El meu avi matern, alcalde a l’abril del trenta nou d’un llogaret en la serra de Gúdar, era un digne representant de l’Espanya nacional catòlica: devot de missa, pilotari i aficionat taurí. Ho tenia tot, inclòs un caràcter fort. Encara recordo com en el toro embolat del seu poble se li va quedar el braç fora del vestíbul de la casa en la qual es va refugiar i l’animal li va recordar qui manava al carrer infringint-li unes bones cremades.
Des de fa 18 anys visc al Moncayo saragossà. Vila taurina per excel·lència; fins i tot un veí té un toro particular que pastura tranquil en les hortes de la localitat.
En les festes del meu poble el programa de vaques és sèxtuple. He après que hi ha dos tipus de tancaments: en la plaça i als carrers. En tres moments: de matí, de tarda i a la nit, embolats. El vedell t’agafa i t’abrasa el paner en un dos per un i te’l deixa com una carxofa a la brasa.
Un dels meus treballs és transcriure els impresentables i exòtics programes de festes dels municipis ibèrics. Allí es repeteixen adjectius, actes i esquemes de celebració: aurores matinals, esmorzars grassos regats amb espumosa cervesa i negres gasificats d’alta graduació, (ara en diem esmorzars de forquilla quan en realitat n’hauríem de dir atemptats terroristes a l’equilibri del colesterol) concursos de naips, sessions de ball i vaques, moltes vaques. Em va cridar l’atenció, el que s’indiqués les ramaderies d’origen dels cornúpetes. Allò em va fer pensar quin sentit tindria, fins que vaig trobar la mestra que em va fer saber que no eren les mateixes vaques les de Merino Garde que les de Arriazu.
On estiguin les Arriazu de Ablitas, que es treguin les altres. Va confirmar aquesta idea la meva companya Asun, el cunyat de la qual va sofrir greus lesions d’esquena gràcies a un bòvid de la família Arriazu que va volar des de l’“albero” (la sorra de la plaça de toros) a la graderia on va sotmetre al seu familiar a una teràpia d’envelliment exprés.
Les Arriazu són vaques voladores. Atreuen a l’espectacle a gent de tota la redolada per a veure a qui li parteixen l’espinada. És l’obstinació d’aquesta família de ramaders a demostrar que la Teoria de l’Evolució de Darwin és certa i que els “bureles” (nom del toro en caló) voladors suposen un pas endavant que s’estudiarà en les facultats de Veterinària.
En sentit invers, recorrem la teoria darwiniana els espanyols. Sí, els mascles. Aquest és un assumpte molt masculí i molt espanyol. Perquè en comptes d’elevar-nos a les arts ens obstinem en el ei toro! i a ficar-nos per “talanqueras” (barreres de fusta) on els nostres ben nodrits budells a penes caben.
Del meu avi a avui encara ens queda per evolucionar. Ho podeu comprovar en les xarxes de la Federació Darwinista Valenciana de Bous al Carrer. Arriazu, no obstant això, vola.
