El darrer cap de setmana d’octubre està assenyalat al calendari de Barcelona amb el llapis de la memòria i la cultura antifeixista.
S’ajunten i complementen dos homenatges la vigència dels quals s’ha de preservar. L’agraïment als voluntaris i voluntàries de les Brigades Internacionals que cada any se celebra al monument de la Rambla del Carmel —aquest any ja en són 27 [i] —, i l’homenatge a l’Olimpíada Popular del 1936, a l’estadi Lluís Companys —i ja en van 17 edicions—, no evoca cap exorcisme malenconiós. Constitueix un exercici de coneixement i de reconeixement. Una invocació d’autèntica cultura popular, reivindicant avui —i sobren les raons— els valors republicans de llibertat, igualtat i justícia social, juntament amb la fraternitat i la solidaritat internacionalista.
Un pretext més per compartir el contingut del programa Si vas pel carrer i ensopegues emès el dia 14 d’octubre, a Mataró Radio, i dedicat a La Barcelona Olímpica de 1936, oblidada [ ii ] . per Serrat, amb el sabor amarg del plor etern, que han abocat en tu cent pobles, d’Algesires a Istanbul . També he afegit noves incorporacions fruit de la laboriositat memorialista. Gràcies a Angelina Puig per fer-me arribar el text de Muriel Rukeyser : Savage Coast , i a Consol Hernández que em va recomanar el llibre de Giles Tremlett : Las Brigadas Internacionales. Fascismo, Libertad y Guerra civil en España.
Totes dues inicien el capítol 1, amb títols coincidents. Muriel Rukeyser ho fa així: “Primer dia, dissabte 18 i diumenge 19 de juliol”. Recull un comunicat de Reuters: “ Sábado, según las últimas noticias, Barcelona estaba en calma, y hasta entonces no se había disparado un solo tiro”. El text del llibre comença amb una afirmació taxativa: “ “Bienvenidos a los Juegos. Barcelona, 19 de julio de 1936”. “Corría el verano de 1936 y Muriel Rukeyser, joven poeta y escritora estadounidense de 22 años” –així comença el relat– coneix al tren des de l’estació fronterera de Portbou Otto Boch, “un jove ebenista alemany exiliat”, a un grup de ballarines angleses, un director de cinema de Hollywood, i “joves esportistes suïssos i hongaresos dirigien a Barcelona” per participar en uns Jocs Olímpics alternatius, l’anomenada “Olimpíada Popular”.
La jove poeta de 22 anys, Muriel Rukeyser , és l’autora de les cròniques de Barcelona que serveix el periodista i historiador Giles Tremlett per descriure què s’estava ventilant aquell estiu. Tanca així aquest capítol: “Para la mayoría de los cerca de 40.000 voluntarios extranjeros que se calcula que acabaron acudiendo a luchar en defensa de la República fue, cuando no su tumba, una experiencia que los marcaría de por vida”.
Molt poca gent coneix la història de l’Olimpíada Popular. Fins i tot durant els Jocs Olímpics de la Barcelona del 92 –que tots recordem–, es va imposar un mantell de silenci. El desafiament de la Barcelona del 1936 encara coïa els hereus del COI, que van apostar per l’Olimpíada de Hitler a Berlín. Esperit olímpic sense memòria, però convé esmenar-ho.
El moviment memorialista i l’homenatge del 19 de juliol del 2017
(Govern de la Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona) a alguns dels protagonistes de l’Olimpíada Popular. Recordo vivament el testimoni i l’emoció de Maria Salvo i dels germans Cánovas, amb 97 anys, i un llarg compromís i trajectòria com a combatents antifeixistes a Espanya i a Europa. També als descendents dels ciclistes del Clarion Cycling Club, un club d’ideologia socialista fundat el 1891. Dels set socis que van venir d’Escòcia per participar a l’Olimpíada Popular de Barcelona, quatre van morir durant la guerra, defensant la legalitat republicana. Haig d’afegir que el moviment memorialista i particularment qui va ser la presidenta de l’ACPEPF , i de Dones del 36 , María Salvo, havien reivindicat durant molts anys la significació i memòria de les Olimpíades del 1936, que no es van poder celebrar. Tal com es denunciava al Manifest de l’Olimpíada Popular, els Jocs de Berlín —inaugurats l’1 d’agost, 14 dies més tard del cop militar a Espanya— i convertits per Hitler en una exaltació del nazisme i el feixisme, anticipaven l’incendi que amenaçava Europa. La Guerra de Espanya, de 1936/1939 va servir com a camp de proves de la màquina de guerra sobre població civil, els bombardejos sistemàtics de la Legió Còndor de Hitler, i de la maquinària de guerra de Mussolini, al servei del terror de les tropes de Franco, Mola i els generals colpistes. primer assaig per a la barbàrie. Tot va començar a Espanya.
Aquesta reivindicació de la memòria de l’Olimpíada del 36 hauria de trobar ressò en la direcció i producció cinematogràfica del nostre país. L’èxit i interès per pel·lícules com “El mestre que va prometre el mar”, donant a conèixer al mestre Antoni Benaiges ; o el “47”, rescatant les lluites veïnals; significa que hi ha un bon tros per recórrer. Necessitem, i així ho hem dit al programa de Mataró Radio, el nostre propi “Carros de foc”, gent jove amb talent no ens falta.
Comencem pel principi: per què es van organitzar dues olimpíades el 1936?
El moviment oficial olímpic, el COI, va escollir Berlín en lloc de Barcelona, l’altra candidata, el 1931. És cert que Berlín tenia molts atractius arquitectònics i culturals, però l’expansió del partit nazi ja suscitava inquietud, encara que no per a determinades elits econòmiques que van encoratjar el seu ascens. La candidatura de Barcelona, malgrat haver celebrat amb èxit a la muntanya de Montjuïc l’Exposició Internacional del 1929, resultava inacceptable per a aquella reunió de selectes aristòcrates. L’abril del 1931 s’havia proclamat a Espanya la II República. George Orwell en un assaig publicat el 1942: Recordant la Guerra d’Espanya , sentenciava: “ L’odi que la República Espanyola va suscitar en milionaris, ducs, cardenals, playboys, espadons, entre d’altres, ja seria suficient per si mateix per saber què s’estava coent ” [ iii ] .
Hitler és nomenat canceller el 1933 i es proclama líder del III Reich, assumint plens poders. Dos anys més tard, el 1935, s’aproven les lleis racistes de Nuremberg. Els jueus perden la seva ciutadania, també els gitanos i els negres, considerar-vos races inferiors. L’alerta contra la pretensió de celebrar els jocs a Berlín ja suscita un escàndol popular i una preocupació internacional. Particularment entre les organitzacions polítiques i sindicals d’esquerres. A Itàlia, aquell mateix any, la dictadura feixista de Mussolini posa en marxa la política expansionista amb la invasió d’Etiòpia. L’amenaça nazi i feixista és més que un perill a Europa. Persecució d’opositors, camps de presoners per a comunistes i altres dissidents del III Reich. Però el COI no s’immuta. El mateix Pierre de Coubertin, l’impulsor dels Jocs Olímpics moderns, fa una defensa tancada de la candidatura de Berlín: “seran uns Jocs magnífics”. Constituïa una via lliure per escenificar els jocs de Hitler, amb proclames bel·licistes, racistes i antidemocràtics davant del món. Els governs dels EUA, la Gran Bretanya i França, acaben beneint (amb algunes reserves formals) les fanfàrries nazis i feixistes.
Els jocs alternatius de Barcelona, una declaració de principis
La resposta de les organitzacions internacionals esportives, la socialdemòcrata i la comunista, no es va fer esperar. Apareix la necessitat de treballar en un projecte comú: organitzar l’Olimpíada Popular a Barcelona. “Mundo Obrero”, en un article titulat “La idea olímpica prostituïda”, afirma: “Los Juegos Olímpicos de Berlín tienen el fin de propagar el espíritu del nacional-socialismo [partido nazi], de la esclavitud, de la guerra y del odio racial. La Olimpiada de Barcelona, al contrario, quiere defender el verdadero espíritu olímpico que reconoce la igualdad de razas y de pueblos y estima que la paz es la mejor garantía para la educación sana de deportistas y de la juventud de las naciones”.
Contra tot pronòstic, i coneixent-ne els antecedents, les esquerres van saber posar-se d’acord en un mateix projecte. De diferents indrets d’Espanya, Europa i del món, arribaven notícies de clubs i esportistes desitjosos de participar-hi. En poc més de tres mesos i amb un pressupost limitat, s’aconsegueixen superar les previsions més optimistes. La proposta d’Olimpíada Popular a Barcelona va aconseguir galvanitzar l’oposició al feixisme i el nazisme a Europa.
L’historiador Carlos Santacana afirma al seu llibre “L’altra Olimpíada”, que la celebració de l’Olimpíada Popular —si no hagués estat dinamitada pel cop del 18 de juliol— constituïa una manera de reivindicar l’esport popular davant l’esport elitista, una visió democràtica del món contraposada a la minoritària, la del feixisme. Tota una declaració de principis a l’època.
Arribats a aquest punt sembla pertinent afegir un parell de preguntes: van escollir els colpistes el dia 18 de juliol, el dia abans de la inauguració de les Olimpíades de Barcelona, per evitar una gran demostració cívica i esportiva, de mobilització antifeixista a la Barcelona de juliol de 1936, 14 dies abans de la inauguració dels Jocs de Berlín? Hitler va actuar en aquesta direcció per garantir-se el monopoli en exclusiva dels Jocs Olímpics i el seu protagonisme a les fanfàrries dirigides pel famós compositor Richard Strauss?
El que és cert i contrastable és que l’Olimpíada que pretenia promoure els valors de la pau a Barcelona va ser ferida de mort per un cop militar i l’inici de la guerra. Era, com ja s’ha dit anteriorment, el preludi de la II Guerra Mundial. Hitler va inaugurar les Olimpíades de Berlín el dia 1 d’agost de 1936. El que va passar amb un führer humiliat per la victòria de Jesse Owens, forma part de les hemeroteques.
Menys conegut és el fet de l’expansió del moviment esportiu obrer o proletari, que havia aconseguit un fort desenvolupament durant les primeres dècades del segle XX. Fins al segle anterior l’esport era cosa d’aristòcrates i de gent amb recursos. Tot va començar a canviar quan els sindicats i les organitzacions d’esquerres van promoure la pràctica esportiva del proletariat, tant com un element útil per millorar els hàbits més saludables —evitant l’excés de temps a les tavernes i de consum d’alcohol—, com per promoure la consciència social. Les Olimpíades Obreres van arribar a reunir als anys 20 i 30 desenes de milers de participants a Europa i també als Estats Units.
Amb aquests antecedents, la proposta de Barcelona va actuar ràpidament com a catalitzador i va disposar a mobilitzar les organitzacions progressistes de l’esport. Durant el mes de març del 1936 es va constituir el Comitè Català Pro Esport Popular. La primera activitat va ser organitzar una competició amb el nom de Thaelman (un esportista alemany, comunista, detingut per Hitler). El primer de maig s’impulsa la iniciativa d’Olimpíada Popular i Lluís Companys, president de la Generalitat accepta la Presidència d’Honor del Comitè Organitzador (COOP).
Igualment es van crear diferents comitès de suport a l’Olimpíada Popular a tot l’Estat. Madrid, Andalusia, València…, entre altres ciutats, van acabar constituint el Comitè Espanyol pro Olimpíada Popular. Recentment es va publicar una entrevista a Carles Vallejo, president de l’ACPEPF, per part de l’escriptor Javier Pérez Andújar, és de l’11 d’octubre i recull el testimoni del seu pare Juan José Vallejo [ iv ] . “Mi padre fue el presidente de la Unión Deportiva Cultural Obrera de Castilla, y fue uno de los organizadores desde Madrid. Él siempre recordaba cómo viajó a Barcelona, y estuvo participando en una reunión con Lluís Companys para hablar de la preparación de la Olimpiada Popular”.
Tot i que el pressupost era escàs: 100.000 pessetes del Comitè Català; 400.000 del Govern de la República (sorgit de la victòria del Front Popular, febrer de 1936); 600.000 del Govern del Front Popular de França; la roda ja havia començat a girar. Les seccions esportives dels sindicats europeus van canalitzar el suport internacional. El 6 i 7 de juny de 1936 es va organitzar a París una Conferència criticant el COI, i acusant-lo de fomentar una nova guerra, aprovant-se un Manifest de suport als Jocs de Barcelona. Els conceptes de pau, igualtat, universalisme, fraternitat, solidaritat i participació i dignificació de la dona van marcar l’ideari de la nova cita de Barcelona.
Participació nacional i internacional
S’inscriuen més de 5.000 esportistes en una vintena de disciplines, representant 23 delegacions de països i regions sense Estat, que s’estructuren en tres categories: nacional, regional i local. Destaquen les representacions de França, amb 1.500 atletes, i els procedents dels Estats Units, Suïssa, Gran Bretanya, Alemanya, Polònia, Itàlia, Noruega, Dinamarca, Suècia, Hongria, Bèlgica, Grècia, Portugal, Holanda, Txecoslovàquia, entre d’altres. També representacions d’Algèria, de Palestina i delegacions jueves, o d’Alsàcia i la Lorena. També s’acrediten més de 20.000 visitants forans. Les dates de competició inicialment previstes del 22 al 26 de juliol s’avancen i s’amplien, establint-se a partir del 19 de juliol. Dia de la inauguració.
[Cal ressenyar que 49 països del món van apostar pels Jocs Olímpics de Berlín, amb 4.066 esportistes, entre ells els dels Estats Units, la Gran Bretanya i França. Un error que tindria tràgiques conseqüències. Convé recordar-ho ara, en temps d’apogeu de les forces de l’extrema dreta a Europa, i fins i tot amb governs i agendes polítiques d’inspiració netament feixistes. Espanya va boicotejar els jocs de Berlín negant-se a participar.]
Aquell dissabte calorós del 18 de juliol del 1936 tot estava a punt per a la gran festa olímpica i cultural. El Paral·lel i els barris més propers estaven plens. L´hotel Olímpic de la Plaça d´Espanya, amb el cartell de complet. La Comissió d’Allotjament i Turisme de la COOP treballava a ple rendiment per intentar aconseguir places als ateneus, casals, espais culturals i esportius, i fins i tot a centenars de cases particulars. Esportistes i folkloristes entrenaven i assajaven per al dia següent. El programa de la Festa inaugural anunciava una gran desfilada, amb discursos i altres activitats culturals.
Però la jornada bulliciosa d’aquell dissabte es va truncar amb les notícies de l’alçament d’una part de l’exèrcit a les províncies del nord d’Àfrica. Es va suspendre l’Olimpíada popular i l’Olimpíada cultural. Pau Casals, el gran violoncel·lista, assajava amb la seva orquestra la Novena Simfonia de Beethoven per a la gala d’inauguració del 19 de juliol al Teatre Grec de Montjuïc. Mai més no tornaria a interpretar a Espanya.
S’iniciava un camí sense retorn de figures intel·lectuals i culturals de projecció universal. La defensa dels valors democràtics i la seva oposició al feixisme i al nazisme suposaria un alt preu col·lectiu que encara avui no hem recuperat.
Aquell cop contra la democràcia va marcar el camí de la resistència durant tres anys, la diàspora i posteriorment de l’exili. Hi ha abundant bibliografia sobre la magnitud de la tragèdia.
També a l’itinerari vital seguit per les dones i els homes que van arribar a la cita olímpica de Barcelona. Vull recuperar alguns noms propis.
Arena en los ojos. Memoria y silencio de la colonización española de Marruecos y el Sáhara Occidental , és el títol d’un llibre magnífic que recomano vehementment. Juny de 2024 . La seva autora, Laura Casielles, poeta, periodista i investigadora, descriu el que va succeir al protectorat del Marroc. “Cuando amaneció el 18 de julio de 1936, el único cuartel que permanecía fiel a la Segunda República en todo el protectorado de Marruecos era el de Larache”. Ens recorda que tot va començar abans, a Melilla, la tarda del dia 17. “Fueron aquellos militares africanistas forjados en la guerra del Rif y su belicosidad [Francisco Franco, Emilio Mola, Millán-Astray, entre otros] los que encabezaron el golpe de Estado. “Melilla cae rápido: caen los cuarteles, cae el aeródromo, caen dos bases”. “Se detiene a gente. Se fusila a gente”.
De Ceuta, Melilla i Tetuan ja havien arribat atletes i altres participants a Barcelona. La seva puntualitat els va salvar la vida. Molts eren militants de la JSU i van continuar aquí la defensa del govern legítim de la República. Després van continuar el seu combat contra el nazisme a Europa.
José Barón Carreño [v] , nascut a Gérgal , Almeria, havia estat seleccionat a Melilla, on residia, per participar a les Olimpíades de Barcelona. La seva entrada a Wikipedia diu que a la seva condició d’esportista cal afegir que va ser resistent comunista i nomenat cap de la zona nord de l’Agrupació de Guerrillers Espanyols. Va morir en combat el 19 d’agost de 1944, el primer dia de la insurrecció de París, abans de l’entrada de La nou , formada també per republicans espanyols. Tenia 26 anys ia França és recordat com a heroi de l’alliberament de París.
Francisco Pradal González [vi] , també era de la JSU i de Melilla. Va ser el primer guia de passos de frontera del PCE . Detingut i amb molts anys de presó a Burgos. rutes del maquis. Camins de llibertat . Entre Camprodon i la Vall de Vianya .
Avançada de les Brigades Internacionals
La bibliografia disponible ens recorda com a Barcelona ja hi havia voluntaris de països com Itàlia, Alemanya o Polònia, que havien arribat fugint de l’amenaça i la persecució nazi i feixista. També residents d’aquests països per motius econòmics i professionals. Molts i elles es van unir a les forces defensores del Govern de la República.
Sònia Garangou i Tarrés, autora del llibre: “ Les aigües de l’oblit ”, on ens relata la tràgica història dels Brigadistes Internacionals del Ciutat de Barcelona enfonsat davant de la costa de Malgrat de Mar, escriu el següent: “França, Dinamarca, Polònia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Noruega, Suècia, Cuba, Gran Bretanya, Argentina, Xina, Estats Units, Canadà, són alguns de els països de procedència dels voluntaris internacionals (…) Els primers estrangers que van lluitar al bàndol republicà van ser exiliats procedents d’Alemanya o d’Itàlia feixista que ja vivien a Barcelona. L’agost de 1936 es va constituir la centúria Thalmann , formada per comunistes alemanys i austríacs expatriats, que es van integrar a la columna 19 de juliol del PSUC. També es van sumar a unitats republicanes alguns dels atletes estrangers que havien vingut a Barcelona per participar a l’Olimpíada Popular”.
Aquests centenars d’esportistes van ser els primers voluntaris que van obrir pas al moviment de les Brigades Internacionals, que de manera organitzada van començar a arribar de tot arreu del món, uns mesos més tard. “Per la vostra llibertat i la nostra”, és el distintiu dels voluntaris polonesos de la Brigada Dombrowski , i expressa molt bé com la defensa de la República a Espanya era el mateix combat universal per la llibertat a Europa. Contra el nazisme i el feixisme.
Alguns van poder marxar, altres es van quedar per sempre a Espanya
Molts, la majoria dels esportistes, van tornar als llocs d’origen. Esdevingueren activistes de la defensa de la República i dels valors d’igualtat i transformació social que representava. Van contribuir a organitzar als seus països les Brigades Internacionals i a exigir als seus governs una actitud bel·ligerant davant del cop i la guerra cruenta franquiciada per Hitler i Mussolini. Molts d’aquests atletes i voluntaris s’enfrontarien mesos més tard a les tropes hitlerianes que arrasaven i ocupaven Europa.
Centenars de voluntaris havien conegut directament la cara més cruel del feixisme. El llibre de Juan Miguel Baquero: : El País de la desmemoria. Del genocidio franquista al silencio interminable, lo describe así: “Suena Pete Seeger con The Almanac Singers en “Viva la Quinta Brigada” o “Jarama Valley”. Max Parquer recreó el cancionero aprendido en las celdas de San Pedro de Cardeña”. Molta gent encara no coneix aquest indret. “San Pedro de Cardeña se convirtió en abril de 1938 en campo oficial franquista de prisioneros extranjeros. Entre sus muros estuvieron cautivos más de 700 brigadistas en un régimen marcado por el hambre, la insalubridad, la represión, el miedo, el adoctrinamiento y las enfermedades” (…) “La leyenda de los brigadistas perdura como un hito de la solidaridad internacional”.
Molts altres mai van poder tornar a casa seva. Les seves restes estan sota la terra dels llocs mítics de la memòria internacionalista: el Jarama, el front de l’Ebre o la batalla del Segre, on Inga Oleksiuk continua buscant el seu avi Mihail Oleksiuk , un brigadista jueu ucraïnès i polonès. La seva imatge va presidir l’última assemblea de l’Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya , ABIC [ vii ] .
Epíleg
Tanco aquesta crònica reivindicant tres noms propis, noms de dones. Les grans silenciades i oblidades de la memòria: Carmen Crespo, Marina Ginestà i Margot Moles [ viii ] .
Carmen Crespo tenia 19 anys quan es va despertar a l’Hotel Olímpic de la plaça d’Espanya aquell 18 de juliol. Formava part de l’equip d’esportistes de França, tot i que els seus orígens eren de Barcelona i Terol. Anarquista i atleta. Es va quedar a Barcelona i es va afegir a les milícies que van anar a combatre al Front d’Aragó. Traslladada a primera línia de foc, com ella desitjava, a prop de Casp, va morir destrossada per l’impacte d’una bomba l’any 1937. Tenia 20 anys.
Marina Ginestà , nascuda a la ciutat occitana de Tolosa, va ser una periodista i militant comunista durant la II República i la Guerra d’Espanya. Va col·laborar amb els seus camarades de la JSUC a l’organització de l’Olimpíada Popular. Va protagonitzar una fotografia mítica, vestida de miliciana amb 17 anys a l’Hotel Colón, la seu del PSUC el juliol del 1936. La fotografia se la va fer Hans Gutmann , un fotògraf alemany que havia vingut atret per les Olimpíades. La Marina va conèixer l’exili i els camps de concentració. La fotografia va estar oblidada en algun fitxer fins a finals de l’any 2002. Va ser traductora i escriptora.
Margot Moles Piña , havia nascut a Terrassa, i va marxar amb la seva família quan tenia 10 anys a Madrid. Va ser l’esportista més coneguda durant els anys de la República. Entre el 1934 i el 1936 va guanyar en tres ocasions el Campionat d’Espanya d’Hoquei Femení, com a capitana de l’Atlètic de Madrid. Al febrer de 1936 va ser la primera dona, juntament amb la seva companya Ernestina Maenzade , a participar en uns Jocs Olímpics d’Hivern, els celebrats a l’estació alemanya de Garmisch-Partenkirchen . El cop d’Estat i la Guerra van truncar la seva carrera esportiva, encara que encara va aconseguir un èxit internacional en guanyar la medalla de bronze en llançament de disc a les III Olimpíades Obreres d’Anvers de 1937 [ ix ] . Era l’abanderada dels esportistes espanyols. Aquest compromís amb el govern democràtic de la II República el va condemnar a l’ostracisme durant el règim franquista i tots els seus mèrits esborrats de la història. El seu marit, l’esquiador madrileny Manuel Pina, va ser afusellat el 1942, i ella es va veure obligada a brodar robes per guanyar-se la vida. Es va quedar vídua amb 32 anys. El periodista Ignacio Ramos va rescatar aquesta història silenciada l’any 2017 amb la publicació del llibre. Margot Moles, la gran atleta republicana .
Honrar la memòria vital d’aquestes dones, la solidaritat i la fraternitat en temps difícils, i el generós compromís en la defensa dels valors universals del gènere humà, és la modesta pretensió d’aquestes notes. Ni les bombes, ni la repressió, ni la pluja no esborraran la seva gesta solidària i esportiva. Convé que es transmeti a les generacions més joves.
Domènec Martínez García, soci de l’ACPEPF i de l’ABIC, Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya.
[i] Informació de l’acte d’aquest any, 2024, a tocar del Monument de la Rambla del Carmel.
[ ii ] Text en català La Barcelona olímpica de 1936, oblidada
[ iii ] Text publicat al Segle XX. Revista catalana d’història , 10 (2017). Pp .1-29. Paul Preston
[ iv] Entrevista a Carles Vallejo citant el testimoni del seu pare Juan José Vallejo tacada-sang_1_11716734.htmlallell
[v] José Barón Carreño
[vi] Francisco Pradal González