat se la beuen. I tampoc sabem quins productes que enterboleixen la raó contenen. Moltes de les cares no són de gent normal, sembla que acabin de veure a John F. Kennedy viu. Setena. Si els anuncis de perfums fossin veritables, es demostraria que no és cert que a les dones se les guanyi fent-les riure. Si s’han posat perfum no ni ha cap que rigui. Setena i darrera, tot i que als anuncis tot són homes sense afaitar i emprenyats amb el món i les dones maques però rares, rares, no sé com encara es busquen uns als altres, potser com diu una amiga meva: “Siempre hay una mierda para un tiesto”.