Per Cathe Herrando, Alejandro Blanco i Sergio Sahún.
Almenys 6 aragonesos del Movimiento Hacia un Estado Laico, d’Estudiantes en Defensa de la Universidad i de la Fundación de Acción Laica vam participar en les Jornades d’Europa Laica celebrades a Alacant. A la sala de l’antiga Escola de Comerç, davant del bust fèrric de Dickinson, capità del Stanbrook, diverses desenes de militants laïcistes ens vam reunir per dissertar, en tres taules rodones, sobre el poder de l’Església, el dret a decidir sobre els nostres cossos i la memòria democràtica.
L’Església sense memòria. Col·loqui amb Ángel Munarriz, autor d’Iglesia S.A.
L’Església demana perdó molt reiteradament. El 1998 per la seva insensibilitat envers l’Holocaust. El 2000 pel seu suport a la dictadura argentina. Més endavant va demanar perdó a l’Església Ortodoxa, al Poble Gitano o a les víctimes d’abusos sexuals. L’Església demana perdó, però té una excepció: la Guerra Civil Espanyola i la posterior dictadura. L’aliança entre l’altar i el tron espanyol prové del Concili de Trento. Hi ha hagut concordats des de 1808 a Baiona, i el text de la Constitució de Cadis establia que la religió d’Espanya era la catòlica. L’Església va conspirar contra la II República i Pius XII va felicitar Franco en acabar la Guerra Civil. L’Església va formar part del saqueig. Es va quedar amb l’educació, amb la capacitat d’immatricular béns, va signar el Concordat de 1953 i els actuals acords bilaterals de 1976. Segons Munarriz, l’Església percep 300 milions anuals per la casella de l’IRPF. Aquests diners no són dels fidels, són de tots els ciutadans, subratlla. Amb aquests diners es paguen sous i s’injecten recursos als seus mitjans com 13 TV. I tot això mentre només el 12% dels joves d’entre 18 i 24 anys es declaren catòlics. L’Església és una institució que perd la seva prevalença per regir la moral. El retrocés que pateix des del púlpit, el compensa des del sector educatiu i des de la religiositat popular impulsada pel turisme. Si l’Església demanés perdó a Espanya, deixaria de tenir la posició que avui manté. L’autor sevillà matisa que les lleis de Memòria en cap moment han al·ludit l’Església Catòlica.
Per concloure la seva intervenció, Munarriz declara: “No hi ha derogació perquè no existeix una majoria parlamentària, ja que el PSOE manté unes posicions oscil·lants”. Per a ell, la jerarquia catòlica deu una disculpa al poble espanyol i una revisió de la seva història.
Laïcisme i dret a decidir. Taula amb Marisa Velasco, doctora en Ciències de la Salut, María José Alemany, infermera i doctora en Història, i Gemma Candela, periodista especialitzada en feminismes. Amb la moderació de Josant Rovira, president de MHUEL.
La intervenció de María José Alemany va repassar la pràctica del suïcidi en les societats clàssiques. Entrant ja en matèria sobre el dret a morir dignament, va establir els quatre escenaris que es plantegen al final de la vida segons l’agent de decisió:
La decisió del o de la pacient:
- El rebuig del tractament o l’anul·lació del consentiment.
- L’eutanàsia i suïcidi assistit.
La prescripció mèdica:
- L’adequació de l’esforç terapèutic.
- La sedació pal·liativa.
Per a ella, la mort no és un esdeveniment biològic, sinó que té a veure amb allò que significa dins la nostra vida biogràfica. L’eutanàsia (“bona mort”) és una actuació sanitària que produeix la mort d’un pacient de manera directa mitjançant una relació causa-efecte única i immediata, sempre que la persona es trobi en plenes facultats per ser conscient del que realitza.
La Llei d’Eutanàsia va ser aprovada amb 202 vots a favor, 141 en contra i 2 en blanc. Qui pot sol·licitar l’eutanàsia?
- Només la pot sol·licitar una persona per a si mateixa, no pot ser sol·licitada per una altra.
- Major d’edat.
- Nacionalitat espanyola.
- Capacitat mental.
- Informada de les seves opcions (cures pal·liatives). Cal fer 2 sol·licituds en un termini de 15 dies (si es preveu la pèrdua de facultats mentals i cal accelerar el procés perquè no passin aquests 15 dies, i quan ja no es tenen facultats però s’ha signat prèviament, amb un document previ a la pèrdua de les facultats mentals en un període pròxim – Testament Vital).
Els requisits per sol·licitar l’eutanàsia són tenir un patiment físic o psíquic constant i intolerable per malaltia terminal o un patiment greu crònic i incapacitant.
Intervenció de Marisa Velasco: sobre el dret a l’objecció de consciència i el dret a decidir sobre els nostres cossos.
La Llei Orgànica 3/2021, 24 de març, LORE, estableix el dret individual per a la llibertat del personal mèdic a atendre o no els pacients quan resulti incompatible amb les seves pròpies conviccions.
La ponent va repassar la situació de l’objecció de consciència, que s’està erigint com una barrera per a l’accés a drets com la pràctica de l’avortament o la sol·licitud d’eutanàsia. Denuncia que hi ha hospitals on no es practica cap avortament, serveis on les direccions són objectores i els subordinats també s’hi declaren per no ser marginats. També denuncia la mala praxi de no registrar les sol·licituds, cosa que impedeix l’inici del procediment i pot fer que el sol·licitant mori abans que li sigui concedit. Es requereixen tants processos, tants papers, tantes verificacions davant la llei, que la sanitat espanyola queda bloquejada i endarrerida per permetre certes pràctiques.
Per a ella, els objectors de consciència s’han de desvincular de postures polítiques, corporatives o de qualsevol altra índole.
Intervenció de Gemma Candela:
La ponent va repassar el dret a l’avortament a Espanya: 1a llei de 1985 que el regulava per supòsits, la llei de 2010 que el regulava per terminis, i la de 2015 on el PP va modificar la llei per a les menors de 18 anys. Finalment, el 2023 es va produir la darrera reforma de la llei.
Només 2 de cada 10 avortaments es practiquen a la sanitat pública. A moltes províncies espanyoles no s’hi practica cap avortament, cosa que obliga a traslladar-se a altres províncies pel seu compte. L’avortament no és un dret efectiu i és difícil de dur a terme amb els horaris laborals de la persona embarassada i una oficina que obre de 9 a 14 i et segella el paper que acredita l’avortament, com passa a Madrid. La ponent va repassar la pressió de grups ultracatòlics com Hazte Oir i va considerar que calen formacions específiques a les facultats de medicina i ciències de la salut sobre la pràctica de l’avortament.
III Taula col·loqui. Memòria democràtica i Laïcisme: Els nadons robats i el Patronato de Protección de la Mujer.
Marta García i María Palau exposen com s’organitzaven aquests tipus de “reformatoris” que es camuflaven amb el nom de Patronato de Protección de la Mujer.
Aquesta va ser l’enorme institució que va començar la seva trajectòria el 6 de novembre de 1941 i va perdurar fins al 1985. El Patronato es dedicava a la “persecució de la prostitució clandestina”. Tanmateix, a la pràctica, s’hi tancava dones la conducta de les quals s’allunyava del model imposat pel franquisme.
Abans d’entrar-hi, les dones passaven per un centre d’ordenació i classificació on es comprovaven actituds i comportaments, com l’orientació sexual… Un cop dins d’aquests col·legis o convents, els mateixos pares perdien la pàtria potestat i aquesta passava a mans de les ordres religioses que gestionaven la institució o de l’Estat.
Ambdues periodistes relaten testimonis de supervivents que expliquen com era la vida dins la institució. Parlen d’un règim carcerari per a nenes o adolescents (sense judici ni sentència), hi havia trasllats d’un centre a un altre, fins i tot a ciutats desconegudes per evitar fugues. A més, hi havia una rutina estricta, treball forçat als tallers, maternitats on gairebé no podien veure els fills, i amenaces respecte a aquest tema. Tot i així, les supervivents trobaven espais per riure, intercanviar missatges, acariciar-se, organitzar fugues tot i les prohibicions i càstigs.
“Nadons robats”.
Soledad Luque ens va explicar el motiu de la denominació de “nadons robats”, ja que quan van sorgir les associacions la majoria de famílies que buscaven eren mares a qui havien robat els nadons. Després es va saber que no eren només nadons: també es robaven infants… Aquesta pràctica es va produir durant la dictadura i va continuar fins ben entrada la democràcia. Es cometia aquest crim contra grups de dones molt pobres, empresonades, mares de famílies nombroses, mares solteres, persones amb mancances culturals, educatives… i mai no es van investigar aquells robatoris. “Van ser i són crims d’Estat”, va dir. Va ser una pràctica plenament assumida i amb suport legislatiu: es podien retirar els fills a les dones empresonades (nascuts o fins als tres anys), l’Estat podia assumir la pàtria potestat i també estava permès canviar els noms i cognoms dels nens tutelats.
A més, comptava amb un suport ideològic, ja que Vallejo Nájera creia en l’existència d’un gen “roig” que es transmetia culturalment o ambientalment, sobretot en dones marxistes, republicanes… i que passava als descendents. Per això es pensava que aquest gen convertiria els infants en escòria de la societat, i una de les solucions era separar aquests nadons o infants de les seves mares biològiques. Soledad defensa que cal continuar amb la recerca de familiars robats, que no és una batalla perduda, i transmet ànims a les famílies que es troben en aquesta situació i que acudeixen a l’associació on ella milita.
